dijous, 31 de gener del 2013

Muntanya amable - muntanya esquerpa


Fa pocs dies va morir, als 92 anys, Enric Aguadé Sans. Aquest home, metge de professió, ha estat un dels referents de la història de l’excursionisme català. Gran aficionat a aquesta activitat, va participar en el marcatge del primer dels senders de gran recorregut (GR) de Catalunya. Deia que el secret d’arribar lluny és no tenir pressa, caminar per no cansar-se, sense fer curses. Aplicant aquestes premisses a la seva vida, va aconseguir fer un llarg camí que el va portar a rebre la Creu de Sant Jordi, entre altres distincions.
En el camp mèdic, recomanava als pacients caminar almenys tres quilòmetres cada dia, sis cada dos dies, o fer una bona excursió el cap de setmana. “Una jornada de camí: una setmana de salut”.
No he conegut el doctor Aguadé, però llegir algun dels articles que parlen de la seva mort, m’ha fet pensar molt en el meu pare, en Ramon. Havien coincidit en el temps -es portaven 3 anys-, en l’afició -caminants curiosos i incansables-; en la manera d’entendre l’excursionisme -“caminar per no cansar-se, sense fer curses”-...
Aguadé recomanava als pacients que caminessin; el pare caminava per afició i per prescripció facultativa com a lluita contra una malaltia osseoesquelètica.
Aguadé era feliç trepitjant de nou senders que amb el temps s’havien oblidat; el pare era feliç descobrint caminois poc coneguts i conversant amb els (darrers) habitants de masies aïllades de l’Alta Garrotxa per tal de recuperar mots ancestrals, antigues expressions i recordar vells costums. El pare, era amant de les excursions de muntanya fàcil; ell en deia “muntanya amable”, locució que donà nom a una sèrie d’articles seus publicats al butlletí del Centre Excursionista d’Olot.
He tingut ocasió de copsar el respecte i la prudència del pare per la muntanya i el seu entorn; és més, crec que va saber transmetre’ns aquests valors a tots i cada un dels fills. Del doctor Aguadé donaré per suposat que era un home respectuós i prudent.
Però la mort del doctor Aguadé no ha estat l’única mort muntanyenca dels darrers dies. Precisament, hem encetat la setmana amb la trista notícia de la mort d’un excursionista, aquesta, però es produí en plena acció: en precipitar-se barranc avall mentre feia la cresta del Ferran. Una notícia ben lamentable!
Fa anys que tinc la sort de poder passar estones de pau i tranquil·litat en un raconet al poble d’Oix. Els dinars a l’aire lliure que hem fet a la Closa ara ja són innombrables. El pare sovint deia que allà s’hi pot escoltar el silenci. La veritat és que tenia raó.
Immersos en aquell profund silenci, sobta sentir el soroll dels helicòpters. En més d’una ocasió hem dubtat de quin era el motiu de la seva presència; si és estiu i any de secada poden ser de vigilància forestal o de control d’algun incendi. Ara bé, moltes vegades es tracta d’un rescat precisament a la zona del Ferran.
La mort d’aquest excursionista no ha estat la primera i no crec que sigui l’última, ja que alguns indrets de l’Alta Garrotxa són aspres i de mala petja. I si en uns paratges es pot gaudir d’aquella Muntanya amable, en altres la Garrotxa pot arribar a ser molt i molt esquerpa. I és per això que es necessita un bon coneixement del que s’hi va a fer, una gran dosi de la prudència i el respecte de què parlava abans; perquè la muntanya, a vegades, no perdona.
Siguin on siguin aquests excursionistes i les persones que ens han deixat últimament, espero que hagin trobat un plàcid racó per reposar després de la llarga i feixuga travessia.
Notícies relacionades