En aquests prop de
dos anys que fa que arrossego aquest malestar físic i, conseqüentment, anímic,
m’he trobat en força situacions que m’han fet adonar que les persones tenim
moltes dificultats a l’hora de tractar amb un malalt crònic. No sabem com
afrontar-ho i no sabem què dir o com dir allò que volem dir. Ho he esmentat en
altres publicacions quan he parlat de la sensació de solitud, de si ens hauríem de justificar per
distreure’ns, de quan l’entorn trontolla... Avui vull parlar d’aquestes dificultats en
tres entorns: el sanitari, el familiar i el laboral.
Els professionals
sanitaris estan acostumats -i segurament formats- per a tractar amb persones
que no es troben bé. Tot i que sovint deuen tenir dificultats per a fer-ho,
segurament ho tenen més fàcil que no pas un familiar, un amic o un conegut, que
no ha rebut formació específica i no sap com respondre a una expressió de
queixa, de dolor o de mal humor. En els dos escenaris –el sanitari i el familiar-
penso que l’empatia ha de ser bidireccional; és a dir, el metge i els familiars
han comprendre i saber-se posar al lloc del pacient i el pacient ha d’entendre la
posició o la perspectiva dels altres.
En el món laboral
també es posa de manifest la necessitat d’aquesta empatia bidireccional. El fet
de patir algun tipus de dolor crònic pot suposar que, a la feina, li calgui
algun tipus d’adaptació, ja sigui ergonòmica, horària o de volum de càrrega que
pot assumir. És en aquest punt on el pacient necessita l’empatia dels seus companys
i superiors, per tal de sentir-se, sinó afofolat, almenys ben acollit al moment
de la seva reincorporació i, d’altra banda, el treballador ha d’entendre les
necessitats de l’empresa. Es tracta, doncs, de trobar un equilibri que vingui a
ser un win-win que beneficiï a
ambdues parts.
En la primera de les tres situacions, segurament
el metge pateix pel fet de no poder guarir i donar l’alta al pacient, però, és
el cas en què queda més clar que la persona més perjudicada és el malalt. Cal tenir en compte, però, que l’entorn sanitari empara el malalt. I
aquesta mena d’empara fa que s’hi senti protegit i segur. És quan en surt i s’enfronta
al món real que apareixen els problemes, perquè la vida sovint es converteix en
“la llei del més fort” i el malalt crònic està molt lluny de sentir-se el més
fort.
En les altres dues
situacions –familiar i laboral- podríem entrar en un debat sobre qui pateix més
les conseqüències de la malaltia crònica. Escoltant els arguments d’ambdues
parts, reconeixeré que l’entorn proper a la persona afectada en pateix els
efectes, però afirmaré rotundament i sense cap mena de dubte, que qui ho passa
pitjor és el malalt crònic. Per això és fàcil que, en converses en aquests dos
àmbits, la persona afectada acabi dient alguna frase a l’estil de “ja em sap
greu per vosaltres, però més me’n sap
per mi”, perquè és així com ho sent i, tot i que algú pot pensar que és una
expressió que denota egoisme, és pura sinceritat.
Si en una malaltia
aguda és relativament fàcil estar molt pendent de la persona afectada, fer-li
compliments i oferir-li tota mena d’ajut, a mida que passa el temps i la cosa
tendeix a la cronificació, augmenta la
dificultat per acceptar la situació, adaptar-s’hi i trobar l’equilibri entre condescendir,
plànyer o escatimar compliments. Potser
la malaltia crònica no dóna drets a qui la pateix, però el dolor, el malestar i
el cansament que se’n deriven, porten a esperar de l’entorn un tracte especial.
Hi ha experts que
reconeixen que, en aquesta situació, probablement les persones més properes poden
patir un sentiment de frustració generat per la incapacitat de saber ajudar la
persona afectada i recomanen que sigui el mateix pacient qui faci visible la
malaltia crònica i les dificultats concretes que se’n deriven, d’aquesta
manera, uns i altres podran reduir el patiment emocional que genera tant el fet
de no saber com ajudar, com el de no sentir-se prou atès.
Cal tenir en compte
que si l’entorn en pateix les conseqüències, l’afectat, a més del dolor, pot
sentir que condiciona el dia a dia de les persones del seu entorn. Aquest fet li
suposa una càrrega addicional a tot allò que ja està suportant i, encara que no
és l’origen del dolor, aquesta sobrecàrrega no l’ajuda gens a apaivagar-lo.
Així
doncs, a més de la paciència que tant he esmentat en aquesta sèrie, em sembla que
una bona dosi d’empatia i una mica de condescendència són bons ingredients per tractar
amb un malalt crònic.
Adriana, 30 de juny de 2019
DSR – 49
