diumenge, 25 de desembre del 2016

Millor és el Tió i Reis

“Millor és el Tió i Reis” aquesta és la  inscripció que una nena de quatre anys va fer en el dors d’una felicitació de Nadal per expressar la seva il·lusió per aquests dos esdeveniments nadalencs: el Tió i els Reis; dues celebracions que no poden faltar en les festes de Nadal d’un infant.
És clar que és el millor! Més enllà de la lectura materialista que en puguem fer, la petitona feia referència a l’ambient que envolta aquests dos episodis nadalencs on els grans ens encomanen de la il·lusió dels petits i els petits, de la dels grans. Per això, la nit de Nadal és una de les que costen més d’arribar. I, encara que estiguem enfeinats, sembla que la tarda que la precedeix s’allargui més del compte.
Amb el temps, el Nadal ha esdevingut un joc de cadires una mica contradictori: ens en falten i en veiem de buides. Les que ens en falten, les portem de casa perquè som tanta colla que els amfitrions no en fan mai prou. Amb les buides, ens hi anem acostumant tot omplint-les dels records dels bons moments compartits amb els que les ocupaven.
Per ells, per nosaltres i per tots els que vindran, no deixem de celebrar la nostra nit de Nadal, una nit de retrobades, de petons i felicitacions. Una nit esbojarrada, de nata i de torrons, de xocolata i bombons. Una nit de puces, de rialles, de balls i de cançons. Ells ens ho van ensenyar i nosaltres ho volem continuar. 
Després d’uns quants anys sense picar el tió, sembla que ha arribat l’hora de tornar-hi, per això, avui, l’Abril i en Gaus, amb la seva il·lusió i la seva innocència, seran els encarregats de retornar-nos el costum de fer cagar el tió. Perquè, ara ja ho sabem tots: Millor és el Tió i Reis!
Deixem que l’infant que tots portem a dins ompli d’il·lusió aquesta nit i cada dia de l’any.
Bones festes a tots!
Millor Tió i Reis!

dimecres, 21 de desembre del 2016

Temps d’escarsí

Més a prop de Nadal que no pas de Santa Llúcia -dia en què tradicionalment s’acostumava a fer el pessebre i guarnir la casa amb ornaments nadalencs-, carrers i cases llueixen una decoració nadalenca que, en alguns casos, deixa molt que desitjar. Llums, garlandes, arbres i personatges diversos, entre els quals hi ha uns parenoels espantosos, s’allunyen de la senzillesa i l’elegància que poden tenir un ramet de boix marí, una branca de grèvol o un pom d’escarsí.
L’escarsí (Viscum album) creix en forma de mata damunt els arbres que parassita, té els fruits en forma de boletes blanques, de la mida d’un pèsol, que contenen el vesc, substància viscosa responsable del creixement de noves plantes. Se li han atribuït diferents propietats al llarg de la història: els druides la consideraven una planta màgica, s’havia utilitzat per allunyar bruixes i tempestes, les trementinaires en feien ungüents, i s’ha utilitzat per atrapar ocells cantaires, envescant les creueres, branquillons que se situaven entre arbres i on quedaven atrapats els ocells que s’hi acostaven en sentir un reclam. 


Actualment a Catalunya –i a altres indrets també- tenim per costum posar un ramet d’escarsí com a ornament nadalenc, per això, és fàcil trobar-ne als mercats i fires nadalenques. Hi ha qui diu que perquè porti sort, el pom ens l’han de regalar i l’hem de penjar en algun lloc on puguem passar-hi per sota i aturar-nos a fer-nos-hi un petó.
Doncs això, si encara no ho hem fet, deixem d’atabalar-nos per les compres nadalenques i regalem-nos un pom d’escarsí, pengem-lo en un lloc ben alt i aturem-nos-hi a sota, ben acompanyats, a fer-nos un petó, que això també és Nadal.
Que tinguem sort!


dimarts, 6 de desembre del 2016

Calendari d’Advent

Són molts els costums i les tradicions del temps d’Advent, els dies compresos entre el Nadal i el quart diumenge que el precedeix. Molts són d’origen pagà i estan més relacionats amb el fet d’invocar el retorn de la llum i de la calor, que no pas amb el Nadal pròpiament dit. Les religions es van apropiar d’aquests costums i, actualment, també ho ha fet el consumisme.
Entre aquests costums hi trobem la Corona d’Advent, feta amb branques d’avet i elements decoratius entre els quals hi ha espelmes, una per a cada diumenge que precedeix el Nadal, i el conegut i popular Calendari d’Advent.


De Calendaris d’Advent n’hi ha molta diversitat, tant pel que fa  al material de què estan fets (paper, cartró, fusta, roba...), com al contingut que ens ofereixen (regals, estampes, postals, bons desitjos,  xocolatines...), l’estil (nòrdic, americà, català...) o la manera d’obtenir-lo (compra, confecció casolana, regal...). D’uns anys ençà s’ha estès molt el costum d’instal·lar un Calendari d’Advent a les aules d’educació infantil i a les llars catalanes.  Tot i que n’hi ha de vulgaris, n’hi ha de molt originals, fets amb molt de gust i molta traça.
El Calendari d’Advent no forma part dels costums nadalencs de la meva infància i he de dir que quan les meves filles me’n van parlar –o me’l van demanar- per primera vegada, em va semblar que era una manera absurda d’anticipar-nos al Nadal i permetre que el seu vessant més consumista formés part del nostre dia a dia. Renunciant als meus principis “anti-moltes-coses, vaig permetre l’entrada, a casa nostra, d’una versió senzilla, laica i llaminera del Calendari d’Advent. Tot i que les xocolatines que sortien de les finestretes diàries ens les menjàvem els adults –les nenes no eren gens llamineres-, cada matí tenien una gran il·lusió per obrir la finestreta del dia.
Fa uns anys, vaig tenir coneixement de l’existència del Calendari d’Advent, un blog que només s’actualitza durant aquest període de temps. La seva creadora-administradora l’obre a tothom que hi vulgui participar i s’hi publiquen entrades de contingut i temàtica diversos: contes, costums, manualitats, entreteniments, notícies, suggeriments... Tot i que la seva creadora es manifesta creient i practicant, el blog és obert a tot tipus de continguts. Ja té una mica d’història, existeix des de l’any 2007 i  l’any 2011 va ser esmentat a l’espai Internet de TV3.
Escorniflaire com sóc, així que en vaig tenir coneixement, vaig mirar de què es tractava i vaig demanar per participar-hi. De seguida vaig sentir-me benvinguda i, de moment hi he enviat un parell o tres d’entrades. Avui s’hi ha publicat la meva col·laboració d’enguany.
Confesso que, durant els dies que el blog està actiu, em noto una mica impacient per llegir la publicació diària. Deu ser un símil de la il·lusió dels més petits per destapar la finestreta diària del seu Calendari d’Advent.
Ja ho diuen, ja, cada cosa a son temps, naps i cols a l’Advent!



dimarts, 22 de novembre del 2016

De la loteria i de la vida

Ja fa dies que  s’han posat a la venda les participacions de loteria de nadal -la nacional i la grossa-. Al seu voltant, tothom corre a comprar-ne, no fos cas que s’acabés. Tots volen ser una mica més rics -ella també-, però sent opinions diverses i una carrandella de motius per voler ser rics que la deixen figagirada.
Uns voldrien estar folrats per deixar la feina i parar-se per ells; altres per deixar de treballar i no fotre ni brot; altres voldrien estar-ho per donar-se tots els capricis –i vicis- que no es poden permetre... Si fins i tot hi ha qui voldria ser molt ric només per tenir la sensació de ser-ho i refregar-ho pels morros dels altres!
Se sent -com tantes altres vegades- diferent del seu entorn. No és pas que no vulgui que li toqui la loteria. I és clar que ho vol! És clar que li agradaria no haver de mirar prim en les despeses extres; és clar que li agradaria poder canviar aquell vell tot-terreny que li escurça  l’aproximació de les excursions que tant li agrada de fer; és clar que li agradaria gaudir de la tranquil·litat de tenir un roc a la faixa per tot el que pugui menester; és clar que li agradaria ajudar les seves filles en l’adquisició del seu primer vehicle o de la seva primera vivenda. I és clar que sí!


Se sap analfabeta en matèria de jocs i apostes. No ha comprat mai una butlleta de la primitiva ni de la bonoloto; com a molt, algun cupó de l’ONCE i alguna participació dels sortejos nadalencs. Per això, cada any en aquestes dates no sap com actuar i dubta –i la fan dubtar- de l’import que n’ha de comprar, de loteria. Uns diuen que s’ha d’apostar fort, que qui no arrisca, no pisca. Uns altres diuen que no hi juguen mai, però sap de sobres que s’hi gasten molts més diners dels que s’hi gasta ella.  
Com els altres anys, en comprarà una miqueta. I si toca, toca. I si no, no tindrà cap decepció, perquè, no enveja gens ni mica la manera de fer d’algunes persones tan carregades de diners que la seva vida gira entorn a la seva riquesa. Sap de sobres que les coses més importants no es paguen amb diners. No es pot comprar l’amistat verdadera. No es pot comprar l’amor. I, sobretot, no es pot comprar la salut. Sap que un bon feix de bitllets no hauria estalviat la mala fortuna als que han perdut la batalla i sap que no són garantia d’un futur llarg i planer.
Li agrada la vida que té i la vida que viu i signaria allà on fos perquè d’ara endavant tot seguís en la mateixa línia.  

divendres, 11 de novembre del 2016

So long Leonard

Eren les vuit del matí quan has enganxat el programa de la Terribas ja començat i t’ha sorprès sentir l’Everybody knows de música de fons. Uns segons més tard rebies per watsapp un “mare, s’ha mort en Leonard Cohen” i ho entenies. No ha estat fins al final de la jornada laboral que n’has pogut saber alguna cosa més i ha estat aleshores quan, vençuda per l’impuls, publicaves al teu mur de facebook l’enllaç A singer must die.
Saps que la musica d’en Leonard Cohen ha estat present en la teva vida. La vas descobrir quan tot just acabaves de deixar els jocs d’infants i començaves a sortir. Us trobàveu en aquell pis gros i vell del centre on disposàveu d’un espai per experimentar en els jocs adolescents i descobrir alguns dels plaers dels adults i, en aquell sofà atrotinat, et delectaves escoltant repetidament Suzanne, So long Marianne, Take this longing... enregistrats en disc de vinil i reproduïts en un tocadiscs esgavellat, com si escoltar aquella música et fes sentir més gran.    
D’adulta l’has escoltat una i altra vegada. Saps que t’hauria agradat saber més anglès per entendre en cada moment el sentit de les seves lletres, però les taral·leges amb més bona voluntat que no pas encert i saps que la seva música et remou les entranyes.
Has escoltat Cohen en discs de vinil, en cintes magnètiques, en CD’s, al Youtube, a l’Spotify... i, en moments determinats, tens una necessitat imperiosa de reproduir la seva música una vegada i una altra fins que aconsegueixes fer sortir allò que et rosega per dins. I saps que a voltes has esperat quedar-te sola per escoltar-lo i plorar amb ell i que, alguna vegada, has allargat l’arribada a casa, encara que haguessis de donar un parell de voltes a la rotonda del barri, perquè al reproductor del cotxe sonaven temes com  Dance me to the end of love o Hallelujah.
Amb ell has crescut, amb ell has criat les teves filles, amb ell has feinejat, amb ell has cantat i ballat i amb ell t’has emocionat, perquè la seva música i la seva veu lenta i profunda t’arriben al fons de l’ànima, per això, amb ell has ofegat les teves penes, has plorat els teus malats i has plorat els teus difunts. Perquè, en els moments difícils de la teva vida, Leonard Cohen ha estat el teu músic de capçalera.
So long Leonard. 


dimecres, 12 d’octubre del 2016

Recordant aquella Fira d'Espinavell

Arribats a mig octubre, amb les primeres fredorades de tardor, és el moment de baixar el bestiar de muntanya. Les cries ja es poden desmamar i es poden posar a la venda. Per això comença el temps de les fires ramaderes.
Les primeres fires es feien a muntanya i anaven seguint cap a la plana. Un dels “itineraris” firaires començava a Espinavell (Sant Eudald, dia 13), seguia cap a Ripoll (Santa Teresa, dia 15), Olot (Sant Lluc, dia 18), Banyoles (Sant Martirià, dia 24) i acabava a Girona (Sant Narcís, dia 29). L’octubre, doncs, era un mes de molta feina per a tractants i ramaders.
La fira per excel·lència de bestiar equí era i és la Fira d'Espinavell, coneguda també com la Tria dels Mulats. En aquell poblet, que depèn administrativament de Molló, s’hi concentren els mulats procedents de Setcases, Vilallonga, Llanars i Camprodon, entre altres, però sobretot els que han passat tot l’estiu a la muntanya de Rojà (per dret de pastura conservat des del Tractat dels Pirineus –any 1659-) i que des de Sant Miquel pasturen prop del Costabona.
El dia abans de la Tria dels Mulats, més de tres-cents caps escampats per aquells verals són replegats i passen la nit en una cleda situada al vessant de llevant de la muntanya del Costabona. L’endemà al matí com si es tractés d’un aplec, després d’un bon esmorzar que tenyeix de festiu aquell dia de treball, pastors, ramaders i aficionats, acompanyen els mulats muntanya avall. Ja a tocar el poble, arriba el moment àlgid de l’espectacle, quan les eugues, acompanyades dels pollins, travessen el Ritort i pugen el marge que les porta al pla de les Planes, escenari de la Fira i de la Tria.
“Fer fira” és arribar a un acord de compra-venda, amb la comprovació de l’estat del mulat i el regateig –a l’alça o a la baixa segons si un és comprador o venedor-, fins que es tanca el tracte. A la tarda es fa la tria, que consisteix a separar les cries de les seves mares. Els poltres seran portats a les explotacions ramaderes i les eugues tornaran a muntanya a acabar d’aprofitar les pastures fins que arribi el fred definitiu. Uns i altres –eugues i pollins- al moment de la separació fan uns renills que semblen plors.   

La Morena i el Rosset, protagonistes d'aquesta història

L’octubre de 1983 vaig participar a la tria d’Espinavell per vendre un pollí ros, fort, sa i valent, fill d’una euga morena, forta, sana i valenta. La Morena, aquella euga cuixada i de pèl negre i brillant havia parit en Rosset, que ja estava a punt de ser desmamat. L’euga també necessitava la separació, ja que estava prenyada de la que seria la seva segona cria, la Cendra, una pollina de color gris, forta, sana i valenta, que naixeria cinc o sis mesos més tard.
Ens estàvem a Monars i aniríem a Espinavell a vendre el Rosset, per guanyar uns calerons que servissin d’ajuda a l’economia de subsistència d’aquell projecte que pretenia ser autosuficient.  
Havíem estudiat el recorregut més directe que ens permetés arribar a Espinavell, evitant al màxim coincidir amb el trànsit rodat. Vam carregar-nos amb provisions per passar els tres dies que duraria la nostra empresa i, després d’embridar l’euga i el pollí, aquell dotze d’octubre vam sortir, a peu, de Ma de l’Om, cap a Masmitjà i les Basses de Monars, des d’on, per la pista primer i per carretera després, arribaríem a Rocabruna on faríem una aturada per abeurar l’euga. Per camins forestals vam pujar cap a la casilla de carrabiners on vam fer una aturada i vam conèixer l’avi de can Roca, amb qui vam fer petar la xerrada i a qui vam deixar una mica sorprès per l’aventura que protagonitzàvem. Després d’aquella pausa, que a nosaltres ens va servir per fer un descans i a l’euga i al pollí per pasturar una mica, vam seguir cap al Torrent de la Ginestosa i, travessant la carretera, vam arribar a Espinavell per camins secundaris.  

Pas per can França

A l'abeurador de Rocabruna

A la casilla de carrabiners amb l'avi de can Roca

Situats al poble on l’endemà es faria la fira, es tractava de buscar allotjament. La Morena i el Rosset passarien la nit en una cleda al pla de les Planes. Ens faltava trobar allotjament per aquells tres joves que, com si fóssim Josep i Maria a Betlem, vam picar porta per porta, fins que a can Xanaut, un matrimoni gran, va mostrar interès per la nostra història i, un cop superat el recel inicial, ens va acollir a casa seva on vam compartir una bona vetllada i vam passar la nit. 
L’endemà de bon matí érem al pla de les Planes per “fer fira”. Volíem negociar un bon preu, cosa prou difícil en un món de tractants acostumats a mercadejar i regatejar. Ens en vam sortir prou bé. Vam tancar el tracte -si no ho recordo malament-, per seixanta mil pessetes que, posades a Monars, allargarien molt.

Ambient de fira al pla de les Planes

A primera hora de la tarda vam emprendre la tornada. Ens quedava tot un dia de camí, per tant, se’ns faria fosc molt abans d’arribar a casa. La coneixença que havíem fet amb l’avi de can Roca ens va obrir les portes a passar la nit a casa seva. Una altra vegada, després de superar la desconfiança inicial, vam ser acollits amb amabilitat i ens vam trobar amb tres plats a taula que van omplir amb una escudella on no hi faltava de res. El comentari “potser la trobareu fada, perquè l’avi té impressió”, va ser l’anècdota del vespre, no tant per l’expressió utilitzada per referir-se a la hipertensió de l’avi, sinó perquè aquella sopa, de fada no en tenia ben res!
Vam dormir a cobert i la Morena va passar, a la cabana, la primera nit sense el seu pollí. L’endemà vam continuar el nostre camí cap a Rocabruna, can França, les Basses de Monars i vam arribar a Monars pel Corral de Masmitjà -dies abans que una forta ventada de l’hivern que s’acostava fes caure la paret de migjorn i comencés el seu ensorrament-. Quan vam ser a Ma de l’Om vam donar per tancada l’aventura de la venda del pollí, havent guanyat uns diners que servirien per als menesters d’aquell grup de joves que habitàvem Monars en aquell moment.
Han passat molts anys i encara guardo bon record d’aquella experiència única i irrepetible i penso que és d’agrair el bon tracte que vam rebre a can Roca i a can Xanaut on ens van oferir un sostre per passar la nit i, sobretot, ens van permetre compartir taula amb ells.
Després en vindrien d’altres, de fires d’Espinavell, però cap altra no seria com aquella. 

Amb el tracte tancat i l'obsequi per haver participat a la fira


dimecres, 5 d’octubre del 2016

Jo vull ser del color de les muntanyes...

Un vespre de finals d’agost, sota la mirada serena i extàtica de la Majestat de Beget, va tenir lloc un concert de Bikimel, cantant camaleònica que, segons Roger Mas, canta “per transformar l’estat de l’ànima”[i].
Beget, llogarret situat a cavall de dues comarques, el Ripollès per lligam administratiu i la Garrotxa per lligam comarcal natural, és conegut, entre altres coses, per l’església de Sant Cristòfol, espectacular mostra del romànic català, a l’interior de la qual hi ha la Majestat, talla romànica de Jesucrist crucificat vestit amb túnica, que es troba envoltada d’un retaule barroc.
L’església i la Majestat van sobreviure la revolta del trenta-sis gràcies a l’astúcia dels begetins que, abans que arribessin els milicians amb la intenció de cremar-ho tot, van fer una foguera amb els bancs de l’església per fer veure que un altre escamot ja se’ls havia anticipat.
Beget és un poble pràcticament despoblat. La buidor dels seus carrers contrasta amb la vida que havia tingut anys enrere. Beget tenia de tot i, als anys vuitanta, ja amb una població molt envellida, encara s’hi podien comprar pa i productes bàsics, hi arribava el correu, hi havia barber, sabater, peó de carretera, sastre, músic, estanquera... S’hi conservaven alguns establiments oberts, regentats per persones grans que sobrevivien gràcies a una economia minsa i que, sobretot, tenien la gran funció de mantenir la vida al poble. Les normes econòmiques i administratives van tractar aquells petits comerços com si estiguessin situats en un dels carrers principals de Camprodon i van haver de tancar definitivament.
Tornem a aquell vespre de finals d’agost. El concert de Bikimel va ser fresc per la simplicitat de les lletres de les seves cançons ...els teus cabells fan olor d'orenga..., íntim perquè la música de Bikimel és una expressió de sentiments ...el primer petó que fa aquest món millor... i acollidor gràcies a l’escenari i el reduït nombre d’assistents.
Acompanyada de Xavi Lloses, als teclats, i David Soler, a la guitarra, va interpretar Farrera, Fil imaginari, El borni, 37 i Nina de vidre, entre altres. Les seves composicions contenen lletres vitals, boniques i cants harmònics apresos a la Sibèria Oriental.
Les seves cançons van posar música i lletra a sentiments d’aquella noieta “kumbaià” que vaig ser -i que encara sóc-, per això, a partir d’aquell vespre a Beget, les cançons de Bikimel formen part de la meva llista de reproducció. I sense adornar-me’n em trobo cantant Morir d'un llamp és el que vull, no pas al llit, ans a ple bosc, entre les bèsties... o jo vull ser del color de les muntanyes, de les muntanyes quan es pon el sol, ocres verds es fonen dintre dels meus ulls...
Agraeixo a Bikimel aquell petit gran concert i als organitzadors del 17è Festival de la Vall de Camprodon haver programat, entre altres, els concerts de Marina Rossell i Bikimel aquest estiu de 2016.





[i] Segons el fulletó del 17è Festival de la Vall de Camprodon

dimecres, 21 de setembre del 2016

Dels exàmens de setembre

Et queda tan lluny aquell estiu del 1980 que et vas passar les tardes estudiant llatí... Després dels vuit cursos d’EGB amb prou bones notes, això sí, amb algun toc d’atenció per l’actitud d’aquella nena inquieta que eres, les qualificacions a l’institut no eren cap meravella –ho saps-, però treballaves prou com per no catejar-ne cap. I va i el professor de llatí et deixa pel setembre aquella assignatura que impartia, encara que no fos la seva especialitat.
Saps perfectament que el llatí de 2n de BUP, no “el vas”, sinó que “te’l van” suspendre injustament. No t’agradava gens, no hi trobaves cap sentit, però havies fet tot el que estava a les teves mans per aprovar-lo al juny. I et va tocar passar-te l’estiu dels setze anys omplint fulls de paper amb declinacions i mots com rosa, rosae o castrum, castrorum. I, amb el pare al costat que, a més de donar-te un cop de mà, t’intentava convèncer de com n’era d’important aquella llengua morta per a una persona de ciències ni que fos per elaborar un herbari, vas arribar al setembre prou ben preparada com per aprovar amb un “bé” i passar neta al curs següent.
Aquella va ser l’única vegada de la teva història acadèmica que et va tocar estudiar a l’estiu. Més endavant, els exàmens de setembre van desaparèixer del programa educatiu i, més encara, de la teva vida.


Ha estat molts anys més tard que els exàmens de setembre s’han tornat a creuar en el teu camí. Us heu retrobat en un context totalment diferent. Ara te’ls mires des d’una altra perspectiva. No t’afecten les tardes d’estiu, però et toquen els nassos tot el mes de setembre. No els has de preparar, ni passar, ni corregir, ni qualificar, però els pateixes tant o més que aquell examen de llatí del setembre del 1980.
En la línia de modificar constantment la normativa del sistema educatiu, després de molts anys de la seva desaparició, ja fa uns quants cursos que s’han tornat a implantar els exàmens de setembre. Potser serveixen d’avís als alumnes desmotivats, justets o frescos i els obliguen a acabar la feina que no van fer abans de juny. No ho acabes d’entendre, però com que “no et paguen per pensar”, no tens més remei que acceptar allò que algun tècnic ha decidit des d’un despatx, segurament, molt allunyat de les aules.
Dubtes que puguin ser una mesura eficaç contra el fracàs educatiu i, com a administrativa de centre, veus els exàmens de setembre com els culpables del caos descomunal que regna durant tot aquest mes a la secretaria de l’institut i com una mena de corcó que et priva de tenir la feina al dia. Perquè dels exàmens de setembre en depèn el pas de curs –repetir o promocionar- i l’acabament de l’etapa educativa. I l’acabament –o no- d’una etapa educativa condiciona la matriculació a l’etapa següent. I en tot procés de matrícula hi ha unes fases “obligatòries”: preinscripció, baremació, admissió i matriculació. De manera que, si en el període ordinari, abans del tancament d’estiu, vau tenir una feinada de ca l’ample, al setembre la història es repeteix, amb menys volum, però amb més pressió perquè disposeu d’un espai de temps molt més reduït i teniu més d’un centenar de professors esperant que pugueu proporcionar-los les desitjades llistes, orles, adreces, telèfons, autoritzacions, currículums i tota mena de detalls dels més de mil alumnes que tindreu aquest curs que ja fa dies que ha començat. 
Per això ara, trenta-sis anys més tard d’aquell examen de llatí, continues detestant els exàmens de setembre. 

dijous, 15 de setembre del 2016

El batec de l’11S

Enguany ho hem tornat a petar. Amb bona cara i comportament cívic i pacífic hem sortit al carrer una vegada més a reivindicar allò que creiem que ens correspon.
Estàvem convocats a les 4 de la tarda. Mitja hora abans, el Passeig d’Olot és ple de parelles, famílies i colles d’amics que, amb samarreta blanca i "complements independentistes", caminant tranquil·lament, ens anem acostant al Passeig dels Països Catalans de Salt.
Mentre avancem xino-xano, comentem que no acabem d’entendre en què consisteix la performance d’enguany, però sabem que si el 2014 vam ser capaços de teixir aquella enorme "V" amb les quatre barres perfectament traçades i el 2015, l’onada de colors que acompanyava aquell punter gegant, sigui el que sigui el que hàgim de fer, sortirà bé.
A mida que ens hi acostem, els cossos i forces de seguretat es fan més presents: policia local, ambulàncies per un si de cas, furgonetes antiavalots del cos de Mossos d’Esquadra... Hi han de ser, però com els altres 11-S, enguany tampoc no tindran feina.
Situats al lloc indicat, abans de l’hora convinguda, malgrat l’elevada temperatura d’avui, veiem que això torna a ser una festa: gegants i capgrossos, castellers, pancartes, cares pintades, criatures, gent gran... És una manifestació reivindicativa però amb un aire festiu i desenfadat.




De motius per ser-hi no ens en falten: evitar que silenciïn la nostra veu, rebutjar els atacs als nostres representants, impedir que posin en dubte les nostres institucions... i deixar clar que és el poble que empeny els polítics i no els polítics que arrosseguen el poble.  
Veient l’escenari que es dibuixa a Espanya després de cada una de les eleccions generals, està clar que Catalunya viu una realitat diferent a la de la resta de l’estat. Necessitem trencar amb unes institucions ineptes, corruptes i que ens escanyen. Necessitem trencar amb un govern central i centralista que ens oprimeix i ens limita, que intervé quan no ho hauria de fer i que ens gira l’esquena quan hauria d’actuar i que ha tancat la porta a qualsevol intent de diàleg. Necessitem emancipar-nos per tirar endavant el nostre propi projecte, per engrescar-nos per un futur millor per a nosaltres i, sobretot, per a les generacions que ens vénen al darrere.
Jo hi vaig ser perquè sento que estic a punt, perquè crec que no és ni un caprici ni una utopia, sinó una qüestió de necessitat i perquè estic convençuda que tots hi sortirem guanyant, tant els que ens sentim independentistes com els que no se’n senten. 
Per això, quan m’ho van suggerir vaig alçar el punt de color groc i el vaig sacsejar ben fort, contribuint a fer ben gran i vistós el batec simultani de l’11 de setembre de 2016
Un vídeo publicado por Adriana Llongarriu (@adriana_ll_c) el





dijous, 8 de setembre del 2016

El seu nom és Tura

Enguany el pregó de festa major l’han fet les Tures, un grup de dones de totes les edats, que tenen en comú que es diuen Tura, un nom autòcton -gairebé endèmic-, tan olotí com el fajol o el cardar (la llana -malpensats!-). Les pregoneres, amb un to entusiasta i festiu ens han explicat anècdotes personals relacionades amb el seu nom i ens han convidat a gaudir de la nostra festa major, les Festes del Tura.
Sense voler treure mèrit als erudits pregoners que tradicionalment tenim a Olot, és dels anys que el pregó m’ha agradat més: ha estat curt, alegre i divertit, i s’ha sentit molt bé.
Avui és el dia de la Mare de Déu del Tura i ho és també de totes les mare de Déu trobades, per això, a més de les Tura o Maria del Tura, celebren el sant les Núria, les Coralí –o Coral-, les Meritxell... sants que a Olot són de segon ordre. Per això, les olotines que porten aquests “altres noms”, saben que quan reben una felicitació gairebé sempre va precedida d’un ai és veritat que avui també és el teu sant!
La mare també se’n deia, de Tura, per això, el dia d’avui celebrava la seva onomàstica i rebia felicitacions de familiars, amics i coneguts. Em recordo passejant al seu costat, enmig del brogit de la Festa Major, com aquella nena inquieta i neguitosa, que esperava que algú la felicités per iniciativa pròpia abans que hagués de recordar que també era el seu sant. Quines coses té la vida, si en comptes d’Adriana finalment m’haguessin posat Núria “del cul gros”, també seria el meu sant!
Avui, però, em plau recordar la nostra Tura, la mare, que “esperant” sis vegades va fer possible la família XXL que som avui; la iaia Tura, que feia les millors tallarines del món; la sogra, que els seus gendres i jove qualifiquen com la millor sogra del món, perquè els va estimar com a fills seus, i la besàvia, que els besnéts que ella tan desitjava –els dos que ja té, el que està a punt d’arribar i tots els altres que vindran- no hauran conegut mai.
Mare, sogra, àvia i besàvia Tura, siguis on siguis, des d’aquí t’enviem un petó!



diumenge, 4 de setembre del 2016

El casament

Asseguda a primera fila, acompanyada dels familiars més propers i amb els nervis a flor de pell, va veure arribar l’home amb qui ha compartit la major part de la seva vida, agafat de bracet d'una núvia espatarrant.
I en aquell moment, la seva manca de creences en els convencionalismes es va esvanir i una gota tèbia i salada li caigué galtes avall. Una gota minúscula i gegantina alhora, una gota repleta de l’emoció de veure la seva filla convertida en aquella donassa, i de l’enyorança que sentia de totes aquelles persones estimades que no havia pogut tenir al seu costat per compartir aquell fantàstic moment.
Perquè en aquell casament, ella era la mare de la núvia.

dimecres, 31 d’agost del 2016

Adéu agost

Falten poques hores perquè s’acabi l’últim dia d’agost, un mes que té més d’insòlit que no pas de corrent. I, com a màxim exponent del període estival de vacances, l’agost és un dels mesos més esperats i peculiars.
L’agost és el mes de les cues. Fem cua per entrar a un lloc turístic, però també en fem per anar a comprar el pa, la carn o la fruita, ja que la meitat de les fleques, carnisseries o fruiteries són tancades.
L’agost és un mes de contrastos. Contrast entre la buidor dels carrers de les grans ciutats i l’ocupació d’alguns indrets turístics. Contrast entre els mòdics preus de les últimes rebaixes i els imports desmesurats que s’arriben a pagar per una consumició en algun destí turístic. Contrast entre la tranquil·litat que hom anhela i el neguit que acaba tenint. Contrast entre la fresca que tothom busca i la calor que finalment passa. Contrast entre l’ostentació de les vacances d’uns i la precarietat laboral d’altres. Contrast entre la joia de qui gaudeix del millor moment de la seva vida i qui viu el que ja sap que serà el seu darrer estiu.  
Amb les seves particularitats, però, l’agost és un mes molt productiu. És el mes dels amors d’estiu, de les tertúlies a la fresca i dels instants que voldríem congelar, abans que vagin a parar en aquell lloc amagat entre el cor i el fons del mar, fins que un estímul els faci emergir en forma de record personal embolcallat de la nostàlgia i amb una llaçada d’enyor.


I parlant d’enyor, abans d’acabar el dia, vull recuperar l’estampa d’aquelles tardes del trenta-u d’agost. Tardes de pa amb tomata amb embotit, de coca amb xocolata i de felicitacions a “l’avi Ramon el més guapo del món” –com deia la mare al pare per tocar-li el voraviu-. Aquelles tardes de pares vigorosos, de fills sans i estalvis i de néts enèrgics i belluguets. Tardes de quan hi érem tots i que tan sovint trobo a faltar. L’enrenou que generava aquella informal trobada familiar marcava el final de les vacances i, si coincidia amb el pas de les cigonyes, també el final de l’estiu.
Ara sí que, preparant la llista de bons propòsits pel curs que aviat comença, ja puc girar el full del calendari. 

diumenge, 28 d’agost del 2016

A tall de comiat

Begetina de naixement i olotina d’adopció, passava els hiverns a Olot, tot i que trobava més saludable el clima de Beget, més sec que el de la plana olotina. Els migdies d’hivern, era fàcil trobar-la, acompanyada d’un parell de gossos bordissencs, a redós de l’ermita de la Salut de la Moixina on donava conversa als caminants que passejaven per aquells tocoms, mentre ella feia una pausa en els seus quefers.
Conversadora afable, gaudia enraonant i sovint recordàvem que la seva mare i els meus pares s’havien conegut a l’Institut Elemental de Segon Ensenyament, aleshores situat a la Plaça del Carme d’Olot on, corroborant el lligam comarcal natural, alguns joves de Rocabruna i Beget venien a cursar els seus estudis secundaris.
Aquella coincidència acadèmica havia derivat en una amistat que va perdurar en el temps. Per això, un cop l’any, anàvem a Can Jeroni on ens sentíem afofolats per l’hospitalitat vigorosa de la Teresa, la calma de la Rosa i la parsimònia d’en Joan (en Jeroni) que, darrere la barra, enraonava de tot i de res mentre preparava els cafès. Tots tres regentaven aquell petit hostal que ocupava la planta baixa de Cal Sastre, aquella casa gran i freda, situada a tocar de la riera, on també llogaven algunes habitacions que no havien de menester, esdevenint així pioners d’allò que amb el pas dels anys acabaria essent el turisme rural.
A vegades he pensat que el tancament de Can Jeroni i l’òbit dels seus pares van deixar la Rosa desplaçada del seu entorn natural i que, potser, això va accelerar el seu deteriorament físic i posterior envelliment. Però, malgrat les seves afectacions musculoesquelètiques, tenia prou energia i era fàcil trobar-la empenyent el seu carretó prop del rec de Revell traginant cendra, fuiaca o altres deixies per fer-ne formigó que escampava als horts que menava.
Reconeixia i admirava la vàlua i la capacitat de persones com el meu pare o alguns begetins il·lustres, que havien sabut recollir i tansmetre costums del món rural garrotxí. “No en podem pas ser tots de savis” deia sabent-se volgudament humil i pagesa.  
Rosa, que la teva senzillesa i bonhomia acompanyin el teu esperit lliure en el seu destí. I que descansis en pau!

La Salut de la Moixina on era fàcil
trobar la Rosa

A la porta de Cal Sastre o Can Jeroni. Beget, 1992


dissabte, 27 d’agost del 2016

Sobre troballes i recompenses

Uns avis retornen una cartera amb 600 euros a un veí de Vic i els obsequia amb una llonganissa aquest és el titular d’una notícia tan mancada de contingut com moltes de les que –si tot va bé- es publiquen a l’estiu. Mentre la llegia, buscant què hi ha d’especial en els fets que s’hi narren, m’he preguntat “I la notícia?”. Perquè, ben mirat, quina és la notícia? La quantitat de diners que contenia la cartera? L’edat dels que la van trobar? El valor de la recompensa, inferior a l’1% dels diners que contenia?... Els comentaris dels lectors titllen el propietari de ranci i donen per suposat que la recompensa hauria d’haver estat molt més valuosa que una llonganissa.
Trobar un objecte perdut i voler-lo tornar al seu propietari em sembla allò més normal. I al capdamunt de la llista de motius per fer-ho, hi posaria la satisfacció personal del trobador pensant com en deu ser d’important per al perdedor recuperar el seu objecte –més o menys valuós-. Més avall, entre altres raons hi hauria l’“avui per tu, demà per mi”. Però potser no cal tenir una llista de motius, sinó actuar amb espontaneïtat i bona fe.  
Un capvespre de primers de juliol vaig pujar al Taga per gaudir de la posta de sol i, una mica apartat del camí –sí, sí, anava a fer un pipí-, vaig trobar un mòbil a terra. Sense pensar-m’hi gens el vaig recollir. Un cop a casa van sorgir els dubtes: que com ho faria per comunicar-me amb la persona propietària del mòbil, que si portar-lo a la policia suposava dipositar-lo a la caixa on s’acumulen els objectes perduts que mai no es recullen, que si carregant-lo aconseguiria arribar a la llista de contactes o de trucades recents i trobaria un número on trucar, que si deixant-lo endollat potser una trucada entrant em permetria fer saber que aquell mòbil era a les meves mans... Sant google no donava resposta a les cerques que hi vaig fer. El hashtag #Taga posat a Facebook  i a Instagram tampoc. Vaig acabar deixant el mòbil arraconat en una estanteria de casa.

Cim del Taga el capvespre de la troballa
Aquesta setmana, posant ordre als meus arxius digitals, amb un adaptador de tarja microsd a les mans, m’he decidit a extreure la tarja de memòria d’aquell mòbil per mirar si el contingut em donava alguna pista. Amb la sensació d’estar violant la intimitat personal de la seva propietària, em vaig sentir tan malament com si acabés de col·locar una càmera oculta a l’habitació d’algú.
A la targeta hi havia el que hi ha a la majoria de mòbils: fotografies amb valor personal i poca cosa més. Però de sobte vaig veure un document que deia “currículum”. Després de dubtar un moment de si obrir-lo era moralment correcte, finalment ho vaig fer i vaig trobar la solució al meu problema: el correu electrònic i el número de telèfon que em permetien contactar amb la propietària. Mitja horeta després una veu agraïda m’ajudava a reconstruir la història: havien perdut el mòbil el dia 19 de juny al cim del Taga on havia estat a sol i serena fins el 2 de juliol.
Avui, 69 dies després de la pèrdua, i 56 després de la troballa, he tornat el mòbil a la seva propietària. I com a recompensa he obtingut el seu agraïment i, per damunt de tot, la gran satisfacció personal de saber que he fet el que havia de fer.

divendres, 26 d’agost del 2016

I tu, destil·les o maceres?

Ahir es va presentar, a Olot, la Gin Volcanic, una ginebra destil·lada amb pedres volcàniques i macerada amb herbes de les que es fan servir per fer la Ratafia. L’acte de presentació va comptar amb la presència d’Empar Moliner, escriptora i comentarista mediàtica, experta en enologia que, amb el to desenfadat i irònic que la caracteritza, va fer referència a algunes particularitats vulcano-garrotxines i va enaltir les qualitats de la Gin Volcanic. Desitjo molta sort a les empreses garrotxines que han tingut aquesta iniciativa.
Després dels parlaments dels productors i de l’alcalde, tots els assistents, que no érem pocs, vam ser obsequiats amb un gintònic -sí, sí, un llamp de gintònic per a cada un- acompanyat de tortell i fuet –productes ben bé d’Olot- per fer coixí. I al cim del Volcà Montsacopa –per cert, estaria bé tenir en compte aquest espai per fer-hi algun concertillu els dies de festa major-, envalentonats pel combinat que teníem a les mans, ens fèiem els entesos i ens sentíem capacitats per opinar sobre la ginebra que acabava de néixer i que teníem l’honor de tastar barrejada amb gel i molta tònica.



El gintònic torna a viure una època daurada i té més adeptes que mai. Reconec el valor tan sociabilitzador com embriagador d’aquest combinat, però no en parlaré com a còctel agradable al meu paladar. Des de la meva modesta i poc valuosa opinió, trobo que l’amargor de la tònica, predomina en la barreja i, més que potenciar-la, oculta l’aroma de la ginebra –per cert, moltes vegades caríssima!-.
Envalentonats com estàvem pel gintònic que anàvem consumint, en el cercle en què em trobava es va generar un dubte entorn als mots “destil·lació” i “maceració”. Jo, que em reconec poc entesa en aquestes matèries –sóc més de “vi de la casa amb gasosa”, que no pas de “vi del car”!-, amb el meu saber pagesívol, originari de la Vall del Bac, del qual em sento orgullosament hereva, vaig intentar explicar que macerar és fer que alguns elements impregnin, amb la seva aroma, el líquid que els conté; destil·lar, en canvi, consisteix a extreure la part “separable” d’un líquid mitjançant una tècnica concreta. En resum: la “maceració” és “barrejar” i la “destil·lació” és “separar”.
Així doncs, en el procés casolà o tradicional d’elaboració de ratafia, per exemple, hi intervenen de forma complementària ambdós processos: la destil·lació –que es fa a les destil·leries- i que és el procediment emprat per obtenir l’aiguardent, i la maceració que es produeix a base de deixar reposar a sol i serena les nous verdes i les herbes en l’aiguardent.
Elaboració de ratafia casolana (Oix 2009)
Les meves paraules una vegada més van ser posades en dubte, es van difuminar entre la música de fons i el dringar dels glaçons i es van evaporar amb l’essència del gin(tònic). Unes hores més tard, després d’un son reparador, la vàlua i la simplicitat d’aquelles paraules ha estat més ben valorada.
Ara que ja no som a Sant Francesc i no tenim el gintònic a la mà, com qui respon la típica pregunta de l’inici del ball, puc dir que “jo sóc més de macerar que no pas de destil·lar”. 
I, ara que ja ho sabeu, si encara us interessa, podem ballar plegats per allargar aquest capvespre d’estiu!

dissabte, 20 d’agost del 2016

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí...

Era un dia qualsevol d’un mes qualsevol d’un any qualsevol –o no-. Sabedors que la signatura d’aquell compromís no els faria millors persones i no els augurava una relació més satisfactòria ni més duradora, sortien junts de casa seva amb més puntualitat que convenciment en l’acte que anaven a protagonitzar.
Asseguts en un banc de fusta on el dia abans potser hi havia estat un lladre, un estafador o un conductor que havia provocat un accident, escoltaven aquells textos, tan legals com mancats de romanticisme, que els recordaven les obligacions conjugals que acceptaven amb la signatura d’aquell contracte indefinit –o no-. 

Sota l’atenta mirada dels pocs assistents i amb el poc convenciment que aquella cerimònia contribuís a fer d’ells un matrimoni com cal, van deixar anar uns tímids “sí, vull” que els convertien en marit i muller.
Aquell va ser un enllaç sense vestit de núvia, ni padrí, ni ram, ni anells... Tan poc convencional com la vida que desitjaven tirar endavant aquella parella de joves que érem tu i jo, aquell dilluns vint d’agost d’avui fa trenta-dos anys.
Ara jo me’l miro i m'espanto no fos que es canses de mi, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.



[...]
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.
Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo la miro i m'espanto no fos que es canses de mi,
ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.
(fragment de la lletra de la cançó Corrandes de la parella estable del grup Manel)


dimarts, 16 d’agost del 2016

La filla de la neu

La Filla de la neu relata les històries entrellaçades de tres personatges: el narrador, que arrossega el llast d’un trencament recent; l’Enric, un enginyer que treballa en la construcció del Cremallera de Núria (1928 - 1931), i la Joana, que és la principal protagonista d’aquesta novel·la.
La Joana, una noia de pagès, filla de Ribes de Freser, que des de ben jove treballa de cambrera a l’hostatgeria de Núria, gràcies al seu tarannà inquiet esdevé una esquiadora pionera que acaba fent de monitora d’esquí abans que la seva vida la porti a deixar el santuari.
El llibre no és una novel·la històrica, però situa els fets en el context corresponent. Amb història d’amor inclosa, explica molts detalls de la construcció del cremallera de Núria alhora que incorpora vocabulari de muntanya (canamillana, terregalls, gavet...) i la descripció de la vida de pastors i altres costums del món rural. I com que no tot són flors i violes,  inclou la descripció d’una mala experiència que Joana pateix a Sallagosa en mans d’un gendarme i una trama de corrupció d’algú que infla la compra de material de construcció de les obres del túnel. Una novel·la passadora que m'ha enganxat. Llegir-la m’ha fet passar molt bones estones.  

La meva afició a la muntanya i el fet que en el moment d’acabar de llegir el llibre em trobi a Sallagosa, han fet que m’hagi cridat especialment l’atenció el capítol que descriu com la Joana ajuda dues dones alsacianes, que fugen de la persecució nazi, a passar de Sallagosa a Núria, des d’on podran arribar a Barcelona. M’he llegit i rellegit aquest capítol i, amb un mapa al davant i la memòria d’alguna caminada ben present, he intentat imaginar com n’havia de ser de dura i arriscada la vida dels passadors.
Una nit de ple hivern de l’any 1941, la Joana surt sola de Núria, travessa la carena pel Coll de Finestrelles i baixa pel Circ de la Culassa i el Coll de la Segalera. Al fons brillaven unes quantes llums: eren les cases d’Err, sobre el pla, i Llívia més amunt. Feia un vent gelat que tallava l’alè i va seguir baixant per un camí obert entre els pins espessos. Tenia els peus gelats i les mans enterques. Encara va trigar un parell d’hores a veure les primeres cases de Sallagosa. A Sallagosa, troba dues dones alsacianes acompanyades dels seus fills: una nena de vuit anys i un nen de deu mesos i l’endemà enfilen plegats el camí fins a Núria. Havien caminat tot el dia i ja era ben fosc. Costava dominar els passos i prosseguir... I arriben a Núria ben entrada la nit.
El Coll de Finestrelles des de Núria. A l'hivern, de nit,
en solitud i d'amagat s'ha de veure d'una altra manera. 
Aquest és un relat fictici, però van ser moltes les persones que, molts anys abans que es posés de moda la pràctica d’esports d’hivern i que tinguéssim a l’abast la roba i el calçat de què disposem actualment, fugint de la persecució, van fer travessies com la que Núria Esponellà descriu en el llibre.
El pas per aquelles muntanyes fredes i solitàries havia de ser molt perillós i s’havia de passar molta por. Massa por per no haver estat capaços de tenir memòria col·lectiva i evitar que, encara ara, hi hagi tanta gent que pateixi una situació semblant.

dimecres, 10 d’agost del 2016

De La Gavina (voladora) a Lili Marlen

Diumenge 31 de juliol, vaig tenir la sort d’assistir al recital que Marina Rossell va fer a Camprodon, dins el programa del Festival de Música de la Vall de Camprodon, que inclou sis concerts que es fan a diferents municipis de la vall.
L’acte, amb el títol Cançons de la Resistència, va incloure temes molt diversos, des de la coneguda Gavina (voladora) fins a la mítica Lili Marlen, passant pel Virolai o la magnífica interpretació de les cançons de Georges Moustaki. L’acompanyava el pianista Xavi Lloses, que s'autodefineix com antipianista, compositor i terrorista sonor, i que fa meravelles combinant el piano amb altres tecnologies musicals.
Feia molt de temps que no sentia Marina Rossell en directe i he de confessar que em va encisar. La seva veu, potent i dolça alhora, encomana entusiasme. Després de tants anys damunt l’escenari, Marina Rossell, conserva l’energia de la joventut, manté l’esperit crític i una gran capacitat de commoure el públic.
Un concert esplèndid!




Si ara canto, és per tu (en homenatge a Georges Moustaki)
Si ara canto és per tu, per tot el que m'has dat,
estimat amic meu, company, germà de mar,
per les teves cançons que ara em fan sospirar
en pensar en cada lloc on no ens hauríem trobat...
Exiliat de Corfú, alexandrí enyorat,
a I'Île de Sant-Louis vas saber-te calmar
el mal d'haver perdut jardins assolellats,
l'olor dels gessamins, ara tacats de sang...
[...]
Si ara canto, és perquè no et moguis mai d`aquí,
d'aquest mar que és com teu, grec, alexandrí,
per les teves cançons que ara em fan somiar
en pensar en cada lloc on ens podrem trobar.