dijous, 26 de novembre del 2015

Una nova quarantina

Des de bon matí el whatsapp treu fum. Entre els més matiners, el padrí -que no falla mai-, el cosí des de Shanghai, la germana que matina, els pares, les tietes, les cosines... i així de mica en mica a mida que ens anem llevant, tots l’anem felicitant. Perquè avui estem de celebració, una de nosaltres esdevé quarantina.
La nova quarantina, és la segona dels nebots, amb qui per proximitat geogràfica he tingut molta més relació que amb el nebot primogènit.  Fet aquest aclariment, entendrem que va ser amb ella amb qui em vaig iniciar en el paper de tieta.
Tot i que el seu naixement em va fer caure de l’escambell, saber que tindria una neboda  em va fer molta il·lusió, encara que al meu entorn es va interpretar d’una altra manera per culpa d'un incident que vaig protagonitzar.
La seva arribada em va convertir en tieta als onze anys. Una bona edat, amb prou senderi perquè me’n deixessin ocupar i amb poca vida social que me’n privés. Així que esperava amb il·lusió les seves vingudes a casa per poder-me’n ocupar. Amb ella, doncs vaig adquirir les primeres nocions de puericultura que aniria consolidant amb cada un dels altres set nebots i que, setze anys després, podria posar en pràctica amb les meves filles.

26 de novembre de 1975

Canviar bolquers, donar biberons i purés –amb poc èxit per la seva desgana-, banyar, posar colònia, pentinar... Fer de cangur, en general. Sabia que si feia un clima convenient –que deia l’avi Ramon- els seus pares i ella vindrien a Olot i això era motiu d’alegria. Posàvem un modern llit plegable, de roba de texà, al mig de l’habitació dels quatre llits i la nebodeta dormia amb les dues tietes més joves. Amb el seu creixement, les possibilitats de jugar s’incrementaven, de manera que vam tornar a utilitzar els puzles, les cuinetes, el joc de perruqueres, les disfresses i les nines que encara guardàvem. De mica en mica, el gran terrat de casa anava recuperant el seu paper d’escenari de jocs infantils que el pas dels anys li havia manllevat.
He de confessar que amb ella jo presumia de neboda i me l’enduia a donar volts amb les amigues, primer asseguda al cotxet i més endavant agafadeta de la mà. Recordo una anècdota que vam protagonitzar: la seva àvia paterna li havia comprat un bolso de color rosa i -com que de petita ella era molt coqueta-, no se’n volia separar. Als meus tretze anys, jo el trobava horrorós i xaró, de manera que vaig intentar -sense èxit- que el deixés a casa. Em feia molta vergonya que lluís aquella bossa! He de dir, però, que el goig d’anar a passeig amb ella em va fer desaparèixer la sensació de ridícul que m’ocasionava aquell complement. 

Complicitat (1977)

Per si no fa un clima convenient

Amb ella vam recuperar les vivències infantils: vam tornar a fer cagar el tió; després  van venir les anades a les fires de Girona, els jocs de sobretaula, les passejades amb els avis per anar a buscar molsa... A l’estiu, els jocs de platja, les sortides a l’aire lliure... I amb l’arribada dels  altres nebots es van anar consolidant en el si de la nostra família XXL, on ella i jo escurcem distàncies entre dues generacions.
En créixer, ha anat assumint el paper de néta gran, així que va ser plenament conscient del deteriorament de l’àvia i, més endavant, del de l’avi i la mort d’una i altre li van donar l’oportunitat de demostrar-nos que assumia el rol que la vida li havia assignat, organitzant els cosinets per tal d’elaborar un record per als avis. És fàcil veure com també assumeix el paper de cosina gran, escoltant i aconsellant els altres cosins i cosines. Des de fa uns set mesos ha adquirit el grau de tieta, que viu amb orgull i satisfacció.    

Llaminera! (1978)
Responsable i treballadora, gràcies a l’esforç i al sacrifici personal, ha aconseguit, per mèrits propis, ocupar un bon lloc de treball. Creativa i enginyosa és capaç d’elaborar uns treballs manuals preciosos. Traçuda com és, amb retalls i fil i agulla, confecciona veritables obres d’artesania.
Enraonada i divertida, sovint és l’ànima de les sobretaules familiars. Té una gran capacitat d’oratòria i un munt d’anècdotes per explicar.  En recordo una que ens va fer molt de riure que té a veure amb la seva vida estudiantil en una residència de monges i que deixa clar que no és el mateix “montar un follón” que “follar un montón”.
Fer quaranta anys és poc més que fer-ne trenta-nou i poc menys que fer-ne quaranta-ú , però es mereix una bona felicitació: per molts anys, Meritxell!

Afofolada per les tietes (1979)

diumenge, 22 de novembre del 2015

El nostre pa de cada dia

Anar a comprar pa l’any dos mil quinze suposa poder triar entre moltes varietats. D’entrada, ja escollim si el comprem en una fleca, un supermercat, una pastisseria o una gasolinera. De pans n’hi ha per donar i per vendre; segons la forma, barra, rodó, de motlle, gallega, xapata...; segons la farina, de blat, d’espelta, de blat de moro, de kamut, integral...; segons els afegits que porta, de ceba, de nous, de pipes... Ara és tan diferent que quan jo era petita...
A prop de casa hi havia la fleca. El pa el feia en Salvador i el despatxava la Margarita; els ajudava en Miquelet. L’establiment tenia una decoració ben sòbria: dos tamborets, un taulell -amb balança i guillotina- i unes estanteries enrajolades. Si les clientes –més que no pas clients- portàvem coixinera del pa, el ficàvem a dins; si no en duíem, ens l’embolicaven amb un tros de paper fi de color marró caragolant les dues puntes.
Tallador de pa (guillotina)
El pa l’anàvem a comprar cada dia i els dissabtes i vigílies tocava pa doble perquè els diumenges i festes de guardar les fleques eren tancades.
Tot i que jo complia l’encàrrec que m’havia fet la mare, triar el pa era fàcil, rodó o barra, i el pes, això si no era de menester el pa sense sal –per a la hipertensió- o el pa negre –per al restrenyiment- que es compraven gairebé per prescripció facultativa.
Els dies de cada dia el berenar consistia en “pa amb”, però, excepcionalment, si teníem alguna celebració com el dijous llarder o una excursió escolar, compràvem una peça petita que podia ser panet, barreta o llonguet. Els dissabtes hi havia més varietat: barretes i panets de viena, pinyes –un panet de viena amb moltes puntes que li sortien-, trenes –barreta trenada-, cargols -amb el cos caragolat i dues banyes- i coca ensucrada. Jo no havia viscut la torna -que consistia a acabar de fer el pes del pa amb un trosset de coca-, per tant, no m’afegien el tallet de coca a la compra.
Cargols de viena
Arribant a casa, posàvem el pa al calaix del pa on restaria fins que s’hagués d’encetar. Abans de tallar-lo, però, calia senyar-lo, és a dir, fer-hi el senyal de la creu amb la ganiveta, a la sola (o part de sota, de la crosta més fosca).
Més endavant va sortir el pa de panificadora que tan poc agradava a casa i que només compràvem a alguna fleca que despatxava fins tard, si després d’algun imprevist a l’hora de dinar, no ens quedava pa per sopar. Era una mena de pa “de consolació”.
Però, malgrat la poca varietat de pans que hi havia a la fleca, a casa nostra teníem una gamma pròpia de pans i no pas per la forma ni pel tipus de farina o de llevat.
Pa del dia o pa d’avui. Era el pa que es menjava el mateix dia en què havia estat fet i comprat.
Pa d’ahir. Era el pa que havia sobrat del dia anterior. Tota la vida havíem menjat primer el pa d’ahir abans d’encetar el pa d’avui. Fins que va arribar el sisè dels gendres dels meus pares que, un dia que el vaig portar a casa a dinar, els va dir si sempre es mengen el d’ahir, no se’l menjaran mai tou, el pa. A partir d’aquell dia, vam començar a menjar-nos primer el pa del dia i deixar el d’ahir per torrar o sucar amb tomata.
Una bona llesca de pa
Pa sec. Era el pa que tenia més d’un dia d’antiguitat, malgrat que quasi sempre ens acabàvem el pa d’ahir. Aquest pa, després de torrar-lo, tindria diverses utilitats.
Pa torrat. Una llesca de pa torrat amb oli era el primer que menjàvem després de tenir la passa de la panxa. La mare ens feia unes torrades “de malalt” boníssimes: agafava una llesca de pa eixut, li retallava la crosta i la posava damunt la torradora fins que quedava daurada –ni més, ni menys-, després, amb els nusos dels dits anava aixafant la torrada, hi tirava un pols de sal i un raig d’oli i la tallava a trossets. Aquells retallics de pa torrat amb oli tenien un poder curatiu d’un nivell similar al de la sopa (d’arròs) “de malalt”. L’altra utilitat que tenia el pa torrat era servir d’acompanyament de la xocolata desfeta. Per fer-ho, es torrava la llesca de pa i, amb la ganiveta, es tallava a tires. Aquestes tires serien sucades a la xocolata calenta. Els amants de la mantega, n’untaven aquests trossos de pa abans d’introduir-los a la xicra de xicolata.
Pa per fer sopa. La sopa de pa que menjava el pare per esmorzar -i jo a partir del moment en què vaig tenir dispensa de beure la llet que tan malament se’m posava als matins-, era feta amb un pa torrat que es guardava en una coixinera de roba. Aquell pa, abans d’arribar a la coixinera, la mare l’havia torrat al forn, aprofitant l’escalfor residual després d’haver-hi cuinat. Per això dintre el forn sempre hi havia una llauna amb rosegons de pa ressec i daurat que tan agradava a tots els néts de la iaia Tura.  
Pa passejat. Era el pa preferit del pare. El pa passejat no era res més que el pa que ens havia sobrat de l’excursió matinal del diumenge. Era el primer que el pare i els que l’acompanyàvem en les seves rutes dominicals trèiem de la motxilla arribant a casa i abans de seure a taula. Aquest costum -que nosaltres trobàvem normal- va deixar sorprès algun dels seus gendres.
Això era economia domèstica pura i dura, molt habitual aquell temps i més encara si, com a casa, cada dia es parava la taula, com a mínim, per a vuit persones que no havien vingut al món amb un pa sota l’aixella. Amb tanta colla, els pares prou que sabien quin pa hi donen
Tot i que no m’agrada del pa fer-ne rosegons i no em considero un tros de pa, sóc de les que pensen que al pa, pa, i al vi, vi i us asseguro que a casa nostra, sovint n’hi havia per sucar-hi pa.
Perdoneu si aquesta entrada se us ha fet tan llarga com un dia sense pa o si trobeu que hi he posat més pa que formatge.
Que no ens falti mai el nostre pa de cada dia.

dijous, 12 de novembre del 2015

Anotacions poc ordenades del segon debat d’investidura (12N)

No he pogut seguir el segon debat d’investidura - com no vaig poder seguir el primer- perquè coincideix amb el meu horari laboral. Així que m’he hagut de conformar a seguir-lo d’escallimpada, connectant-me a algun diari digital o espiant el mòbil de tant en tant.
Tot i que no l’he pogut seguir en directe, n’he fet algunes anotacions un xic desordenades.

Un no tranquil que té el mateix efecte que un No a seques. Per als que som més de ciències que no pas de lletres, un NO és un NO. Tant si el NO és tranquil com si és intranquil, esverat o neguitós. I un NO del tipus que sigui -com si hi haguessin tipus de NO- té un  efecte totalment contrari a un SÍ –del tipus que sigui-; de la mateixa manera que quan anava a l’Institut un Insuficient alt (amb una, dues o tres fletxetes mirant cap amunt), no tenia el mateix efecte que un Suficient baix (per més fletxetes mirant avall que l’acompanyin), encara que tots dos representessin més d’un quatre i mig.

Filosofia al Parlament. Als que no estem avesats a filosofar ens costa una mica entendre un discurs com el de la CUP tan ple de metàfores, de cites i de referències filosòfiques. No tant per la seva validesa –o no-, sinó per la seva possible manca d’efectivitat. El funcionament assembleari pot tenir molts avantatges, però crec que no es pot discutir que uns dels seus principals inconvenients són la lentitud i la dificultat en la presa de decisions.



Cansament. Sóc de les que pensen que acabarà havent-hi acord entre JxS i la CUP, però veig que el cansament està guanyant terreny. I penso que el temps corre en contra nostre, que cada dia que passa, el procés per a la Independència de Catalunya perd força. Cal tenir en compte que aquesta revolució la lidera un polític, però qui realment l’empeny és el poble i el poble s’està cansant. Ara sí que el suflé se’ns està desinflant.

Por. Allò que em fa por de veritat és el desànim que es pugui estendre entre el més d’un milió i mig de catalans que estem a favor de la Independència de Catalunya. I em fa molta més por que no pas el que diguin, facin o preparin des del govern central.  

20D. Tots sabem que l’actitud del govern central ha ajudat a fer créixer l’independentisme, a base de declaracions, denúncies i afirmacions inapropiades i a base de molts NO (i no pas tranquils) com a única resposta. Em temo que aquest retard en la formació de Govern i el desànim dels catalans pot fomentar un tantsemenfotisme que acabi afavorint uns millors resultats de l’unionisme en els comicis del 20D. Encara els tornarem amb escreix el que ells ens havien regalat!

Som el seu principal problema. Em conforma sentir que Catalunya continua essent el principal problema que té l’Estat espanyol. Això vol dir que anem bé!

Si a l’hora d’esmorzar, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de formatge i codonyat ja preguntava per watsapp si ja teníem novetats parlamentàries o si els diputats tot just s’estaven traient les lleganyes, a l’hora de plegar, ja sabia que teníem un altre NO. La veritat és que no m’ha sorprès gaire; ahir al vespre ja es veia a venir. I, com que no he escoltat el Davantal d’en Basté, m’he estalviat d’animar-me amb el que ha dit i de desanimar-me veient que no es complia allò que ell preveia.

Haurem de continuar tenint paciència, que com deia la meva mare, és la mare de la ciència!

Post scriptum:  l’actitud de l’Andrea Levy  a les sessions parlamentàries, per mi, és suficient perquè li retirin la credencial de diputada. Quina vergonya! 

diumenge, 1 de novembre del 2015

Tots Sants: panellets, castanyes, rosaris i difunts

Amb el forn encara calent i la flaire dels panellets acabats de coure, que seran les postres de Tots Sants, em vénen al cap els records de les castanyades de la meva infància. Per situar-vos, us diré que parlo dels voltants de l’any setanta.
La nostra, era una castanyada familiar que es feia a casa l’àvia, aquella dona doblement entristida per la pèrdua del marit, durant la guerra civil, i de l'únic fill mascle, en un accident de trànsit encara força recent. La seva tristesa es reflectia en la seva indumentària negra i en el seu posat tan seriós com fred i distant que la van acompanyar la resta de la seva llarga vida.
Per Tots Sants, el menjador de casa l’àvia s’omplia de gom a gom, ja que els seus cinc fills, li havien donat tretze néts i, malgrat que els més grans, que ja estudiaven fora d’Olot, en devien estar exempts, per a la resta, aquella era una celebració d’assistència obligatòria.  
Ben segur que a la trobada familiar no hi faltaven els panellets, les castanyes i alguna cosa per fer-ho tirar per avall, però tot això seria cap al vespre. Els protagonistes de la tarda de Tots Sants no eren ni les castanyes ni els panellets, sinó els misteris -de goig, dolor i glòria-, els parenostres, les avemaries i les lletanies, recitades per l’àvia en forma de cantarella i contestades per tots els altres amb els corresponents ora pro nobis – que alguns encara no sabíem què volia dir-. Perquè la nostra celebració de Tots Sants consistia principalment a resar el rosari.
Per Tots Sants recordàvem els difunts de la família i, sense ser-ne conscients, manteníem viu l’esperit inicial de la castanyada: un àpat dedicat als morts que probablement devia derivar dels antics àpats funeraris... tenia un to molt sever... passant el rosari per les ànimes difuntes...
Més endavant la castanyada ha esdevingut una celebració festiva, divertida i popular, celebrada per colles i entitats al voltant d’una taula on no hi falta el beure, el menjar i una bona sobretaula amb converses animades. És una festa que se celebra a la majoria d’escoles per commemorar l’entrada a la tardor i que protagonitza el personatge principal de la diada: la castanyera.
D’un temps ençà, amb la proliferació de la festa de Halloween que va arrelant entre els infants del segle XXI, molts catalans defensem i reivindiquem la clàssica castanyada, tot i que em sembla que ens haurem d’acostumar a una celebració mixta, reflex de la diversitat de costums que formen part de la nova cultura catalana.  
Demà, diada de Tots Sants, seurem al voltant d’una gran taula i, en un ambient totalment festiu, tot seguint la tradició, farem un bon àpat que acabarem amb castanyes, panellets i ratafia i, tal com fem cada dia de l’any, com si cada dia fos Tots Sants, sense misteris ni lletanies, tindrem ben presents els que no hi són.  
Bona diada de Tots Sants a tots!