dilluns, 21 de març del 2011

Fa vint anys que em vaig graduar


Tal dia com avui, ara fa vint anys, em vaig graduar, vaig obtenir un títol: el de mare. Un títol per al qual no calen uns estudis previs, ni superar uns exàmens ni abonar cap taxa. Els estudis previs servirien de ben poc; els exàmens serien inútils, ja que a partir del moment de la graduació s’entra en un procés d’avaluació continuada, i les taxes, s’abonen a partir d’aquell moment.
Amb la maternitat, normalment, es deixa enrere una etapa de la vida marcada, en molts casos, per la vida de parella, d’atencions mútues, benavinença, independència, calma i tranquil·litat i un món de color rosa on hi tenen cabuda el sortir, dormir bé, escoltar un butlletí de notícies sense interrupcions, gaudir de la música i la lectura durant llargues estones... Amb el nou estat, ens podrem oblidar d’aquests privilegis perquè trigarem uns anys a recuperar-los, però entrarem en una etapa de la vida on no hi tenen cabuda ni l’avorriment ni la monotonia.
No es tracta d’una etapa privada de nous coneixements, més aviat al contrari: s’aprèn, amb molta rapidesa a fer dues coses a l’hora i a anar de bòlit per fer tot allò que cal en el poc temps de què disposem.
A partir d’aquell moment ens acompanyen els dubtes: Pit o biberó?, A demanda o amb horari?, Deixar plorar o agafar-lo a coll?, Cangur o guarderia?, Escola pública o privada?, Vacunes?, Homeopatia?... I més endavant: Futbol o bàsquet?, Càstig o sermó?, Hora de tornada o llibertat d’horari?... I tant si ens decantem per una opció com per una altra, sempre trobarem algú (un professional de la sanitat, l’educació o un espontani qui sap si amb menys experiència que nosaltres) disposat a fer-nos adonar que no ho estem fent prou bé. O sigui que, per si no en teníem prou amb els dubtes, a partir d’aquell moment, ens acompanyarà també una bona dosi de culpabilitat.
I estarem orgulloses de ser mares, sí; però si en algun moment havíem dubtat de si fer constar al currículum que fèiem vida de parella (casada, de fet o en pecat), ara ja no dubtem que no cal posar-hi que a més, som mares. Més aviat, esperem –ingènuament, és clar- arribar al final de l’entrevista laboral escapant-nos d’aquesta pregunta, tot i que tenim molt clar que un moment o altra caurà i, ens imaginem la ganyota de l’entrevistador quan senti la resposta: sí senyor, sóc mare de dues filles.  
Això no obstant, ens (re)incorporarem a la feina on trobarem uns companys als quals potser avorrirem amb el nostre únic tema de conversa -els fills o les filles- que, de fet, ens interessa més que el futbol o el preu del petroli, i continuarem pendents de la descendència perquè ens haurem assegurat de deixar ben anotats (a la guarderia, escola, cangur o avis) els telèfons on ens poden localitzar perquè, a la feina o fora, sempre estarem de guàrdia.
I més endavant, a l’adolescència, passarem a ser la pitjor de totes les mares del món; la que el priva més de la llibertat, la que es posa més en la seva vida o (això depèn del dia) la que passa més olímpicament d’ells; la que els diu les coses més malament i la que es creu amb el dret de posar-los uns límits que no voldran tenir... I amb una mica de sort, en algun moment (segurament pocs, però intensos) serem la mare més genial, guai o collonuda de totes!
La veritat és que, rossos o morenos, alts o baixos, grassonets o esprimatxats, els nostres fills acabats de néixer són, indiscutiblement, els fills més bonics del món. Arriben en un moment de dolor físic i són capaços de fer-nos oblidar aquell dolor en pocs instants. Ens omplen la vida de noves i bones notícies: la primera dent, la primera paraula, els primers passos... són moments que recordarem d’una manera especial. I farà el primer any i el segon... I viurem cada un dels seus aprenentatges com a grans descobriments. I voldrem compartir amb ells cada un dels seus èxits i ser amb ells per fer-los costat en els seus fracassos. I ens agradarà ser-hi per acompanyar-los a l’entrada del món dels adults. Perquè per més disgustos que ens puguin donar, els estimem per damunt de tot i donaríem la vida per ells.
Si ara m’haguessin de ratificar el títol, no sé si passaria les proves de revàlida. Suposo que depèn de qui formés part del tribunal i del seu grau d’exigència. Segurament no em sabria gaire bé la part teòrica, ja que considero que no hi ha manuals que serveixin de molt, més aviat sovint ens hem de guiar pel sentit comú i la intuïció. A l’examen de la part pràctica, suposo que aniria trampejant servint-me dels coneixements adquirits  per  experiència pròpia experiència i dels meus encerts i les meves errades.
Fa vint anys que em vaig graduar i, vista l’experiència, no dubto que em tornaria a matricular perquè ara sé que el de MARE, és un dels títols que posaria en MAJÚSCULA, negreta i subratllat a la meva història personal. 

diumenge, 20 de març del 2011

El secret del seu turbant



Fa poc vaig llegir El secret del meu turbant, obra conjunta de Nàdia Ghulam i Agnès Rotger. És la història colpidora de Nàdia, una nena afganesa que als vuit anys va quedar atrapada i molt malferida per un bombardeig a la llar familiar de Kabul; tant que ni els metges creien que se’n podria sortir. La seva mare li fa fer costat i la va atendre durant el procés de recuperació.
Amb tan sols deu anys, quan va sortir de l’hospital, es va trobar amb un país pres pels talibans; que el seu germà, Zelmai, de catorze anys, havia mort com a conseqüència de la guerra i que el seu pare havia quedat trastocat. La seva família, doncs, estava formada per un pare malalt, una mare que mai no havia treballat fora de casa, ella mateixa i dues germanes més petites i no tenien recursos per sobreviure en aquell territori devastat per una guerra que encara continuava.
Aquella nena tenia clar que algú de la família hauria de treballar per mantenir-los. I qui ho podria fer? Només un home podria trobar alguna feina per alimentar-los a tots plegats; de manera que va tenir clara la solució: ella seria l’home de la família, en Zelmai, nom que va manllevat del seu germà difunt. Enfaixada, vestida de noi i amb un turbant al cap va sortir a guanyar-se les garrofes. Va fer feines agrícoles, neteja i reconstrucció de pous, va arreglar bicicletes (ella no n’havia tingut mai i no sabia anar-hi)... Aquella vestimenta li obriria, relativament, les portes a una vida privada a les dones: treball, educació, vida social i certa dignitat com a persona.
Actualment, gràcies a una família catalana adoptiva, viu a Barcelona on pot fer realitat els seus somnis: ser una dona lliure i estudiar, cosa que no hauria estat possible al seu país d’origen.



Per iniciativa dels organitzadors de la Mostra internacional de documentals Olot.doc i a la bona predisposició de la Nàdia, hem tingut l’oportunitat de compartir amb ella el secret del seu turbant.
Es va explicar en un català gairebé perfecte, d’una forma molt planera, descrivint els fets de la seva vida en un to seré i natural, sense cap dosi d’escàndol ni de dramatisme.
Va recalcar que havia pogut superar les dificultats que havia tingut –que no han estat poques- i vèncer la por, gràcies a l’amor i el suport de la seva mare, que en els moments en què la seva vida perillava va creure sempre -més que els metges i tot- que ella se’n sortiria i li va donar suport en tot moment. Aquella dona, analfabeta, se servia de la intuïció per curar-li les ferides i feia servir unes tècniques mèdiques de supervivència i collita pròpia. Per exemple, aixafava medicaments caducats i posava la pols resultant al damunt de les ferides.
Ens va explicar que en un país on el 60% de la població és analfabeta, el món que es dibuixen més enllà està format per Rússia i Estats Units; de manera que, des del seu punt de vista, els estrangers o bé són russos o bé són americans. Això la va portar a explicar-los l’anècdota que la seva mare afganesa pensava que els pares adoptius de la Nàdia, de Barcelona, són americans o americans catalans.
Part de la població afganesa se sorprenia de la raresa d’aquells homes estrangers que al matí construeixen carreteres -quan soldats de la ONU treballaven en la reconstrucció del territori- i a la tarda les destrossen -quan bombardejaven amagatalls dels talibans-.
Va aprofitar la seva intervenció per reclamar els drets humans, en general, i, sobretot, de les dones i els infants; drets bàsics com educació, salut, cultura i llibertat, que han estat pràcticament inexistents al seu país.
Ens va fer saber la sorpresa dels joves afganesos que havien estat els amics de la Nàdia-noi en saber la seva veritable història i que van quedar parats de no haver notat mai cap petit indici. Precisament ella sempre havia estat més valenta que molts d’ells i en tornar a casa alguns vespres en què circular pels carrers podia ser poc segur, ella era qui els acompanyava a casa i tornava sola a casa seva.
No sé ben bé qui portava els pantalons a casa seva, però ella hi portava el pa, els diners i, crec que ara ja podem afirmar que ella era qui portava el turbant i, per cert, el portava molt ben posat!
Gràcies Nàdia per compartir amb nosaltres el secret del teu turbant.


dimarts, 15 de març del 2011

Biutiful (o no)

A aquestes alçades no deu quedar ningú que no hagi escrit sobre el gran èxit que “Pa Negre” ha tingut i l’enorme i inusitada quantitat de premis que ha rebut. Diaris, revistes, ràdios, blogs i murs de facebook n’han anat plens. Amb aquestes paraules, començava l’entrada “Pa negre” al seu blog, “El led vermell”, un meu amic bloguista. I si ell parlava de Pa Negre, jo vull fer-ho de Biutiful.
Vaig anar al cinema a veure Biutiful per omplir un capvespre d’hivern, segurament plujós i sense saber ben bé on em posava; la veritat és que ni em considero gran admiradora d’en Bardem (ai que aquí potser l’has pifiada!), ni fanàtica del cinema hispanoamericà (sap si l’has tornada a pifiar!).
I com que no em vaig informar, les primeres imatges em van sorprendre i, encara no havien passat cinc minuts, vaig notar que em trobava davant d’una de les pel·lícules més dures que he vist últimament. El perquè d’aquesta duresa queda tan lluny de la ciència ficció com de les fantasies irreals. El perquè de la duresa rau, precisament, en la realitat dramàtica de la història i, crec que el fet que estigui rodada a Barcelona i els seus voltants, hi afegeix més possibilitats de realisme.
La pàgina oficial d’aquesta pel·lícula diu que és la història d’un home en caiguda lliure, il·luminat per la foscor en el seu viatge de redempció; pare de dos fills que, en veure la proximitat de la mort, batalla contra una dura realitat i un destí que va en contra d’ell mateix per poder perdonar i perdonar-se, per amor i per sempre.
El protagonista va ser un fill “desemparat” a qui la vida li va repartir unes cartes molt pitjors que les que ens van repartir, a la majoria, el dia que vam néixer i que ha hagut de descobrir, a la seva manera, les normes del joc. Lluita de valent per tirar endavant la seva família, formada per dos fills fruit de la relació amb la seva (ex)parella (actualment en plena malaltia psicològica conseqüència de la droga), amb qui, potser van trobar uns fills que no buscaven.
Trobaríem més misèria en la vuitantena d’immigrants xinesos que malviuen (i malmoren) en un soterrani amb unes condicions de vida (i de mort) i laborals molt precàries i la màfia que s’aprofita d’ells (adults o no).
Tracta de gent enfonsada a la misèria, amb unes vides mil cops més desgraciades que la nostra i que es troben que han de plantar cara a un munt d’entrebancs per aconseguir tirar endavant.
Em va sobtar especialment la filla del protagonista, una nena d’uns 10 o 12 anys i em va fer pensar que aquesta misèria, enfonsament i mala sort, no es troba només en els protagonistes de llibres i pel·lícules ni en països subdesenvolupats i/o del tercer món, sinó que tot això ho tenim prop de casa i en ple al segle XXI. Estic segura que a les nostres escoles i als nostres instituts hi ha nens i nenes / nois i noies en situacions semblants a la dels joves protagonistes. Joves que creixen en el sí de famílies que viuen en condicions semblant a les que ho fan l’Ana i en Mateo, els fills de l’Uxbal (en Bardem), que a més de tenir mala sort en el repartiment de cartes en van tenir també en l’aprenentatge del joc de la vida.
Persones que viuen entre dos móns amb les seves semblances, però sobretot, amb les seves diferències: un món és a l’escola (si tenen sort i no són absentistes) i l’altre, a casa.
I aquests fets succeeixen a la nostra ciutat, al nostre barri, al costat de casa i a l’escola dels nostres fills perquè no tots hem tingut la mateixa sort.

dilluns, 14 de març del 2011

Enyorant l’home dels cagallons


Explicava el meu pare, en un escrit titulat L’home dels cagallons, publicat a La meva Garrotxa, un antic i oblidat país, en l’apartat Oficis desapareguts, que la indústria dels blanquers utilitzava les femtes de gos com a matèria primera en la fabricació de pells, per tal d’amorosir la pell destinada a cinturons, guants, jaquetes i altres peces de marroquineria. El fet de ser utilitzats, és clar, necessitava algú que en recollís, per això existia l’home dels cagallons, ofici desaparegut de fa temps.
El pare escrivia Ja és hora que diguem que el tràfec de quisca de gos era un negoci humil i ben real i l’home que s’hi dedicava, tot i tenir, com tothom, nom i cognoms ben determinats, se’l coneixia pel mal nom de l’home dels cagallons. N’havia conegut un que anava amb un sac-coixí en una mà, aguantant-lo per la valona que l’encerclava i en reduïa la llargada al que era menester, i un culler a l’altra amb el qual recollia els excrements sense embrutar-se les mans, per recents que fossin, mentre el sac, a poc a poc, s’omplia de femta de gos. Un ofici, ja pretèrit, que tot i negociar amb una matèria prou bruta, ajudava a mantenir neta la ciutat.
Actualment, a Olot, no deu quedar cap blanqueria i si l’ofici de blanquers ha desaparegut de la ciutat, més encara ho ha fet el de l’home que recollia els cagallons de gos.
Fa uns anys, coincidint amb que les meves filles eren petites, em semblava que els carrers eren molt plens d`excrements de gos i veia a les voreres,  parcs i jardins unes tifes descomunals que semblaven atraure les criatures. És una cosa que sempre m’ha molestat i m’ha fet molt de fàstic, especialment, netejar el calçat després de trepitjar una cagarada fresca de gos.
Hi va haver un temps en què, sigui perquè es van fer diferents campanyes de conscienciació ciutadana, sigui perquè es van arribar a multar els amos dels gossos, els carrers semblaven més nets. 
Darrerament, però, trobo que les cagarades de gos tornen a formar part del paisatge urbà i és més freqüent veure’n per places, carrers i als jardinets que hi ha al costat de les voreres, especialment en els carrers que condueixen cap als afores de la ciutat.
Que hi hagi cagarades de gos als carrers és antihigiènic, trobar-se-les és desagradable i molest, sobretot per les persones que no tenim gossos a casa i, suposo que ho és també per aquelles que en tenen i que es donen la molèstia de recollir els excrements de la seva mascota quan la treuen a passejar.
Aquesta setmana he sentit la notícia que s’ha incrementat una mica el nombre d’abandonaments de gossos a Olot, fet que s’atribueix a la crisi econòmica. No sé què consta al cens d’animals domèstics de la ciutat, però observant els carrers, no sembla pas que la població canina de la nostra ciutat hagi sofert cap davallada, més aviat al contrari. O sigui que, si els propietaris no prenen consciència del fet i assumeixen la seva responsabilitat, la brutícia dels carrers pot anar a més.
Ben segur que fer d’home dels cagallons havia de ser una feina ben bruta i que el pare tenia raó quan deia que aquest ofici ajudava a mantenir la ciutat neta. Possiblement, si encara existís, estaria ben content perquè podria fer unes bones collites.
En el fons, sense saber-ho, enyorem aquell ofici.


diumenge, 6 de març del 2011

Un nou estil de maternitat? -I qui diu maternitat, diu paternitat-



Ja fa temps que observo un nou estil de maternitat. Ho veig en algunes actituds dels fills, segurament, i sobretot en les accions dels joves papàs i mamàs.
Ahir mateix, a l’aparcament d’un supermercat que era ple de gom a gom i amb una bona colla de cotxes esperant per poder aparcar, una jove (o no tan jove) mamà va baixar del cotxe amb els seus dos fills que deurien tenir uns 3 i 5 anys decidits a anar a fer la compra. Tan bon punt va haver tancat el cotxe i els nens es van haver posat d’acord sobre quin costat de la mare li tocava a cada un, ella va treure el mòbil del bolso i va fer una trucada. Els nens, enjogassats tal i com toca per l’edat i més encara després d’una setmana Maragall (segurament de disbauxa), van posar-se a córrer per l’aparcament que en aquell moment no era el lloc més adequat per jugar. La mare els va escridassar i va continuar amb la seva conversa telefònica. Van anar avançant tots tres cap a l’entrada del supermercat i van agafar el carretó mentre la conferència telefònica continuava. Els vaig perdre de vista i no sé fins quan va durar aquella trucada.
Aquest no va ser un fet aïllat; cada vegada és més freqüent veure pares i mares joves parlant pel mòbil mentre acompanyen els seus fills petits, mentre empenyen el cotxet o mentre els nens juguen al parc. És una imatge que em sobta, igual que ho fa la d’una dona embarassada fumant o la d’una criatura en un “cucu” (o qualsevol altre estri per l’estil) en un bar, cafeteria o restaurant ben entrada la nit.
Potser és el canvi generacional. Potser és que aquests joves pares i mares estan dotats d’unes capacitats extraordinàries que els permet fer més coses a l’hora i totes ben fetes. Qui sap!
Aquesta setmana al programa Entrelínies -que vaig veure començat i que no vaig veure acabar perquè la son me’n va privar- em va semblar que una futura mare tenia previst destinar mitja hora al dia a estar amb la seva filla. Més endavant del programa algunes expertes s’hi van referir i no va semblar que s’estranyessin gaire. Un altre participant esmentava el fet que en les agendes dels pares i mares ocupats no hi ha mai una anotació de l’estil “de tal hora a tal altra: estar amb els fills”. I com aquestes, hi va haver altres intervencions que vaig trobar rares.
Els fills vénen al món amb les aixelles buides: no hi porten cap pa, però tampoc no hi porten cap manual.
Els pares hem tingut temps de preveure el nostre futur estat, de pensar-nos on ens posaríem, d’informar-nos i llegir-nos algun llibre sobre el tema, d’observar altres pares i mares i escollir-ne alguns com a referent. I la majoria ens hem embarrancat amb la maternitat  perquè hem volgut-. Un cop tenim els fills, assumim un nou paper o càrrec i ens en sortim com podem, guiant-nos més pel sentit comú que no pas per tot allò que hem llegit als manuals (que normalment arriben només fins als 3 o 5 anys de l’infant quan, de fet, encara tot ha de començar). I comencem una nova etapa de la vida que no sap res d’horaris ni d’agendes i que no pot ser exercida ni en mitja hora ni en tres ni en cinc, sinó que és una altra manera d’anar per la vida cada segon de cada minut de cada hora de cada dia de cada setmana de cada mes de cada any. És un nou estat que no es pot aparcar, que ens enduem a tot arreu (a la feina, al gimnàs, als viatges de negocis o als d’esplai, als exàmens d’oposicions i a les entrevistes de treball) i que ens acompanya en qualsevol situació (en la salut, en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, en l’alegria i en la tristesa, en l’eufòria i en el cansament). Perquè els fills, des del moment que hi són formen part de la vida dels pares, tan si estan a la vora com si estan lluny, tan si dormen sota el mateix sostre com si ho fan sota un de diferent.
Per això, quan veig segons quines accions o sento segons quins plantejaments previs a la maternitat m’observo i em qüestiono si jo estic en una altra dimensió de la vida.
Potser senzillament només es tracta d’això: d’un nou estil de maternitat.