dimecres, 30 de juliol de 2014

De quan cada tros de pollastre tenia un nom (entreteniments a taula IV)

Alguns dies de festa a casa menjàvem pollastre. La mare el feia sencer, al forn i li quedava molt bo: cruixent i rosset per fora, ben cuit per dins, amb un toc de pebre i llimona… Ens en llepàvem els dits. A diferència del pollastre a la cassola, aquest era un plat lleuger i gens embafador. Tant podia coure’n un, com dos, tres o fins i tot quatre. Depenia de quants havíem de ser a dinar. A vegades, potser perquè s’hi havia afegit algú a última hora o senzillament perquè a casa agradava, a dins del pollastre hi posava una llangonisseta.  
Abans de coure’l, la preparació consistia a amanir-lo bé: sal, pebre i un raig de llimona per fora i sal pebre i trossos de llimona a dins. Les ales es plegaven, posant la punta de l’aleta a l’esquena del pollastre de manera que les ales quedessin en forma de triangle. Al baix ventre, per on li havien tret les entranyes, si el carnisser era curós i hi deixava una tira de pell, s’hi feia passar el capdavall de les cuixes i així quedaven collades sense necessitat de lligar-les. I, ben untat amb oli, posat de panxa enlaire en una cassola de terra, es posava a coure al forn.
El pollastre (o els pollastres), a l’hora de servir-lo, es treia de la cassola, que es quedaria a la cuina, i es posava en una plata de servir. Es portava sencer a taula i l’encarregat de tallar-lo era el pare. Hi tenia una traça! Es veu que n’havia après del seu pare, l’avi Lluís.
El tallava amb un ganivet de cuina i s’ajudava amb una forca -forquilla grossa per servir-. Bé, més que tallar-lo, el desmuntava, és a dir, el desfeia per les articulacions. Crec que el pare no tallava mai cap os: el desllorigava poc a poc i de forma ordenada. Començava per la part de baix, separant les extremitats inferiors, tot eixancarrant el pollastre per deixar els dos quarters de la cuixa damunt la safata. Tot seguit, pel desllorigador,  separava la cuixa del sobrecuix, així les més petites i desganades fent ús del privilegi de poder menjar cuixa, ja podíem començar a mastufejar la carn. Tot seguit servia els sobrecuixos, de carn cuita i suculenta que incloïen el tall de la reina, part del sobrecuix que toca la carcanada, formada per un os -crec que correspon al pubis- recobert d’una carn més fosca i melosa. Era –i és- el tall preferit de la Rosa Maria.
En aquest moment, si el pollastre era farcit, no hi faltava mai la brometa: - Ooooh! Hi han deixat les entranyes! Acabat el repartiment del pollastre, es repartiria el farcit.
Enllestits els quarters de la cuixa, tornava cap a dalt i, amb la punta del ganivet, buscava les ulleres (fúrcula, forca o fusió de les dues clavícules) - Qui vol les ulleres? – deia el pare sabent que només tenien pretendent si hi havia la seva germana soltera, la tia Montserrat; si no, se les quedaria ell. Seguidament, separava els dos blancs, els pits, amb les ales incorporades. Un dels blancs era per a l’únic noi de casa, en Lluís, que menjava com una llima nova, i l’altre, per a la Manolita. Desllorigava les ales que anirien al plat de la mare o al de la germana més gran, la Fàtima, que encara ara li agraden molt.
Les ulleres
Quedava la carcanada amb el cul incorporat perquè, del que és la cua, pròpiament dita, nosaltres en dèiem el cul. I no el volia ningú, fins que va arribar el primer sobrevingut -el gendre més gran, en Joan- que el va demanar i se li va concedir per sempre més.

Ja només quedava la carcanada, que el pare anava desfent a trossos i en servia una mica a qui en volia. No solia tenir gaire èxit i en quedava una bona part, fins que va arribar el sisè sobrevingut –el gendre més petit, un altre Joan- que, no pas perquè li toqués el que quedava, sinó perquè li agradava llepar ossos -i encara ara li agrada-, li ha quedat assignada, per sempre més, aquesta part del pollastre.
Així és que deslloriga que desllorigaràs, el pollastre s’acabava i només quedava, una mica de suc que solien demanar els que es menjaven el blanc, carn eixuta i de difícil engolir.
Una cosa que no he esmentat és de què en feia la mare del suc que quedava al cul de la cassola que havíem deixat a la cuina. Que ho endevinen les nétes i els néts de la meva mare, l’àvia Tura, l’àvia que feia les tallarines més bones del món!

divendres, 25 de juliol de 2014

L’holandès errant (Personatges curiosos I)

Això era un dissabte a quarts de vuit del matí tot anant cap a Ull de Ter per fer el que acabaria essent una matinal fresca i ventada. Vet aquí que, a Sant Pau de Seguries, aturat a tocar de la carretera, hi havia un home d’aparença pagesívola ben abillat, amb pantalons de carrer de color gris fosc, camisa blanca i pullover també gris fosc, i amb una boina que amagava la seva closca pelada... La bossa plegable, de color vermell, de gènere senzill, propaganda d’un sindicat, que penjava de la seva mà esquerra, li acabava de donar aquell aire d’homedepagèsquehaperdutlautodelínia. Amb aquestes que alça la seva mà dreta fent senyal perquè ens aturem.
Sense dubtar, pensant que aquell pobre home tenia poques possibilitats per desplaçar-se a algun poble de la vall, amb una frenada considerable, quedem parats davant seu.
En un castellà neerlandesat ens pregunta cap on anem i si pot pujar. Astorats per la parla del presumpte homedepagèsquehaperdutlautodelínia, apartem les motxilles del seient del darrere i li fem lloc perquè s’hi assegui.
Resulta que aquella aparença d’homedepagèsquehaperdutlautodelínia amagava un  naturalista holandès que anava d’ací allà, que coneixia alguns racons curiosos de la geografia garrotxina i pirineugironina, i que es prenia tot el temps del món anant a la cerca de papallones, sargantanes i plantes especials amb la intenció de fotografiar-les per disposar de material gràfic per a unes conferències que imparteix al seu país. Suposem que a la bossa del sindicat hi portava camuflat un (bon) equip fotogràfic. És ben bé que les aparences enganyen!
Des d’aquell dia, l’holandès errant[1] és de carn i ossos.
[1] Errar: Anar a l’atzar, d’una banda a l’altra. / Anar d’un lloc a l’altre, sense guia ni camí determinat.

Marcòlic

Àrnica

Genciana