dimarts, 13 de novembre del 2012

Reflexions d’una mare camí de la independència


Quan després d’un temps de mantenir una relació optes per la maternitat et passen pel cap moltes coses i et sorgeixen dubtes i pors: En sabré? Me’n sortiré? Seré prou vàlida? S’haurà acabat el dormir bé? I si estan malalts? I si...
Et documentes, t’assessores i observes, al teu voltant, els que han passat per aquesta experiència poc abans que tu.
Passen dies, mesos i veus que en el fons, gairebé tot allò que et passa es pot trobar en algun dels llibres o revistes de què t’has proveït (ara, suposo que Internet hi té un paper important, però fa 21 i 18 anys, no); que “són coses ·de manual”.
Un dia, tornant de marina, carregada amb les bosses, portant la filla petita a coll, mentre poses la clau al pany, t’adones que potser era veritat que no estaves preparada, quan la teva filla gran -de poc més de 4 anys- et pregunta: - I el món, com va començar?- Uf! Amb això no hi comptaves!
Després d’aquesta, en vindran altres, de preguntes difícils de contestar, tant pel contingut com pel moment en què són formulades. De mica en mica, et pots arribar a sorprendre de la teva pròpia capacitat de respondre algunes d’aquestes preguntes. No cal fer veure que ets una adulta de les que ho saben tot (o que es pensen que ho saben tot). Respostes del tipus jo tampoc no ho sé, jo penso que..., ho preguntarem a..., ho buscarem en un llibre... són molt més vàlides que no pas una contesta ferma d’aparença i errònia de contingut.
Quan arriba aquesta meravellosa i temuda etapa que és l’adolescència dels fills –filles per ser més concrets-, per més suau que la passis i, encara que vegis que has tingut sort (altres adolescents les fan de l’alçada d’un campanar!), qualsevol manual pot quedar curt i tota experiència viscuda pels altres et pot semblar poc tranquil·litzadora.
I arriba un dia que et trobes que estàs xatejant amb les teves filles i et parlen de les diferents opcions de vot, i veus que coneixen els candidats i les seves opinions, i t’adones que són crítiques amb uns i no tant amb altres, i t’expliquen què en pensen de la vaga general convocada pel 14-N i en què els perjudica aquesta jornada de vaga (acadèmicament o organitzativament parlant)... I pots compartir amb elles els teus dubtes de vot i trobes útil escoltar els seus raonaments... Perquè fa pocs dies, en obrir la bústia, vas veure que havíeu rebut quatre targes del cens electoral –en comptes de dues com fins feia poc-. 



Grans i joves... tots per la independència. 11-S (2012)


I  viure tota aquesta moguda et fa adonar dia a dia que a casa sou quatre adults que viviu aquest moment de canvi cadascú a la seva manera. I ara, ja no et cal pensar si les preguntes són difícils o si les sabràs respondre, perquè ara tens a prop dues persones més amb qui compartir tots aquests dubtes. I aquestes dues persones –com tants altres joves que es van manifestar l’11S- et motiven a fer una bona elecció perquè es mereixen i necessiten que l’encertem; perquè el futur és seu i entre tots hem de ser capaços de triar un bon equip que ens permeti tirar endavant aquest pas cap a la independència. Perquè, allò que compta és que l’11-S hi vam ser tots -petits, joves, grans i vells- i vam clamar pacíficament per la independència de Catalunya.
I des del moment que podeu parlar de qüestions de fons, profundes, i de qüestions de forma, superficials, com ara si és millor el crit “In-Inde-Independència” o bé “I-Inde-Independència” (una discussió de luxe, no trobeu?), ja et queden pocs dubtes: saps que votaràs independència

diumenge, 11 de novembre del 2012

La rebel·lió de la senyora Padilla


Llegir l’article de Cristian Segura al diari ARA titulat “La senyora Lina Padilla es rebel·la”, en què explica que aquesta senyora, una dona jubilada de 75 anys, va escoltar  Duran i Lleida en l’acte de campanya que va fer a l’Orfeó Gracienc i li va fer unes quantes preguntes, m’ha fet recordar una altra dona, que ara tindria  89 anys i que també hauria assistit als actes de campanya de CIU.
 
Aquesta altra dona dona, era la meva mare. Ella assistia als actes electorals -en deien mítings- dels partits catalans que es presentaven als primers comicis electorals. En alguns dels actes jo, que en aquell moment encara era molt joveneta, la vaig acompanyar. En recordo un al cinema Colon i crec que un altre a l’Ideal; recordo la trobada amb Jordi Pujol a Santa Bàrbara de Pruneres, i el fet que es fes que en unes eleccions acabés fent d’interventora. Ella, es preocupava pel futur del  seu país, en el qual els seus fills i néts creixerien i s’haurien de guanyar les garrofes. I com a mare, li hauria agradat deixar-los un país amb un bon futur.

I si la senyora Padilla li explicava a Duran que pateix per si el seu nét, estudiant d’enginyeria aeronàutica a Londres, podrà tornar mai a Barcelona, m’imagino que la meva mare li hauria preguntat pel futur de les seves nétes i néts; per l’estabilitat laboral dels que, de moment,  ja en tenen feina, per com ho hauran de fer per trobar la primera feina tots els altres: la llicenciada en psicologia, la llicenciada en INEF (amb màster en educació acabat), l’estudiant de magisteri d’educació infantil, l’estudiant d’enginyeria industrial i l’estudiant de medicina. I li hauria parlat dels fills i joves funcionaris retallats, de les filles pensionistes... Igual que fa uns anys va escriure al rei explicant-li com d’injust era que els joves catalans (entre els quals hi havia els seus dos gendres petits) haguessin d’anar a fer el servei militar fora de Catalunya i igual que, quan tenia oportunitat, escrivia el president per manifestar-li les seves inquietuds o fer-lo coneixedor del que ella considerava una injustícia.

Avui, a la senyora Padilla li diria quatre coses. La primera és que, d’entre les deu preguntes mecanografiades que va plantejar a en Duran, n’hi havia una que m’ha agradat molt de llegir: “què passaria si després de les eleccions Rajoy acceptés concedir el pacte fiscal? S’acabaria el procés independentista?” La segona és que m’ha fet pensar en la meva mare i m’ha agradat molt llegir com va adreçar-se a en Duran. La tercera, Sap què, senyora Padilla? Cada vegada que el president de la Generalitat se m‘ha adreçat, he aprofitat l’avinentesa per contestar-li i fer-lo coneixedor d’alguns aspectes que potser des del Palau de la Generalitat es desconeixen. I la quarta, és que els seus fills i néts, senyora Padilla, poden estar ben orgullosos de vostè.

Gràcies Lina Padilla per la seva rebel·lió!