diumenge, 14 de desembre del 2008

Olors d’hivern


Olors d’hivern que em traslladen en el temps i en l’espai: del moment actual al de la meva infància; d’un indret qualsevol al carrer Amadeu on, com a tot arreu, cada moment tenia la seva flaire característica.

Hiverns de dies curts i vespres llargs, de setmanes d’esperar que vinguessin les grans per anar a dalt, creient que el Nadal (anar a dalt) seria el moment que podria travessar el llindar prohibit dels escalons metàl•lics de sobre el safareig per pujar cap a dalt.

Hiverns de llençols freds, d’uniformes de llana rasposa, de jerseis de coll alt blanc, de sabates marró gorila, de cuixes vermelles i encetades, de leotardos sargits.

Hiverns de vespres llargs vora l’estufa o al cuarto d’estar amb el braser sota la taula camilla, mirant una televisió en blanc i negre fins que apareixia a la pantalla el fatídic rombe, sol o aparellat, símbol d’una programació no apta que feia que s’apagués de cop i... cap al llit.

Hiverns que ens acostaven a les vacances de Nadal. I, amb elles arribaven unes altres olors: de molsa, de ginebre, de xocolata desfeta... I amb les olors, noves paraules: tió, pessebre, neules, torrons, vacances, germanes a casa, fanals i reis. Vacances de dies freds i matins glaçats i potser alguna nevada...

Olors de llenya, d’escudella i carn d’olla, de fum i sutge, de pomada Halibut, de roba calenta a la vora de l’estufa, de les brases del braser... Olors d’hivern.

Escorniflaire

dissabte, 22 de novembre del 2008

La cosidora

A casa, érem sis de colla i no estàvem per estrenar roba cada temporada. De manera que, de petita, sempre aprofitava la de les meves germanes grans. La roba era feta d’una modista, perquè la moda pret a porter encara no havia arribat, i menys als pobles petits. Anar a ca la modista era tot un ritual: primer es triava l’estil, la forma i la roba que es volia per confeccionar aquella peça; després venien dues o tres sessions d’emprovar per veure com avançava la confecció de la prenda, i, finalment, es feia l’emprovada final i la mare hi donava el vistiplau. La mare era qui acompanyava les nenes a ca la modista. I jo, de petita, me’n feia uns tips d’anar-hi, però no hi anava pas per mi, no. Hi anava per acompanyar la mare i les meves germanes grans. Les peces noves eren per a les grans, elles creixien i creixien i amb aquelles estirades, tot els quedava petit. A més, no tenien res per aprofitar perquè les cosines eren de la mateixa edat que elles i, dels cosins, dels nois, la roba no l’aprofitàvem pas.


A ca la modista, jo m’asseia a terra de l’emprovador, cobert amb aquella mena d’estora rònega i gastada, d’un color gris mat i amb un bon escampall de fils enganxats, des del més clar, fins al més fosc, passant pels grocs, verds i taronges, depenent de l’època de l’any. El temps allà s’aturava, aquelles estones, a mi, se’m feien eternes, i és que les modistes no acabaven mai: que si posarem una agulla aquí, que si farem un plec allà, que si aquesta jaqueta té una bona enxura, que si ara s’estila posar uns botons ben grossos, que si aquesta nena ha crescut i ja és tota una pollita i li hem de fer una peça entalladeta... Aquelles converses em recordaven la cançó enfadosa. I és que a mi, la modista no m’emprovava gairebé mai res, a mi no m’hi portaven gaire, a triar peces noves. I ho vivia com un fet ben natural.

Per aprofitar la roba, calia fer-hi arranjaments i la mare o no tenia prou temps o no en sabia prou. Això ens ho feia la Margarida cosidora. Ella venia a casa, un dia a la setmana. Hi passava tota la tarda i cosia les peces que la mare li havia guardat: que si sargir un davantalet, que si escurçar una faldilla, que si allargar uns pantalons... La Margarida era una dona més gran que no pas jove, anava coixa, molt coixa, nosaltres dèiem: - És esguerrada, té una cama més curta que l’altra-. No sé si el mal li venia de la infància o si li va sortir amb els anys, però aquell defecte físic era ben característic d’ella. El que ens sorprenia, però, era l’habilitat amb què empenyia el pedal de la màquina de cosir, anava tan lleugera que no enteníem com s’ho feia. I aquell dia, quan en sortir de col•legi arribàvem a casa, sentíem una flaire característica, barreja de l’olor de l’oli de màquina de cosir i del berenar de la Margarida. Ella sempre menjava el mateix: un crostó de pa amb una mica de fuet acompanyat d’un got de vi. Nosaltres, enjogassats, ens posàvem sota la màquina per veure com feia anar el pedal i ens en rèiem perquè aquella dona bevia un got de vi. Ens entreteníem al seu voltant. Procuràvem atrapar el cosidor per repassar-ne el contingut: capses metàl•liques de caramels francesos plenes a vessar, de botons unes, i de “cierres” i gafets les altres, que eren tot un tresor... Buidar la caixa de botons i poder-los remenar d’un costat a l’altre i classificar-los per colors, per mides o per formes era una bona manera de passar l’estona.

Oficis i costums d’antany que han desaparegut de la nostra quotidianitat i formen part dels nostres records.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Com hi ha món!

Ahir em vaig quedar astorada en sentir el mossèn llegir aquella epístola. Sé que darrerament no freqüento les esglésies i que, potser per aquest motiu, no estic gaire al cas de les epístoles i sagrades escriptures, però encara recordo el text de tota la missa i sóc capaç d’avançar-me al mossèn pràcticament durant tot el temps que dura la celebració. I he de dir que moltes de les lectures em sonen d’alguna cosa i que aquella d’ahir no em sonava de res.

Potser per això em va sorprendre sentir que llegia un text que parlava de milions i de bancs. Primer vaig pensar que es tractava d’un error, conseqüència de l’edat del mossèn o de la seva senilitat. A mida que va anar avançant en la lectura, la cosa es va complicar fins que va arribar l’hora de castigar aquell tercer servent que no havia estat capaç de duplicar els béns del seu amo. I jo vaig pensar: I si no volia? I si tenia por de perdre-ho tot? I si l’amo havia de marxar, no podia fer ell mateix la inversió? I al final, resulta que el castiguen a la tenebra on hi ha d’haver els plors i el cruixit de les dents. Pobre home! Aleshores vaig voler creure que no era possible que el mossèn llegís un text inventat al moment de la lectura. Una altra cosa és el que faci a l’hora de la prèdica, espai que dóna lloc a les interpretacions subjectives.

De manera que, quan he atrapat un ordinador he fet la cerca i m’he trobat amb el text sencer i, realment, era tal com el va llegir aquell mossèn. Es veu que es tracta d’un Text de la Bíblia Catalana, traducció Interconfesional.

En transcric la part final per qui no sàpiga de què parlo.

“-Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.
Però l'amo li va respondre:
-Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents”.

A més, tenia entès que l’ambició era més aviat mal vista des de la perspectiva de l’església catòlica.

Amén!

Per veure el text sencer, podeu posar al google: Evangeli segons Sant Mateu 25, 14-30

divendres, 14 de novembre del 2008

A prop teu

Són moltes les estones viscudes a prop teu, frec a frec, colze amb colze. Moments d’alegria o de tristesa, de benestar o d’angoixa, d’euforia o de desànim, en companyia, en solitud, en la intimitat més que en la indiscreció.

Perquè tu has estat present als fets importants de la meva vida. A prop teu he sabut que estava embarassada, a prop teu he trencat aigües i a prop teu donat el pit a les meves filles. A prop teu han vomitat i a prop teu els he donat l’antitèrmic aquelles nit inacabables de febrades i de tos.

A prop teu he meditat sobre els meus dubtes i he intentat resoldre’ls i arribar a una conclusió. A prop teu m’he trencat la closca per esbrinar per quin motiu alguna cosa no rutllava prou bé. A prop teu he rebut bons consells i m’he atrevit a donar-ne algun. A prop teu he escoltat els dubtes de les persones que m’estimo i elles han escoltat els meus. A prop teu he tingut les millors converses i les pitjors grans discussions, amb més o menys sentit –si és que les grans discussions arriben a tenir sentit-.

A prop teu he assaborit grans moments de joia –i espero que n’hi hagi molts més-. A prop teu m’he sentit feliç i he estat tranquil•la. A prop teu he parlat dels problemes de la feina i he decidit fer algun canvi, esperant fer-ho amb encert. A prop teu he compartit els moments més durs de la vida: a prop teu he parlat de la mort dels pares i a prop teu he tingut por.

I ara, que les nenes s’han fet grans, a prop teu m’expliquen com els hi ha anat el dia: si s’ho han passat molt bé o si se senten malament. A prop teu jo m’assabento de la nota d’un examen i també és on m’expliquen si el professor ha estat just o ha estat més o menys injust. A prop teu els faig massatges si la lesió ho requereix. A prop teu miro el rellotge quan haurien d’arribar o espero impacient que m’avisin si se’ls ha fet massa tard.


I és a prop teu on menjo pizza els dissabtes a la nit, on gaudeixo d’una peli o potser hi faig el son. I a prop teu miro les fotos per recordar els bons moments. I a prop teu vaig a internet, escorniflo i em comunico. I a prop teu escolto música mentre fullejo un llibre entretingut. I a prop teu és on teclejo lletres i lletres a l’ordinador per intentar plasmar el garbuix d’idees desordenades que em sacseja el cervell.



Hem passat molts vespres junts, fins i tot alguna nit. Perquè amb tu s’hi pot confiar, per la teva discreció i per la teva fidelitat.

I tu, pacient com sempre has estat, t’ho prens tot amb molta calma i no perds la serenor. Tu em veus córrer al matí quan procuro no fer tard, i em veus passar al migdia afanyant-me per dinar. I presencies el meu pas carregada amb roba bruta. Fins i tot em veus planxar i cosir alguna peça. Tu m’aguantes la bossa mentre em poso el jersei i m’aguantes la jaqueta quan estic buscant les claus, el rellotge o l’anell.

Perquè tu, amic sofà, t’has convertit en testimoni de la meva vida.

Escorniflaire

dissabte, 8 de novembre del 2008

Record

El seu cabell d’un to blanc senil reflectia el seu bagatge. L’edat, ara no perdonava. Els darrers anys s’havia aprimat força: la gana ja no era la d’abans i la salut tampoc. El seu caminar, particular, reflectia els problemes ossis que l’havien atacada els darrers temps. Amb l’ajuda d’un bastó, però encara sortia a passejar cada dia.

Asseguda a la butaca aprofitava la claror que entrava pel balcó per cosir aquelles peces de roba que alguna filla li havia portat. Les noies, entre la feina de casa, la de fora i la mainada, no tenien temps de cosir tampoc no en sabien. Ella ho entenia i sempre les havia ajudat en el que podia. Enfilar l’agulla, ara, se li feia més difícil. Les facultats minvaven, ho veia cada dia en cada una de les accions quotidianes. 


Ja feia anys que havien celebrat les seves noces d’argent. Aquella fita va ser un bon estímul per ella. Un parell d’anys abans de la celebració se l’havia vist molt il·lusionada, parlant-ne i fent preparatius. Bé, il·lusionada i angoixada alhora, ja que el fet de pensar que el seu espòs o ella no podrien arribar a celebrar-ho, li feia una por terrible. Ella sempre patia.

A la família, ella era la iaia. Malgrat que tots els seus néts en tenien una altra, d’àvia, la iaia era ella: els havia cuidat de petits, havia ajudat les noies els primers dies després del part, els havia tingut a casa quan estaven malalts, els anava a buscar a l’escola quan els pares no podien, els tenia a dormir si els pares sortien de festa... Sempre havia tingut molta paciència amb ells, els entretenia i s’hi entenia molt bé: al parxís, se les empescava sempre per deixar guanyar el més petitó, amb les nenes sempre havia jugat a nines i a cuinetes, i a tots plegats els deixava fer una mica allò que a casa no els permetien. I tots els néts coincidien que feia les tallarines més bones del món!

El pas dels anys li anaven deixant empremtes i la que es gestava en aquells moments els feia més por. Feia dies que les filles veien la seva mare una mica despistada, fins i tot el pare havia cridat les noies i els ho havia comentat. Al carrer es desorientava i, a casa, s’oblidava d’algunes coses.

I, com a tothom, li va arribar el final. Un final imprevist. I ella, que encara era el puntal d’aquell matrimoni ja gran, va deixar de ser-ho. I per sorpresa del seu marit, dels fills i dels néts, ella va ser la primera d’anar-se’n de tots dos.

I ara, després de cinc anys, la recordem.

Escorniflaire

dimecres, 5 de novembre del 2008

Nits de tempesta

A vegades vaig al cinema per veure una pel·lícula basada en un llibre que he llegit. Aleshores em passa que penso si l’adaptació serà bona, si el que el director remarcarà més de l’obra serà allò que més hauria remarcat jo, si els personatges estaran caracteritzats tal com me’ls havia imaginat...

Divendres vaig anar a veure Noches de tormenta per dos motius: un és que el trailer que havia vist a la televisió m’havia agradat, i l’altre, que hi surt en Richard Gère i això per mi sempre és una garantia. Què caram!

Asseguda a la butaca d’una sala amb no més de dotze o quinze persones (divendres al vespre, vigília de festiu?), al cap d’uns minuts de començar la pel·lícula em ve un flash i penso: aquesta història em sona, jo ja l’he llegida. Vaig seguir la pel·lícula, la trama se m’anava fent familiar, coneguda, sabia el que passaria...

Recordava molts dels fets que succeïen: la història del metge amb la família de la pacient difunta, la del metge amb el fill, la de la protagonista amb l’amiga mestressa de la casa de turisme, però no recordava tant la relació de la protagonista amb la seva família. El paisatge m’era familiar tot i que la casa era una mica més extravagant del que m’hauria imaginat jo.

He de dir que em va agradar la història i els personatges: en Richard Gere genial i la Diane Lane, per treure’s el barret. Quin parell!

Al final, vaig poder veure que es tractava d’una història escrita per en Nicholas Sparks (Un paseo para recordar, Mensaje en una botella, El cuaderno de Noa, La boda...) i vaig confirmar que efectivament jo havia llegit aquella novel·la.

Us la recomano!

diumenge, 21 de setembre del 2008

Descans. Descans de què?

T’aixeques al matí, força més d’hora del que necessites per tal que els torns de bany es compleixin, primer la mare, després la filla petita i després la filla gran, prepares el dia: esmorzars, deixes la casa ordenada (fas el llit, reculls el que queda escampat...), procures que no facin tard marxa la petita, el petó del bon dia (sense el qual passaries un mal dia), acabes de preparar-te i avises la gran que és hora de marxar...
Cap a la feina, entreteniment assegurat per tot el dia.
Migdia, a casa, fas el dinar, aprofites per xerrar amb la petita (sembla que ensopegues el moment en què té ganes d’explicar-te coses d’escola. Aquests moments van força buscats, cal aprofitar-los). Arriba l’home, 5 minuts abans de la teva hora de marxar i en aquests 5 minuts, la petita que xerrava amb tu i l’home que acaba d’arribar, tots dos volen xerrar amb tu, aprofita-ho també.
Torna a la feina, t’entretens, distracció i, per sort, molta sort, bon rotllo. Entremig, que me’n descuidava, surt la gran d’examen i et ve a saludar, truca l’home: estic pendent de si l’he de recollir. Gestió, trucada i resolt. D’aquí a un quart d’hora la pots recollir.
Truca la gran, ara des de casa: tornen la rentadora, he de fer res?
Truca l’home, una miqueta més tard, tema rentadora resolt.
Plegues, reculls la petita, la gran i de compres. Potser després tindràs una hora lliure i aprofitaràs per anar de compres amb altres mares o per tu.
Compres, la petita poc convençuda.
Les deixes a l’extraescolar.
Vas cap a casa, comentes la jugada amb l’home. Suggeriment de què pots fer: sopar i dinar, roba i ordre.
Reculls nenes a extraescolar. Veus el que veus i no et quedes igual. Per què t’hi hauries de quedar? Saps que no t’és igual!
Cap a casa, tornem-hi. Xerradeta, t’inventes sopar i dinar, prepares els àpats, maquinada (una altra i una altra)... Roba, ordre i cuina. Xerradetes i respondre, atendre consultes. El telèfon...
Sopar, les nenes recullen la cuina i continues amb la roba.
Arriba l’home, xerradeta i continues amb la roba i recollint.
Es fa tard, les 11 i dius allò de: hauríem d’anar recollint, pleguem? Que jo vull anar aviat cap a dormir.
No serà que en realitat el que vols és un petit descans? Descans de què? Descans amb qui? Descans de tot, descans profund... Per pair tot el que has fet, perquè tot ho has fet perquè has volgut, encara que en algun moment ha semblat que feies mala cara (perquè no n’has fet i perquè no en volies fer).
Descans per poder assaborir tot el que fas, per poder veure tu mateixa tot el que tens. Perquè tens unes filles collonudes i un home que t’estima. I ho saps, ho tens clar. Però no has tingut temps de pair-ho.
Perquè avui xerrant amb un company de feina, has vist que no ets sola, que estimar els teus és això, aquesta és la manera com ho saps fer. I és més, t’agrada fer-ho. No t’han explicat com fer-ho, però ho van fer per tu: van cuidar-te i van patir per tu. I tu ho saps, potser no t’ho van explicar, però ho van fer.
Perquè ets llesta i veus el que veus.
I, sobretot, sobre totes les coses del món, estàs orgullosa del que tens, tant que no vols que s’espatlli i per això, t’alertes si veus que pot fallar.
Per això, arriba un moment que necessites estar una mica sola, sola del tot. Fent què? Mira ara ho fas. Agafes el portàtil i comences a teclejar. I et surt, et surt quelcom... Tens ganes d’escriure quelcom. Ara estàs descansant, ara estàs per tu. Això et distreu. I... per fer això, necessites el teu espai i el teu temps. Com tothom. I ha de ser el seu moment, no val un moment qualsevol. No val.
En resum, gran jornada. Com comentaves amb el company de feina, des de les 7 del matí i fins a les 11 del vespre no has parat. I això, un dia, un altre i ... tots els que facin falta, perquè això és el que tens, això és el que vols tenir i això és el que estimes. La teva manera de ser així t’ho fa viure. I així és com ho saps viure.
I, sobretot, perquè ens estimes. Estimes els teus i el que tens. I t’estimes a tu. Què carall, és clar que t’estimes a tu. Només faltaria!

Escorniflaire
(autoestimada)

Escrit un dijous, el 13 de desembre de 2007.

PD: M’agradaria rellegir aquest escrit d’aquí a uns anys i pensar-hi des de la perspectiva d’aquell moment.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Els records són tan sols records...

Les Planes, carretera de les Encies, un revolt, un altre, una aturada, mirem l’església, una alzina, parada per fer un pipí... Un poblet: Sant Aniol de Finestres. L’església, el padró, la casa, el gos, els gats, la masovera... una conversa.
Tornem al cotxe, en surt una estuba de ca l’ample, l’escai dels seients calent desprèn aquesta olor especial tan característica del 600. 

Entrem al cotxe: tants com som, hi cabem. Reemprenem la ruta, la Vall del Llémena, continuem... Un indicador: Granollers de Rocacorba, cap a l’esquerra. Passem pel pont i enfilem la carretera, aquesta més suau que la de les Encies. 

- Quan falta?
- No gaire, ja arribem
- És que em marejo...

Faltava poc. Ja hem arribat a Can Perot, el nostre alberg per les vacances de l’estiu de 1973. 





Granollers de Rocacorba, 35 anys després
En el fons, però res no ha canviat gaire. O si?

Els records són tan sols records,
tot és ple de tosca, de tanta pols...

Escorniflaire, agost de 2008

dimecres, 20 d’agost del 2008

Persones, persones i déus

“Hi ha persones que ens creen i ens pugen i persones que ens salven quan l’asfalt ja crema i els peus no duen sabates. Les persones que ens creen potser no són déus, però en crear-nos s’hi assemblen. Les persones que ens salven potser tampoc no són déus, però en salvar-nos adquireixen alguna de les seves qualitats meravelloses. Es pot saber quan algú et salva: creu en tu quan tu ja no hi creus, creu en les coses que defenses quan ja no et queden ànims per defensar-les. Per tant, aquest llibre està dedicat a les persones que ens van crear i també a les que ens salven cada dia, aquestes persones properes i cansades són els meus déus...”
Extret del llibre Els llops de la lluna roja, de Josep-Francesc Delgado
Us el recomano!
Escorniflaire
Agost de 2008

dilluns, 4 d’agost del 2008

Massa tard


Un dia vaig preguntar una cosa al meu pare, ja ni tan sols recordo què era o de què es tractava, però el cas és que em va mirar fixament i va contestar-me que no en sabia la resposta. Jo també me’l vaig quedar mirant, suposo que amb aquella carona que fan tots els nens i nenes de set o vuit anys, mig incrèdul mig sorprès, com si acabés de descobrir que els Reis Mags són una enganyifa. Llavors ell em va fer seure sobre els seus genolls i va dir-me allò. Va dir-me: “Un nen petit, als quatre o cinc anys, creu que el seu pare ho pot tot. Als vuit o nou anys descobreix que el seu pare no ho pot tot, però sí gairebé tot. Als setze o disset anys pensa que el seu pare és imbècil. Als vint-i-cinc s’adona que el seu pare no és imbècil, sinó algú que fa el que pot i li deixen, com gairebé tothom. I així fins que, un altre dia, quan aquest nen ja té quaranta anys, l’única cosa en què pensa és que... tant de bo el seu pare fos viu per preguntar-li una cosa”.
Estret del llibre El dolor invisible, de Jordi Sierra Fabra

dissabte, 19 de juliol del 2008

Una mare com tu

He llegit el llibre Una mare com tu, de Maria Mercè Roca. En acabar-lo m’he adonat que forma part d’una col·lecció de set títols que es diu Els 7 pecats capitals, en què 7 escriptores tracten a fons aquests temes. En concret, aquest tracta de l’enveja.

La veritat, és que llegint-lo m’han sorprès alguns pensaments que la filla té respecte a la mare (ja difunta) i que recorda com ha estat la relació entre elles durant la seva vida. En transcriuré algun:

“El meu turment sé que no són aquestes fotos grises adormides sinó les de més endavant, en color, quan la meva mare i jo estàvem juntes i vaig començar a afogar-me al seu costat” pàg. 19

“Era evident que no, però durant uns anys això va ser una de les meves obsessions: cada home que mostrava interès cap a tu per a mi era, o havia estat, un teu amant. Et volia promíscua, i la promíscua era jo” pàg. 31

“Mentre et feien la foto jo m’ho feia amb aquell metge, que va ser molt vulgar, i pensava en tu. No m’ho passava bé, suposo que ja ho endevinaves. Era molt jove, i només ho feia per fer-te mal. Al llit érem tres, tota una multitud, i era impossible concentrar-se i disfrutar. Per què em va tocar una mare com tu, si el món és ple de mares normals a les quals és possible superar?” pàg. 37

“El meu problema era que volia ser jo, treure-te’m de sobre, però en canvi no em vaig quedar a Barcelona sinó que vaig tornar a prop teu i em vaig muntar aquell estudi al barri vell...” pàg. 51 i 52

“Qualsevol cosa menys reconèixer el favor que em feies. Quan em vaig quedar sola em preguntava com sabies que estava en plena crisi, per què havies aparegut en aquell precís moment, de la mateixa manera que en els contes apareixen les fades o els àngels i salven els protagonistes que estan al límit de les seves fores...” pàg. 54

“I mentrestant em vaig quedar embarassada; no tenia xicot, ni feina, res no m’impedia haver avortat, només tu, sense saber-ho, perquè se’m va ocórrer, fixa’t, que l’embaràs de la teva filla soltera, sense pare conegut, seria una mena de taca en el teu expedient vital. Te’n donava les culpes i vaig tirar endavant perquè volia fer-te mal” pàg. 61

“Et necessitava perquè no m’imaginava que fos possible viure sense comparar-me amb tu, sense mirar-te, sense fer l’esforç constant de fingir, a què ja m’havia acostumat, per amagar als ulls de tothom que l’enveja que et tenia era tan forta que a vegades no em deixava ni respirar. I una bona manera de trencar amb tot això hauria estat marxar, però no vaig poder. I em vaig quedar i em vaig arruïnar la vida, jo tota sola, perquè tu no vas fer res, només ser com eres!" pàg. 61

“I tantes vegades que havia fantasiejat amb la teva desgràcia, fins i tot amb la teva mort, per poder-te compadir, un dia vas venir a casa per dir-me que t’acabaves de fer unes anàlisis i que tenies càncer. I no vaig saber què dir-te perquè tenia més por que tu...” pàg. 89

“A mesura que s’acostava el final, tants calmants et feien dir coses que a vegades no entenia. Però una vegada vas dir molt clar: Jo t’he fet molta nosa, oi?” pàg. 92

Aquest llibre m’ha fet pensar molt en com de complicades poden arribar a ser les relacions humanes, fins i tot entre persones que s’estimen, i en com pot una persona arribar a veure malaintenció en les accions d’un ser proper a ella que actua sense voler-li fer cap mal.

Escorniflaire
Juliol de 2008

dijous, 3 de juliol del 2008

Els fills es fan grans

Diria que hi ha moltes maneres d’adonar-se que els fills es fan grans com també hi ha molts llocs per fer-ho: uns se n’adonen al bany, d’altres a la cuina, d’altres al carrer i d’altres a l’escola.

Alguns pares de noies diuen que s’han fet grans el dia que quan van al supermercat se’ls fa més difícil comprar compreses i al carro n’hi apareixen de totes formes i colors: normals, amb ales, de dia, de nit...

D’altres, pares de nois especialment, es veu que ho noten quan han de duplicar o triplicar la quantitat de pasta, de patates o d’arròs a l’hora de fer el dinar. És que es veu que els nens quan es creixen mengen tant!

Un amic meu m’explicava que un dia, mentre s’afaitava, intentant arribar a tots els racons de la seva barba amb la Gillette, va veure reflectit al mirall, al seu costat, un noi que també s’afaitava: ­–Òndia, si aquest és el meu fill!

Un altre m’explicava que se’n va adonar el dia que tot mirant un partit de futbol, va trobar-se assegut al seu costat, al sofà del menjador, un noi escabellat i camallarg, amb un llamp de peus calçats amb uns keds pringosos que reposaven sobre la tauleta del menjador i que, amb una birra a la mà, celebrava cada gol de l’equip contrari. Aquell noiot escabellat i estrafolari era el xicot de la seva filla. La nena s’havia fet gran.

Podríem esmentar maneres i maneres d’adonar-se d’aquest fet. En trobaríem de més gracioses que d’altres. Cada casa és un món i tothom se’n surt com pot.

De totes maneres, em permeto fer un matís i dir que algun dels casos explicats tracten de com veuen alguns pares que els fills creixen, però algunes d’aquestes anècdotes expliquen més aviat que els fills s’han fet grossos, cosa que no vol pas dir que s’hagin fet grans.

Jo crec que ens adonem que els fills s’estan fent grans quan veiem que la visió que tenen de nosaltres ha canviat, Quan notem que els fills ens veuen despullats d’aquella disfressa d’herois amb la qual ens veien mentre ells eren infants i quan notem que per ells hem passat a ser uns pobres desgraciats que no fem més que portar-los la contrària i que sembla que ens entestem a fer-los la punyeta, a omplir la seva vida de privacions, dubtes, entrebancs... I si ens adonem que noten que hem passat a ser persones senzilles, que hem fet el que hem pogut i que tenim les mateixes misèries i decepcions que experimenten ells, llavors sí que realment els fills se’ns estan fent grans.

La vida, però dóna moltes voltes, i aquesta visió que poden tenir els fills també pot ser que evolucioni. Amb una mica de sort, la balança torna a decantar i s’arriba a un equilibri per les dues parts: ni tot és tant blanc ni tot es tant negre.

Escorniflaire

dilluns, 23 de juny del 2008

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.
Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?
-Sóc immortal.
Si mireu les flames...

Enhorabona als alumnes de 4t d’ESO del Petit Plançó per la representació que van fer de La Nit de Sant Joan. Felicitats a les professores i professors que han fet possible aquests deu anys de representacions teatrals. Enguany La nit de Sant joan ha estat la darrea d’aquestes representacions, sembla que per diferents motius, un dels quals deu ser la LOE. Què hi farem? Ens quedarem amb els bons records dels darrers anys!

Desitjo que, avui, la Nit de Sant Joan ens arribi carregada de màgia i bons auguris que facin realitat els nostres desitjos. Ens ho mereixem. És clar que sí!

Escorniflaire, nit de Sant Joan 2008

divendres, 9 de maig del 2008

Cobardes

Gaby és un noiet de 14 anys que té por d’anar a l’Institut. Potser la seva por és per culpa d’en Guille, un company de classe que alhora té por a defraudar el seu pare. Però els pares d’en Gaby i d’en Guille també tenen por. En Joaquim, el pare d’en Gaby, té por de perdre la feina i la Merxe, la mare, por que la família s’esfondri. Guillem, el pare d’en Guille, té por del poder que l’envolta i Magda, la mare, por a no conèixer el seu propi fill. I, per acabar, en Silverio, l’amo de la pizzeria, que no té por de res. O potser sí, potser té por de Déu.
I tu? De què tens por?

Bona pregunta aquesta: de què tenim por?

La pel·lícula em va fer reflexionar. En un món on abunden les eines per a la comunicació (mòbils, Internet…), i en una societat que posa a l’abast dels més joves totes aquestes eines tecnològiques, qui sap si abans que tinguin prou criteri per fer-los servir, potser desconeixem la quantitat de persones que, com Gaby, disposen de tots els mitjans de comunicació i en realitat estan soles i posseïdes per la por.
Perquè aquest noi crec que està sol. Sembla que té un problema de la comunicació amb els pares, professors, amics i amigues. I el que crec més preocupant, és que no es tracta d’un cas aïllat. Estem acostumats a preguntar –Com va? o Què tal?- i a respondre sense ni aturar-nos a pensar –Bé-. Crec que aquí la Mafalda ens podria donar una lliçó amb una frase en què responent a la pregunta deia quelcom així com “vols saber la veritat o només ho preguntes per quedar bé?”.

Perquè, de por, en tenim… O no?

Escorniflaire

divendres, 2 de maig del 2008

Mercè Rodoreda

El 2008 es commemora el centenari del naixement de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983). “L’Any Rodoreda” és una iniciativa conjunta de la Fundació Mercè Rodoreda, la Institució de les Lletres Catalanes, i l’Institut Ramon Llull, a més de moltes altres entitats col·laboradores. Per commemorar el centenari s’han organitzat un conjunt d’activitats arreu de Catalunya que inclouen exposicions, espectacles, actes acadèmics, rutes literàries, produccions audiovisuals i literàries, i activitats educatives.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

Reprodueixo un fragment de la Zerafina (La meva Cristina i altres contes)

“Zi zenyora, sóc la minyona nova...Ja ho zé que zón les nou i que havia de venir a lez trez, però ez que m’he perdut una mica i quan em penzava que ja havia arribat, un zenyor molt ben veztit m’ha dit que era a Zantz. M’ha explicat per on havia de pazzar per anar a Zant Gervazi i, preguntant, preguntant, entre totz plegatz m’han enviat al Parque. He vizt totes les bèztiez: elz tigrez, elz elefantz, lez cotorrez i lez monez. Dezprés he zortit a la Rambla i m’he pazzejat per entre lez florz i elz zenyorz que pazzaven em deien cozez. Un que duia un baztó m’ha convidat a beure una zerveza. No el coneixia, però de zeguida hem eztat conegutz. M’ha dit que era ric i que tenia ganez de cazar-ze... No z’ezpanti que no m’ha pazzat tez. Viu zola voztè? Doncz zi em dezcuido, quin zuzto que li hauria donat... Zi zabéz l’eztona que fa que em pazzejo per aqueztz carrerz... anava voltant la caza i he vizt entrar zqnyorez, i cada vegada que corria per poder entrar amb ellez ja havia fet tard. He eztat a punt de zaltar la paret per darrere però no acabava de zaber zi era la paret del zeu jardí... Per què no he trucat el timbre? Perquè zempre que el volia tocar em picava. Quan eztic una mica nervioza tot el que toco pica com zi eztiguéz ple d’electrizitat... De maletez no en tinc, tot ho duc en aquezt farzellet... No, no eztic genz canzada...”

Pobra Zerafina!!

diumenge, 27 d’abril del 2008

M'ha fet gràcia

Campaners
Una seixantena campaners vinguts de Catalunya i València han estat aquest matí els protagonistes de la "XXI Trobada de Campaners d'Os de Balaguer", que ha convertit aquesta petita població lleidatana a la capital i el punt de trobada anual dels campaners del país. Aquesta singular i insòlita trobada, convocada per la Confraria de Campaners de Catalunya i l'Ajuntament d'Os de Balaguer, ha rebut 4.000 visitants.
Aquest diumenge, i al llarg de gairebé tres hores, s'ha desenvolupat la XXI Mostra de Tocs dalt del campanar de l'església parroquial de Sant Miquel, on han repicat prop de 200 tocs diferents de campanes, els més típics i antics de cada població participant en aquest esdeveniment. Entre d'altres, s'han pogut escoltar els coneguts com a tocs del "Temps", "Angelus", "Festa", Aubada", "Foc", "Difunts" (en les seves quinze varietats), "Oració", "Somatent", "Tandes de Batuda", "Missa Major", "Bateig", "Neixament", "Vilandó", " Lladres" i "Toc de l'Alba", alguns d'ells amb més dels deu segles d'antiguitat.Entre aquests professionals del món de les campanes, es trobaven els més vells de l'ofici de campaner, com Modest Terrés Amorós, de 87 anys, de La Sentiu de Sió, a la Noguera. També el campaner de menor edat, Estanis Miret Roig, de 12 anys, de Les Borges Blanques, a les Garrigues, així com la campanera més jove, Silvia Clop Fauste, de 13 anys, de Tàrrega, a l'Urgell.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Anhels

Voldria escriure un llibre
amb una agradable història
i poder-lo ornamentar
amb una meravellosa dedicatòria

No sé què dir
ni com començar
ni on ni quan
ni què explicar

Desitjo que per sempre
tinguem tots dintre del cor
un drac indomable
que ens faci ben sans i forts

Voldria obrir un llibre
amb tots els seus fulls en blanc
i omplir aquestes pàgines
de bons pensaments i desitjos

Espero que en tot temps
tinguem a la nostra ment
la raó del cavaller
que ens faci actuar serenament

Voldria escriure paraules
per foragitar les penes
canviant llàgrimes per rialles
i baralles per avinences

Anhelo que la princesa
s’instal·li en el nostre record
i ens faci creure en la bona fe
de qui ens estima amb tot el cor

Voldria regalar aquest llibre
a les persones estimades
i poder gaudir-ne plegats
en reviure estones passades

Tant de bo trobés els mots
per poder escriure la història
de com ens hem fet grans i forts
i que llegir-la ens omplís de joia

Voldria escriure un llibre
amb una agradable història
i poder-lo ornamentar
amb una meravellosa dedicatòria

Escorniflaire
Sant Jordi 2008
(inspirat en un poema llegit a http://www.relatsencatala.com/)

dilluns, 14 d’abril del 2008

(Auto)Caricatura

Quan tenia sis o set anys, les meves companyes em deien cap-de-Caserio. I us preguntareu per què? Doncs, la forma plana de la part del darrere del cap n’és l’explicació. De petitona jo ja preguntava a casa per què tenia el cap pla. La mare sempre em responia que era perquè a la cabassa no volia estar-me de costat i em girava de panxa enlaire. Es veu que aquest costum va produir l’aplanament de la meva testa. De manera que el meu sobrenom va ser, durant força temps, cap-de-Caserio. Original, sí senyors! M’hi vaig ben acostumar. Encara diria més, crec que m’hi vaig encarinyar. Al capdavall, tothom té un sobrenom.

Més endavant, em van caure les primeres dents, i havent passat mil anys desdentegada, em van créixer les que tinc actualment: les dents de per vida. En despuntar les dues pales centrals, les seves dimensions ja auguraven el que seria la meva boca, un desordre descomunal, com un piano incapaç de sonar bé: tecles curtes i tecles llargues, unes més endavant i les altres més endarrera, unes amunt i les altres avall, res a veure amb el somriure dels anuncis de dentífrics. Quin desgavell, valga’m Déu! Tant és així, que al moment de plantejar-nos una ortodòncia, el dentista em va proposar que jo mateixa, amb el pal de fusta dels gelats, anés empenyent cap enfora algunes de les dents mal posades. Qui sap si era una tècnica avantguardista publicada en algun tractat d’ortodòncia. Sincerament, jo crec que no s’hi va veure amb cor. Quin seria l’afinador de pianos capaç de fer sonar aquell teclat que jo portava? Miracles... a Lourdes!

I jo que sempre m’havia preguntat per què carall a moltes de les fotografies de família hi surten els meus cinc germans i jo no? D’acord que sóc la més petita, però estic parlant d’instantànies, que si bé són en blanc i negre perquè el pare no va fer fotografies de color, jo havia nascut, i de sobres. A vegades he pensat si el que he explicat fins ara en pot ser la raó. Vull creure que no.

Ja us podeu imaginar que amb aquest físic no he estat mai el punt de mira dels caçabelleses, però una ha estat jove i ha tingut les seves il·lusions. Tenia clar que no volia convertir-me en una cuidamalalts, com havia vist fer a les tietes solteres de casa. No, no. Jo em plantejava alguns objectius perquè volia tenir una joventut com Déu mana. Què carall, de jove només se n’és una vegada! Tampoc no tenia pressa per caure en mans d’algun braguetafluixa. De manera que, una mica per aquest motiu i una mica perquè m’agradava, em vaig apuntar a una colla excursionista i vaig esdevenir una saltamunyanyes. M’agradava caminar i escalar. Als meus quinze anys sortia a muntanya cada cap de setmana i, si podia, dues vegades millor que no pas una. Vaig estalvair-me de fer el que feien la majoria de joves del poble: beureballar. A mi la discoteca, amb aquell soroll i aquell ambient tan carregat no m’agradava.

Els anys han passat i no pas en va. Ara em veig asseguda davant l’ordinador preparant uns textos que se m’acuden i que, gairebé mai, no tenen solta ni volta. Els començo i no els acabo, escric línies i les esborro i pico al teclat paraules sense cap sentit... No sé si em falta solfa o si tinc el piano desafinat, però per més tecles que toqui, no aconsegueixo un bon so.

Aquell formatget que temps ha era cobert d’una cabellera de color castany, ara està abrigat de pèl d’un to grisós. Aquelles pales descomunals que em van créixer als set anys s’han integrat a la meva cara com els viaductes de nova construcció s’integren en el nostre paisatge. Amb el temps he aconseguit un somriure discret, sense obrir gaire la boca. Crec que els meus interlocutors ho agraeixen i la veritat és que també m’estalvio de donar moltes explicacions. Deu ser que he sabut fer servir la capacitat que tenim els sers vius d’adaptar-nos al medi.

Ep! I quan fem trobades familiars em tenen en compte i surto a totes les fotografies, recordant de bon humor que de petitona “no m’hi volien”.

En tots aquests anys no he hagut d’esquivar cap caçabelleses i amb els braguetafluixos me n’he sortit prou bé. De la joventut no em puc pas queixar. De cuidamalalts ho he estat poques vegades, només quan ha fet falta i en seré de molt bon grat quan calgui. Ja no sóc saltamuntanyes, ara em conformo amb mirar-les en format digital a la pantalla de l’ordinador i aprofito per recordar els moments viscuts que tinc al meu guardavivències. El beureballar continua sense ser el meu fort, de manera que aprofito les estones de lleure per passejar i prendre l’aire fresc. Ara bé, el cap-de-Caserio el continuo tenint. Què faria jo sense ell?
Escorniflare

dissabte, 23 de febrer del 2008

Tant se val!

La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!

Pels carrers la gent et mira
i et saluden amb somriures.
D'on treus tantes forces per no plorar?...

La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!

I avui torna a ser dissabte,
t'obriran la porta -hola, com va?-,
et faràs la forta -t'has aprimat-...

La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!

Quan surts i tornes a casa,
el gust dels seus llavis -fins aviat-,
fa que no t'amaguis -t'estimo tant-...

La vida és bonica però a vegades complicada, tant se val!

divendres, 15 de febrer del 2008

Temps de Carnaval

No acabo d’entendre el sentit del Carnaval a casa nostra. I quan parlo de Carnaval, em refereixo a les rues que -de manera més o menys forçada- organitzen aquests dies pobles i ciutats de Catalunya. Rues que omplen els carrers de carrosses i comparses de colles disfressades –amb més o menys imaginació- de pallassos, de cartes, de barrufets, de majorets... i fins i tot de plats i tasses de cafè. Comparses en què la majoria de membres no s’atreveixen a ballar –si és que dels moviments que fan se’n pot dir ballar- en públic –i parlo en tercera persona, perquè jo mateixa ni m’atreveixo a formar part d’una comparsa-. Comparses formades per famílies senceres disfressades, que sembla que busquen en la rua de carnaval i els seus assajos previs una activitat familiar per omplir les tardes dels caps de setmana d’hivern.

Per Carnaval tot s’hi val! Aquesta dita prové d’anys ençà en què la repressió i la censura eren molt presents en la vida diària dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Aleshores, abans d’entrar a la Quaresma, les set setmanes que precedeixen la Pasqua en què hi havia més privacions que mai i que el poder de l’església actuava de forma punyent prohibint qualsevol activitat cultural (cinemes, teatres, recitals...), els dies de Carnaval eren viscuts –per uns més que per altres- com a moments de permissió en què els més agosarats sortien al carrer i feien públiques les manifestacions de llibertat.

Actualment, qualsevol cap de setmana –de Quaresma, Advent, Pentecosta o Nadal- el jovent surt de nits i omple els carrers de gresca i xerinola. Pregunteu-ho si no als qui viuen en zones cèntriques prop de locals d’oci nocturn. Els nostres joves i no tant joves –corregiu-me si m’equivoco- no necessiten el Carnaval per estar de festa ni per anar lleugers de roba. Fixem-nos com surten al carrer -estiu, hivern, primavera i tardor- nois i noies ensenyant la seva roba interior –amb la corresponent marca ben visible, això sí- deixant al descobert esquenes i melics. La Quaresma ja no marca aquest temps de repressió i no es diferencia de la resta de l’any.

Lluny estem de les manifestacions carnavalesques que podem veure a Brasil, Tenerife o Venècia. Potser m’equivoco si dic que el nostre tarannà no és el mateix, potser perquè som més tancats i reservats; però, assumint el risc d’equivocar-me, m’atreveixo a dir que no vivim en terres de Carnaval. A casa nostra, deixant de banda el contingut religiós, la Quaresma ens arriba més acompanyada de manifestacions gastronòmiques que no pas guarnida de màscares i plomes de colors. I és que, qui no recorda d’un any a l’altre els deliciosos bunyols, les tradicionals calçotades –ara exteses arreu de Catalunya- i l’exquisit bacallà?

Potser no cal que ens entestem a forçar la celebració del Carnaval si tenim altres maneres de viure la nostra Quaresma!

dimarts, 8 de gener del 2008

La cavalcada de Reis

La tarda de la vigília de Reis sempre ha estat una tarda llarga de passar. Després de dinar, el proper objectiu per a la mainada ja era el d’anar a esperar els Reis. Abans, però calia preparar els fanals. La mare ja els havia tret de l’armari on guardava, d’un any a l’altre, totes les coses del Nadal. Aquell dia, però calia revisar l’estat de la pila, de la bombeta i del fanal, pròpiament dit. Perquè des que els fanals anaven amb pila i, per tant, no es cremaven al moment de la cavalcada, s’aprofitaven d’una any a l’altre i passaven dels germans grans als més petits.

Un dels primers records que tinc, del dia d’anar a esperar els Reis, no és precisament de la cavalcada, sinó del tro reial. No sé ben bé si recordo haver viscut aquell moment o si, com altres coses de la infància, ho recordo a través de les fotografies que ens hi havia fet el pare. Quan jo era molt petita, el tro dels reis estava situat al capdamunt de les escales de Sant Esteve i el moment de seure a la falda del Rei era un moment molt especial, envoltat d’una miqueta de por (tot s’ha de dir) i de molt de respecte i molta màgia. I és que els Reis semblaven uns ésser molt especials i tan pacients...

Els records de la cavalcada són de més endavant. I un dels que en guardo és, precisament, l’olor de cavalls que quedava en l’ambient aquell vespre. Olor de cavall deguda al pas d’aquests animals i a les cagarades que deixaven en la seva marxa. I aquella olor, es confonia amb la de les cordes que posaven entre els arbres del firal per evitar, precisament, que els cavalls s’acostessin a la gent. I és que aquelles cordes, fetes amb fil de cànem torçat, a mi, em venien arran del nas.

Un altre record que en tinc, és el dels patges. Em devia fixar molt amb els patges blancs i em semblava que eren tots iguals: la seva vestimenta de tons grocs i daurats, els cabells llargs (torçats cap endins del capdavall), ben tibats, seriosos, caminant acompassats i amb aquella cara de circumstàncies... s’assemblaven al personatge d’un conte que teníem a casa que em sembla que es deia “el Principe amarillo”.

I la música! La música per rebre els reis havia estat sempre la Marxa triomfal de l’Aïda de Verdi. Per suposat que en versió instrumental. I és que la majestuositat de l’esdeveniment requeria una música com aquella.

La cavalcada ha evolucionat, com tot. Amb els anys i la modernització ha anat incorporant un seguit de personatges que no havíem vist mai: cuineres, malabars, carters... A la Marxa triomfal s’hi han afegit altres cançons: des del “Visca els tres reis” (pròpia de la cavalcada de Girona), passant per la versió cantada de la Marxa triomfal, fins al so en directe de timbals i altres instruments. I pel que fa als cavalls, ara ja no n’hi ha. Potser per seguretat, potser per higiene, però de cavalls, no n’hi ha.

No parlaré de quines cavalcades han estat millors: si les d’abans o les d’ara. No en parlaré perquè fer-ho no em portaria enlloc. Deixeu-me, però, que comenti que les d’abans eren més màgiques i, a mi, em van deixar més i millors records. Potser perquè no era sàvia. Qui sap!

Escorniflaire

dissabte, 5 de gener del 2008

La meva carta als Reis

Benvolguts Reis:

M’agradaria explicar-vos el que us demano aquest any.

Com cada any, primer em toca analitzar la meva conducta durant aquest darrer any.

D’entrada, he de dir que aquest no ha estat un any fàcil per mi. He tingut complicacions diverses al meu entorn. Complicacions difícils de suportar: malentesos, retrets, males interpretacions d’una paraula o d’una acció... Malgrat tot m’estimo el que tinc al meu voltant (i també a mi mateixa).

Per altra banda, he de dir que aquest any he tingut molts motius per sentir-me orgullosa del que forma part de la meva vida. Per tant, no seria legal, ni amb mi ni amb la resta, si no em sentís molt satisfeta.

En aquesta societat en què ens ha tocat viure on moltes persones se senten descontentes, estressades, poc valorades... és molt fàcil que una simple acció innocent molesti algú del seu entorn –proper o no tant proper-. Jo crec que m’he portat força bé, que estic complint amb tot el que em pertoca. Potser no ho faig prou bé, potser molesto a algú, però el que faig, ho faig amb bona intenció.

Tenint en compte tot el que he dit, crec que em mereixo que els Reis es portin bé amb mi i em portin el que desitjo. No és res material. No s’ha de fer cua per anar-ho a comprar. No s’ha d’embolicar... Però no diré pas que sigui fàcil d’aconseguir. Tampoc no sé el nom exacte amb el qual puc demanar-ho. També sé que hi hauré de posar de la meva part per tenir-ho... Ja veig que us ho estic posant difícil.

I és que, estimats Reis, el que jo demano es fa posant-hi una mica d’aquí, una mica d’allà... És com una recepta de cuina: uns grams d’harmonia, uns quants de concòrdia, una miqueta de benestar, un xic de felicitat... Tot plegat ben remenat i servit amb una bona cara. Em sembla que m’ho mereixo.

Gràcies, Reis, per endavant