dimecres, 5 d’agost de 2020

Omplir de vida la vida

Seguir el camí i superar els entrebancs que no sabem qui, com, quan i per què ens els hi posa.
I viure.
Viure amb cada nova albada.
I créixer.
Créixer amb cada nova experiència.
I adaptar-se.
Perquè les circumstàncies així ho exigeixen.
I persistir.
Persistir per aconseguir noves fites.
I patir.
Perquè estimar és patir.
I estimar.
Estimar per viure i viure per estimar.
Vida.


Aquestes línies escrites així, tal com raja, sense pensar-m’hi gaire, les vaig penjar ahir a Instagram, acompanyades de les dues fotografies que podeu veure en aquest post. Un dels hashtags que hi vaig posar va ser #anadesdolla. Tot i que no sóc cap influencer -ni ho sóc ni penso que ho sigui-, aquesta ha estat una de les publicacions que ha suscitat més comentaris.

Aquestes línies parlen d’accions i situacions que formen part d’allò que anomenem vida. Segons el DIEC, el significat de “vida” és “Estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi.” Aquesta accepció es basa en l’aspecte purament biològic de la vida i vindria a ser allò que estudiàvem a escola “los seres vivos nacen, crecen, se reproducen y mueren. Ara bé, la vida és molt més que un conjunt de processos biològics.

Després d’unes quantes sessions de teràpia psicològica a les quals assisteixo com a conseqüència d’un problema de salut crònic o, si més no, més llarg del que s’esperava, vaig entendre que allò que a mi em calia era “omplir de vida la vida”. I que aquest “omplir de vida” era alguna cosa més que néixer, créixer, reproduir-se i morir. Aquest “omplir de vida” volia dir omplir-la d’ocupacions, de distraccions, d’aficions, de vivències... Es tractava de tornar a la vida plena; a la meva vida d’abans, adaptada a les circumstàncies actuals i evitar, en tant que em fora possible, que el dolor agafés el control de la meva vida i que la meva vida girés al voltant del dolor. I així és com vaig començar a fer servir el hashtag #omplintdevidalavida per posar nom a allò que estava fent.

Però a vegades, dur una vida normal no és gaire senzill. Costa molt dur una vida normal quan hi ha unes molèsties persistents que t’acompanyen dia sí dia també. Costa molt dur una vida normal quan el dolor minva l’efecte beneficiós de les activitats físiques practicades: esport, cultura, oci, sexe... Costa molt dur una vida normal quan el calendari de la cuina està ple d’anotacions de visites mèdiques. Costa molt dur una vida normal quan la primera cosa que fas en llevar-te i l’última abans d’anar a dormir és preparar-te el potet de les medicines. Perquè és veritat que, en aquestes i en altres circumstàncies, costa molt dur una vida normal, malgrat que potser no ho sembli.

Enguany les vacances, a més dels condicionants personals, estaran marcades per les conseqüències de la CoViD19. La pandèmia ha posat -i posarà- límits a les vacances: límits de salut -física o emocional-, econòmics, geogràfics, laborals..., per això hi haurà moltes persones que veuran limitat el seu dret de vacances. Això no obstant, com tots els agosts, el d’aquest any també serà el mes de les vacances per excel·lència. Així doncs, armem-nos de paciència i gaudim tant com puguem del descans estival.

Avui acabaré amb una frase d’Alexandre Dumas que fa així: La vida és tan incerta, que la felicitat ha d’aprofitar-se en el moment en què es presenta. Per tant, aprofitem l’avui, que el demà mai no se sap i a omplir de vida la vida!

Bones vacances.

Adriana, 5 d’agost de 2020

DSR-61


PS: us deixo l’enllaç d’un post d’ara fa un any i que també anava de vacances. Si us ve de gust llegir-lo, aquí hi teniu l’enllaç 👉 LINK