dissabte, 23 de febrer del 2013

23-F, un dilluns de febrer de "ja fa més de trenta anys"




Era un dilluns de febrer de l’any en què jo feia 3r de BUP a l’Institut. Tenia setze anys, aviat en faria disset. Aquella tarda, a casa mentre em preparava per l’examen de l’endemà, les notícies de la ràdio van trasbalsar la calma d’aquella llar que allotjava només dos dels sis fills que hi havien viscut. Els pares no paraven quiets -quan has viscut una guerra, aquestes coses fan més por-, amb la ràdio a tot volum. Jo intentava estudiar (confessaré que més aviat amb poc entusiasme!) l’assignatura de Geografia i història que ens impartia, amb molta afició i una bona dosi de catalanisme (en Wert s’hauria estirat els cabells), el senyor Florensa, de qui recordo haver sentit dir que era escolapi.
Aquell dilluns al vespre, amb els pares, vam estar pendents de la ràdio i del telèfon. De la ràdio, com tothom, per saber què passava. I per què n’estàvem, de pendents del telèfon? No és pas que tinguéssim línia directa amb el congrés de diputats ni amb la casa reial. El que passava és que el meu “company de ruta”, aleshores “xicot”, actualment marit i pare de les meves filles, estava fent la mili. Per qui no ho sàpiga, la mili era el que oficialment s’anomenava el servei militar[1]. Deien que a la mili els nois es feien homes. Jo més aviat diria que és tractava d’una inutilitat que, en el millor dels casos, estroncava la vida i els plans de futur de molts dels joves que hi eren cridats. I dic en el millor dels casos perquè alguns nois en van tornar psicològicament destrossats, no sé si per les males experiències viscudes, pels vicis que hi van adquirir, o pels mals tractes i bromes macabres rebuts de mans dels seus companys i/o superiors. Més endavant, la llei d’objecció i posteriorment la professionalització de l’exèrcit van evitar que els nois de l’estat espanyol haguessin de servir la “pàtria” durant una mica més d’un any de la seva joventut.
Doncs resulta que, aquell noi, que aleshores tenia vint-i-un anys, va passar la nit del lloro, uniformat i amb el fusell a la mà, estones damunt d’un camió, estones al pati de la caserna, preparat per quan arribés l’ordre d’anar a defensar alguna cosa. Com que els caps no es posaven d’acord -uns estaven a favor i els altres en contra del cop d’estat-, ja es veien defensant “no sé qui de no sé què”.  Valga’m-déu-senyor! Sort que no van haver d’exercir!
Aquella tarda i nit hi va haver molts protagonistes: Tejero, Milans del Bosc, Adolfo Suarez, Calvo Sotelo... i el rei. Diuen que aquest personatge, ara aficionat a caçar elefants i a altres pràctiques extravagants i poc clares, aquell dia va intervenir a favor de la democràcia i va posar pau fent retirar els guàrdies civils colpistes. Qui sap què, com i per què ho va fer. Potser val més no saber-ho.
La ràdio no var parar, però el telèfon no va sonar. Els mòbils no existien i les cabines de les casernes devien estar col·lapsades. De manera que no vaig saber res d'aquell "soldat" fins que van haver passat uns dies.  
L’endemà al matí, de res no van servir els precs que vam fer al senyor Florensa perquè ens ajornés l’examen de Geografia i història. Es veu que ell havia escoltat allò de tranquil, Jordi, tranquil que és la guàrdia civil i va voler fer com si res no hagués passat i demà tots cap a la feina, segadors no esmoleu l’eina... Així fou com, dimarts dia vint-i-quatre de febrer de 1981, després de passar una mala nit, vaig fer un examen desastrós, del qual recordo que vaig treure poc més d’un tres. 
Tot això forma part del passat -diuen que de la nostra història-. Però sabeu què? És una de les moltes coses que recordo de “ja fa més de trenta anys”.


[1] L’absurditat i inutilitat del servei militar havia portat la meva mare -que sempre patia pels seus fills- a escriure una carta al rei per explicar-li què en pensava ella i què suposava per una mare que el seu fill hagués de complir-lo i per demanar-li que se suprimís.

diumenge, 17 de febrer del 2013

De moltes coses, ja fa més de trenta anys


Recórrer camins de muntanya i recordar-ne alguns racons, passar per una casa en ruïnes i recordar haver-hi dormit durant una travessia quan encara tenia totes les parets dretes, trobar una font que no raja i recordar haver-ne begut aigua a pleret... Coses que has fet -que havies fet- de les quals tens un record real o més o menys distorsionat pel pas del temps.
Comentes amb els companys de camí que hi havies passat, que ho havies vist o que ho havies viscut i t’adones que, d’això, ja fa més de trenta anys.
Constatar que recordes el que feies quan eres jove tot dient “fa més de trenta anys”, no t’atorga cap més dret que el de recordar i permetre que els records se t’enduguin al país de la nostàlgia i t’adones que ja te n’han passat unes quantes, que el color blanc del cabell que pobla el teu cap no és fruit de la casualitat.
Mirant el got mig ple, en aquests període de temps has vist créixer els vuit nebots -els cinc que ja tenies fa trenta anys i els tres que han nascut les tres darreres dècades-; has fet camí al costat de qui has triat per compartir la teva vida; has estat mare dues vegades i has viscut moments dolços, agradables i fantàstics.
I com que el got mig ple, resulta que també és mig buit saps que pel camí d’aquests trenta anys se n'han anat els pares, i els sogres. I t’hi has acostumat, entomant aquells canvis demogràfics que s’han succeït en l'ordre natural. Però has perdut altres éssers estimats, massa joves per deixar de ser-hi i això ja et costa més d’acceptar. I els recordes molts moments de cada dia, en infinitat de les accions que dus a terme, en la majoria dels escenaris en què transcorre el teu dia a dia... perquè la vida, ara i fa més de trenta anys, massa sovint és injusta.

D'aquest record, fa força més de trenta anys

diumenge, 3 de febrer del 2013

I si ets un penjador, on vas?


Olot, matí ventat del primer diumenge de febrer; l’endemà de la Candelera; d’aquesta Candelera que a hores d’ara encara no sabem si va riure o va plorar, però el vent d’avui ens fa pensar que més aviat el fred encara és viu. En una passejada matinal per aprofitar el solet que, malgrat el vent que fa encara escalfa, i per fer salut i agafar gana per dinar, després de travessar tot Olot, pujar a Sant Francesc i fer-hi una parell de voltes, fem la tornada resseguint la vora del riu i ves per on que, al costat d’un contenidor d’envasos, trobem una colla de penjadors de plàstic tirats per terra.



D’entrada m’ha sobtat que algú tingui tants penjadors i decideixi llençar-los tots de cop. Com que prop d’aquell contenidor no hi ha cap negoci que pugui acumular penjadors i de cop se n’hagi de desfer, penso que segurament es tracta d’un particular. Ara bé, per què els han deixat a terra en comptes d’abocar-los directament dintre el contenidor d’envasos que sembla disposat en aquest lloc justament per posar-hi els penjadors? Em vénen al cap dues respostes possibles.
Una és que els han deixat al costat del contenidor benintencionadament per si algú els vol aprofitar: reutilitzar abans que reciclar!
L’altra resposta, que ara mateix penso que té més possibilitats d’acostar-se a la realitat, és que alguna persona amb tota bona intenció, decidida a fer de les seves deixalles el que sigui ecològicament més correcte, no ha sabut què fer-ne, dels penjadors.
M’imagino que aquest ciutadà, abans de la campanya que pretenia promoure el reciclatge, sense dubtar gens hauria dipositat els penjadors al contenidor d’envasos pensant que d’entre els contenidors que tenia al seu abast (d’orgànica, de vidre, de paper, d’envasos o de rebuig) el més adequat seria el de color groc.
Ara bé, després de la criticada campanya, aquest modèlic ciutadà ha estat envaït per un dubte descomunal i ha intepretat a la seva manera la dita davant del dubte, absten-te.
Per sort, el dia 25 de gener va acabar la campanya que intentant promoure el reciclatge, més aviat sembrava confusió entre les persones que fa anys fem tria selectiva de les deixalles domèstiques, cosa que no diré que sigui ni gaire pràctica ni còmode, però que fem de bon grat sense qüestionar-nos cada moment on tirem cada un dels residus.
I dic “per sort”, perquè precisament els penjadors eren un dels exemples que sortien a la famosa campanya que pretenia fer-nos creure que és millor llençar un penjador -fet de plàstic i metall- al contenidor de rebuig abans que al contenidor groc pel simple fet que no és un envàs. I si no ets envàs... al groc no aniràs!
Des del meu modest entendre, hauria estat ecològicament més correcte dipositar els penjadors al contenidor groc que no pas a terra (com ha fet el ciutadà desorientat) o al contenidor de rebuig (com pretenia la criticada campanya).

Enllaços: