dissabte, 24 de gener del 2015

Ciutat Morta

Des de l’emissió dissabte passat del documental Ciutat Morta al C33, hem llegit i parlat molt dels fets del 4F. Poc o molt, tots els mitjans hi han fet referència. El .cat de dijous al vespre hi va ajudar, com ho va fer la portada del Periódico de divendres o l’aparició d’alguns dels protagonistes als mitjans de ràdio i televisió.

És que el cas s’ho val. El documental, més enllà d’aclarir els fets, ha sembrat un mar de dubtes. De manera que, ara mateix, una setmana després de mirar-lo, no sabem què pensar. És un cas amb molts interrogants. Hi ha tantes coses que no s’entenen i que no lliguen que crec que tots voldríem que s’aclarís què caram va passar. 


Malgrat la distància personal que tinc amb els fets, a mi m’agradaria que se’n tragués l’aigua clara. Com a usuària de la sanitat pública, necessito saber que el dia que vagi a urgències no acabaré al furgó dels detinguts. Com a mare, necessito saber que les meves filles no seran detingudes pel sol fet de passar per davant d’un local on hi ha una festa. Com a ciutadana, necessito saber que el dia que participi en un acte amb presència policial, no acabaré detinguda sense motiu. I, per damunt de tot, com a persona, necessito saber que si algun dia em detenen no seré torturada. Per tot això i per molts altres motius, desitjo que els fets de Ciutat Morta no siguin tal com es mostren al documental.

El cas és que els fets denunciats al documental fan pudor i necessitem saber de què.

dissabte, 17 de gener del 2015

Una grata relació epistolar


Quan l’any 2003, a la classe de l’Alba, la meva filla gran, van fer un intercanvi amb uns pisos tutelats per a gent gran, ella no hi era; va faltar a l’escola uns deu dies per una petita intervenció quirúrgica sense més importància. “No et preocupis Alba – li va dir la mestra- ja et guardarem un bon avi.” Poc podia imaginar-se, la Maria, que les seves paraules tindrien tant sentit i que el que acabava de dir es compliria i amb escreix.
El “bon avi” que van assignar a l’Alba per fer l’intercanvi era en Felip, un home de 81 anys que residia a l’Edifici Parc Nou acompanyat de la Inès, la dona amb qui portaven 57 anys de casats i 8 de festeig. En una de les primeres cartes, l’Alba s’adreça a en Felip i la Inès, preocupada per unes dolències de la iaia -la meva mare- demanant-los consells de com tractar-la. La resposta d’en Felip parlava de paciència, carinyo, ajuda i ànims. Potser aquelles paraules van ser l’espurna que va encendre el foc d’una relació que ha durat onze anys, fins a la mort d’en Felip.
De mica en mica, la correspondència entre l’Alba i en Felip es va estendre i ben aviat, en el sobres que arribaven a casa, en Felip hi afegia una carta adreçada a nosaltres, els pares, i alguna a la Sílvia, la germana petita de l’Alba. I també mica en mica, cada un de nosaltres responíem les cartes d’en Felip.
Parlo d’una relació epistolar perquè va començar i s’ha mantingut gràcies al creuament de cartes. Però no van tardar gaire a començar les visites a la residència. Primer, hi anaven unes quantes nenes de la classe i, totes juntes, saludaven els avis amb qui havien fet “l’intercanvi”. Poc a poc les altres nenes van deixar d’anar-hi, però l’Alba, algun dia tornant d’escola, es parava a saludar en Felip. Al començament, amb una prudència que sempre vaig agrair, ell demanava a l’Alba si els pares teníem coneixement que ella era allà; crec que no volia que patíssim i, en certa manera, ell esperava la nostra aprovació. Com que els pisos es troben dintre el triangle que formaven l’escola, casa els avis i casa nostra, per nosaltres era fàcil que alguna vegada coincidíssim amb en Felip a la fleca, al quiosc, a la farmàcia o trobar-lo assegut en un banc prenent el sol. De manera que hi van anar havent trobades casuals d’en Felip amb l’Alba, d’en Felip amb l’Alba i l’àvia, amb els avis, amb nosaltres... De mica en mica, doncs, les nostres trobades i curtes converses alimentaven aquella relació que deixava de ser només epistolar.
I va arribar un dia en què nosaltres també el vam anar a picar el timbre de casa en Felip. Sorpresa, alegria, hospitalitat... era el que hi trobàvem. Com molt bé saben els que el coneixien, en Felip tenia un do de paraula que el dotava de capacitat per conversar de qualsevol tema, però, història, política, toros i futbol eren els que més l’apassionaven.
La relació laboral d’un amic nostre amb els pisos tutelats del Parc Nou, va fer que en més d’una ocasió celebréssim la festa de cap d’any, pares i fills de la colla, en una sala d’aquests pisos, ben a prop dels residents que també hi sopaven. Aquelles trobades anuals es completaven amb una quina que cantaven uns nens de la colla i a la qual participaven els avis que volien, entre ells en Felip. Evidentment, aquells nens i nenes es van fer grans i van trobar altres llocs per ells més motivadors, que uns pisos per a gent gran, per anar a celebrar el canvi d’any. Mentre va durar, però, va ser bonic.
En les visites que li vam fer, m’adonava que en Felip conversava sobretot amb els homes i mostrava una barreja de respecte distant i de distància respectuosa amb les dones que el visitàvem. Era tot un cavaller i, romàntic com era, als seus més de noranta anys li brillaven els ulls quan parlava de qui ell anomenava les dones de la meva vida: la tia Lola, la seva estimada Inès, la seva filla Lolita, les nétes, Gemma i  Núria, i la besnéta Carla. Estic segura que s’estimava els homes de la seva vida, però en Felip mostrava una estima especial per les dones de la seva vida.
La Inès mereix un paràgraf especial, el seu estat de salut és present a totes i cada una de les cartes fins el moment en què, set anys abans que ell, va morir. L’enyorança d’un romàntic, vidu i enamorat de la seva dona es palpa en cada una de les cartes posteriors.
Precisament el seu romanticisme, el va fer esclatar d’emoció l’any 2010, quan l’Alba li va anar a portar una rosa el dia de Sant Jordi. La seva filla Lolita, que sempre ha conegut, aprovat i agraït l’existència d’aquesta nostra relació amb en Felip, se’n recorda molt bé, d’aquell Sant Jordi.
La fotografia de l’Alba, vestida amb l’equip de futbol, ocupava un lloc preferent al trinxant del seu petit habitacle, una vivenda bona part de la qual estava plena d’àlbums que recollien fets, vivències i anècdotes de la seva vida i de la guerra que el va marcar des de ben jove. Idealista, llibertari i republicà fins al moll de l’ós, als quinze anys ens vam escapar de casa per anar a la guerra (tal com consta en un conte publicat a la Vanguàrdia del qual ell n’és el protagonista), sempre acabava les seves cartes amb aquesta salutació final: Salut, llibertat i democràcia.
Després de la mort d’en Felip, ocorreguda el juny de 2014, la Lolita ens va fer arribar les cartes que l’Alba i nosaltres li havíem enviat us correspon a vosaltres, protagonistes d’aquesta història, conservar-ho per sempre. Nosaltres també guardàvem totes les que havíem rebut, per això m’ha estat possible fer un dossier per conservar i, en certa manera, tancar aquesta relació amb en Felip que ha estat possible gràcies, altra vegada a algunes dones que en graus molt diferents, hem format part de la vida d’en Felip: la Maria (la mestra de l’alba quan feia 6è), la Lolita (la filla), jo mateixa que, de seguida em faig afegir a la relació epistolar, la Sílvia i, especialment, l’Alba que, junt amb en Felip, és la gran protagonista d’aquesta història. 
En Felip, tot i no formar part de la nostra família biològica, ha estat una mica un avi de l’Alba i de la Sílvia. Durant tot aquest temps ell va estar al cas del seu creixement i la seva evolució com a persones. Sempre els escrivia algun bon consell sobre la importància d’estudiar per formar-se bé, de ser bones persones, de ser crítiques a l’hora d’escollir les amistats...
Gràcies per tot, Felip. 
Salut, llibertat i democràcia!


En Felip i l'Alba

Quina de la nit de Cap d'Any 2008, a l'Edifici Parc Nou

dimecres, 14 de gener del 2015

Ser o no ser Charlie Hebdo? És aquesta la qüestió?




El mateix dia de l’atemptat a la seu de Charlie Hebdo, les xarxes socials es van omplir de missatges de suport al setmanari satíric: dibuixos, fotografies i textos circulaven, agradaven, eren compartits, enviats i reenviats. Haver penjat un Je suis Charlie al mur de facebook, al twitter i a qualsevol altra xarxa social m’hauria proporcionat alguns likes i algunes comparticions de les quals m’he privat perquè des del primer moment no em vaig sentir del tot Charlie, tot i que penso que potser ho sóc més que alguns dels personatges que encapçalaven la manifestació de diumenge a París. Una manifestació, per cert, rígida, encarcarada i -almenys a les primeres files- polititzada.
Estic a favor de la llibertat d’expressió, entesa com a un dret del qual se n’ha de fer un ús responsable, amb certes limitacions ètiques per respecte a la dignitat i la moral dels altres. Com qualsevol altra llibertat, la d’expressió no està exempta de conseqüències, per això sovint sóc prudent o fins i tot covarda. Conseqüències, és clar, que no justifiquen cap crim.
L’assassinat d’uns humoristes a mans del fanatisme -en aquest cas islàmic- no té perdó. Vull mostrar el meu rebuig, la meva indignació i condemna a aquest i a qualsevol altre assassinat.
Comparteixo el retall de The Guardian Si  “Je ne suis pas Charlie”, sóc una mala persona?, que ha publicat avui l’Ara, amb el qual m'he sentit identificada.




Que Déu, en qualsevol dels seus formats -si és que hi ha cap format que el faci existent-, ens lliuri del fanatisme que va atemptar contra Charlie i que ens lliuri també de molts dels polítics que encapçalaven la  marxa de París, perquè haver dit Je suis Charlie no els absol dels actes que han comès en contra de la llibertat d’expressió. Penso que els humoristes assassinats s’esgarrifarien i potser s’ofendrien veient tanta hipocresia a primera fila de la manifestació de diumenge.
Potser la qüestió no és només ser o no ser Charlie Hebdo.