divendres, 16 de desembre de 2011

Cinquanta anys de Cavall Fort

Cavall Fort celebra el seu cinquantè aniversari. Els números 1185 i 1186 conformen l’Edició especial de desembre per commemorar aquesta efemèride. A aquesta revista juvenil que va néixer l’any 1961, en plena dictadura, se li reconeix un paper fonamental com a principal mitjà alfabetitzador en català per a la canalla nascuda als any 60 i 70. Diria que és més que just fer-li aquest reconeixement.
A casa, algun dels sis germans era subscriptor del Cavall Fort. La veritat és que quan el rebíem, el llegíem –o potser el devoràvem i tot- una bona part dels germans. En recordo alguns continguts: la tira còmica d’Ot el bruixot, els reportatges, les idees per fer treballs manuals... i fins i tot els dibuixos dels anuncis dels mitjons Molforts i la icona del timbaler. Les històries d’en Jep i en Fidel, situades a la contraportada, hi tenien un paper important: aquests personatges, de Madorell, units per una amistat incondicional, es trobaven en situacions adverses que trampejaven amb ajuda del seu enginy i la seva paciència. També recordo bé el concurs que hi havia a la darrera pàgina; m’havia fet ballar el cap més d’una vegada, però insistia fins que el tenia resolt i sovint enviava la resposta per participar-hi. En alguna ocasió, n’havia estat guanyadora: jocs educatius, discs de vinil o algun joc de manualitats –tot en català, és clar!- és el que havia  rebut com a premi i que em portaven les meves germanes grans que estudiaven a Barcelona.
Pensar en el Cavall Fort em trasllada a la sala d’estar de casa els pares -el nostre quarto d’estar-: la taula camilla, amb les faldilles de quadres; les cadires de balca on sèiem per fer els deures, berenar o, senzillament, jugar; la màquina de cosir, arraconada a una banda o muntada al costat de la finestra quan tocava fer algun arreglo; el llit-moble, una mena de llit plegable al damunt del qual hi havia una armariet que havia tingut diferents funcions i els últims temps va ser la llibreria de les dues germanes més petites; l’escalfor del braser que ens mantenia peus i cames ben calentons,  l’olor de cendra –primer- i de ceràmica calenta –després- que desprenien els diferents brasers, i la fortor del gas butà de la primera estufa catalítica. I és que l’estufa de llenya que caldejava tot el pis quedava lluny de la sala d’estar.
Deixem els records i tornem a les revistes. A casa, també rebíem l’Infantil -gràcies a la subscripció d’una meva germana, regal d’un padrí, segurament-. Aquesta revista, de contingut més infantívol, vam deixar de rebre-la quan encara era molt joveneta, però també en guardo alguns records, entre altres, una mena d’espot publicitari en què uns infants s’intercanviaven joguines i un deia a l’altre “No, l’Infantil no te’l canvio per res”.
Ben segur que aquestes i altres revistes, infantils o juvenils, en llengua catalana, van ser les beceroles del nostre català. En uns anys en què els llibres de text –al menys la majoria- eren en castellà, ens va tocar aprendre a llegir amb el mi mamá me ama, mi mamá me mima, mi papá fuma pipa... I no és que fos mentida tot allò; segurament que les nostres mares ens estimaven i ens mimaven, al menys una miqueta, i que més d’un tenia el pare fumador de pipa, però aquelles paraules, nosaltres no les dèiem mai en aquella llengua en què havíem d’aprendre a llegir-les. A nosaltres ens va tocar aprendre el català parlat, el de la família, del carrer, de les botigues, dels amics... i ho vam fer sense cap base teòrica.
No tinc cap intenció de treure mèrit als creadors d’aquelles revistes, però val a dir que en aquells moments no tenien la competència que tindrien ara: la televisió era en blanc i negre i emetia en un horari molt limitat (als matins no teníem tele!) i la informàtica i les telecomunicacions encara no es veien venir. La competència més gran que tenien aquelles revistes eren les places i carrers, i els terrats i balcons, escenaris dels nostres jocs.
La Generalitat, en una campanya de foment per la lectura, utilitzava l’eslògan llegir ens fa més grans. I si aquest lema està carregat de raó, podem dir que el Cavall Fort ha contribuït a fer-nos més grans -i més forts-.
Gràcies Cavall Fort. Per molts anys!

dimecres, 16 de novembre de 2011

Ja fa dies que plou!

Al començament d’aquesta tardor, coincidint amb l’inici del curs escolar, feia tanta calor que n’hi havia per pensar que enguany passaríem de l’estiu a l’hivern saltant-nos aquesta meravellosa estació meteorològica rica per naturalesa. Els elogis a la tardor ja els vaig fer en una altra ocasió; per tant, no em repetiré.
Després d’aquell inici tan càlid i estiuenc, els dies s’han anat alternant: uns de calorosos, altres de fresquets, uns de cel serè, d’altres de cel núvol, uns de ben eixuts i altres de plujosos, per no oblidar la boira matinera i el vent. I ara, ja podem dir que fa un temps propi de tardor, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa.
Ja fa uns quants dies que plou. Ho va fer dies enrere, vam tenir una pausa i s’hi ha tornat a posar. Els boscos han canviat de tonalitat, els carrers són plens de fulles i els primers bolets (contra tot pronòstic) han tret el barret entre l’herba humida i la fullaraca acabada de caure: fredolics i rovellons s’han deixat collir, cuinar i menjar. Gustos de tardor! La terra s’ha estovat i ara els pagesos esperen que pari de ploure i s’eixugui el terreny per poder entrar als camps; la feina de llaurar no es pot fer en qualssevol condicions, s’ha de fer quan hi ha saó. Els rius han revingut, al camp i a les ciutats; alguns habitants de zones rurals avui no han pogut travessar el riu pel passallís que els permet accedir a les vies principals. Les reserves d’aigua han crescut… I és que la tardor ja les té aquestes coses.
Sembla que hem perdut el costum de conviure amb la pluja. Quan era petita, a casa hi havia catiusques de totes les mides. Les fèiem servir molt i passaven d’un germà a l’altre, cada vegada més gastades, fins que al més petit ja no li anaven bé. Recordo haver-me’n calçat algun parell d’apedaçades; el biciclista que ens arreglava les rodes rebentades també ens apedaçava les botes d’aigua. Sortíem al carrer amb el nostre equip de pluja: paraigua, catiusques i impermeable i anàvem a peu a col·legi, a comprar o allà on fos, encara que plogués a bots i a barrals. Ho aprofitàvem, això sí, per trepitjar basses i esquitxar-nos els uns als altres.
Hi ha qui ja en comença a estar fart d’aquesta pluja, tot i que sembla que aquests ruixats només són presagi de la xafegada que ens caurà a partir de diumenge 20-N, després dels escrutinis. Vivim un temps d’inestabilitat i es preveuen ruixats forts i tempestes “d’aigües blaves”, d’aquelles que arrosseguen sangoneres de les que xuclen la sang i  tot el que poden i que hom no sap com desfer-se’n. I diuen que, una vegada més, el territori anomenat “quadrant nord-est” es veurà fortament afectat per aquesta gran llevantada que a hores d’ara ja és del tot previsible i imparable. Però la tempesta de veritat té un radi d’acció més gran i ja fa temps que amenaça amb força llamps i trons. A casa nostra anàvem fent la viu-viu fins que l’huracà de l’altra banda de l’oceà ens va alertar que les bromes porten pluja i que les bombolles exploten. Aquell dia ens va caure un bon ruixat!
Sembla que la previsió no ha de fallar i que hi haurà uns guanyadors (si és que se’n pot dir així, en aquests moments) que hauran de demostrar si són tan llestos com diuen i en saben treure l’aigua clara de tot plegat. M’imagino que, com tots, procuraran portar l’aigua al seu molí. I mentre duri aquest mal temps i continuïn els forts ruixats no ens queda més remei que posar-nos a aixopluc al costat dels independentistes.
Potser és allò que deia en Raimon al meu país la pluja no sap ploure o que en tema de pluges i ruixats, hi ha molt per dir!

dissabte, 29 d’octubre de 2011

De semàfors apagats i altres mesures d’economia domèstica

Olot ha tornat a ser notícia. Aquesta vegada, a diferència de fa uns mesos, no ha estat un fet macabre el que ens ha portat a sortir a portades de diaris i a notícies de diferents cadenes de televisió. Aquesta vegada hem estat protagonistes per la idea del consistori d’apagar els semàfors des de les deu del vespre fins a les sis de la matinada cinc nits a la setmana.
Aquesta mesura sembla que suposa un estalvi d’uns 500 euros al mes; és a dir uns 6.000 euros per any. Cal tenir en compte, però que per poder-la aplicar s’ha de fer una inversió que podria suposar la meitat de l’estalvi d’un any.
Tant bon punt s’ha conegut la notícia han sortit un munt de comentaris. Evidentment, els més notoris han estat els dels qui hi estan en contra. L’oposició i la part de la ciutadania contrària a la mesura han fet pública la seva opinió. Els arguments són diferents: el risc d’accidents, el poc benefici d’aquesta mesura d’estalvi, la falta de costum de circular mirant l’altra senyalització viària... Sembla que hi ha qui voldria que l’estalvi ens arribés per retallar en assessoria de la comunicació, reduir el sou de l’alcalde (de l’ajuntament i/o de la diputació)... i posen el nostre consistori com a model de gestió ineficient dels recursos. Ara si que l’han feta bona!
Jo diria que ni la mesura suposa un estalvi gaire considerable ni sembla que, ara per ara, comporti gaire risc per a la població (més ben dit, voldria que no fos causa de cap accident). Tinc la sensació que en temps de vaques grasses, els partits minoritaris pregaven als governants que apliquessin mesures d’estalvi energètic no tant amb l’objectiu d’un estalvi econòmic, sinó més aviat per un benefici mediambiental. Vés a saber si en aquells moments, persones que ara es mostren en contra d’aquesta mesura s’hi haurien mostrat a favor.
L’amic Ferrés, regidor municipal al govern, ha publicat l’enllaç d’un català que viu a Alemanya i que fa prop d’un any explicava que a Karlsruhe, ciutat on viu, s’estaven plantejant apagar els semàfors de nit. N’he manllevat quatre ratlles La raó esgrimida per tancar els semàfors per la nit és doble: primer, perquè troben estúpid esperar en un semàfor en una cruïlla quan no hi circula cap cotxe i segon, per  ajudar al medi ambient, pel  que comporta d’estalvi de benzina i la disminució de la contaminació del cotxe aturat amb el motor engegat. També  suposo per l’estalvi de corrent elèctric per alimentar el semàfor durant tota la nit… I continua: paradoxalment Alemanya que és un país molt més ric que Catalunya i a més, no pateix una crisi com la catalana, estan tot el dia mirant com estalviar diners. Només instal·len semàfors als llocs realment necessaris i  si poden, els apaguen per la nit per estalviar diners i ajudar a salvaguardar el medi ambient. Els catalans hauríem de seguir l’exemple dels països nord i centre europeu. Per esdevenir una nació rica, prospera i sostenible amb el medi ambient, el més important és estalviar de tot arreu.  (Text complet a http://blogspersonals.ara.cat/desdelesgermanies/2010/12/13/semafors-apagats/).
He de dir que provinc d’una família força nombrosa i que estàvem acostumats a estalviar en tot. Pel que fa al tema energètic, recordo que ens feien tancar les portes de l’estança principal -on teníem l’estufa de llenya-, per evitar que marxés l’escalfor, i qui tenia el mal costum de deixar les portes obertes era titllat de cul-obert. Els pares ens feien apagar els llums i quan ens en deixàvem algun d’encès (tant si era per deixadesa com per por d’anar a les fosques) ens feien anar a matar el lladre (apagar-lo). Suposo que aplicàvem el principi “estalviar abans que retallar” perquè amb vuit de colla, no podia ser de cap altra manera.
Amb aquestes humils lliçons, vaig aprendre que només es té allò que s’estuvia (estalvia, normativament) i que s’han aprofitar les engrunes; per tant, m’agradaria que aquesta mesura tan criticada anés acompanyada de moltes altres petites mesures per mor d’evitar retallades, en l’àmbit municipal, en l’autonòmic i –evidentment- en l’estatal. Ara bé, en temes de política, ja se sap: d’un pet se’n fan set esquerdes.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Sobre la tardor, el corredor mediterrani i altres coses que no em sé explicar

Sembla que, finalment, una fredorada de finals de la setmana passada ens ha portat la tardor, aquesta estació tan esperada pels seus adeptes i alhora tan indesitjada pels seus detractors. Bé, com cantaven les meves filles: la tardor ja ha arribat, ai quin fred quin fred que fa.... I amb l’arribada de la tardor, Catalunya surt a collir castanyes (i bolets els anys que n’hi ha!) per això trobem tants cotxes a les vores de les carreteres dels nostres boscos.
De manera que el que es diu tardor, tardor, ens ha arribat la mateixa setmana que hem sabut que la Unió Europea avala la idea del corredor mediterrani (incloent-hi, evidentment, Madrid). Es veu que l’alcalde de Lleida es mostrava tant content mentre deia“Som el rebost de Catalunya, exportem fruita i porcs. Nosaltres fabriquem vuit milions de porcs a l'any, tants com Iowa o Carolina del Nord" . I jo, pobre de mi, des del bell mig de la Garrotxa em faig dues preguntes. La primera és Què té Madrid de Mediterrani? I, la segona, Com traslladarem aquests porcs des de les comarques de Lleida fins a aquesta via que ens ha de salvar la vida? I m’esgarrifo només de pensar que tota aquesta porcada hagi de passar pels carrers d’Olot perquè a la Garrotxa això de les comunicacions encara ho tenim pengim-penjam. I no sé si em sento optimista o més aviat pessimista davant tanta alegria i davant de tant de polític i constructor de vies de comunicació encorbatat i content. I penso que potser he de buscar l’optimisme en les paraules dels que diuen que tot això nosaltres no ho veurem fet. Sap si aquests són els més assenyats! O potser és que es tracta d’estar ben contents veient com passen els trens de mercaderies que entren cap a Europa i com passen els camions de fruita i de porcs, que es cruspiran a Europa sense haver d’empassar-se els purins, pels mateixos carrers que hem de travessar nosaltres per anar a comprar el pa, per anar a treballar o a acompanyar els fills a l’escola.   
Però aquesta setmana ha estat més intensa. ETA ha fet saber que plega. Decisió que alguns (potser una mica ingenus) veuen com a final de tota la polèmica, mentre els abertzales reclamen al govern que engegui el procés de pau i recorden que el conflicte no està tancat. I mentre els uns comuniquen l’abandonament, els altres esperen quin serà el seu futur: acostament al país, amnistia...? I el que diuen que serà el futur president de l’estat (potser amb el cul ben petit) opta per no parlar del tema.
I de tant intensa com ha estat,  podria esmentar uns quants fets més. Hi ha hagut el suposat assassinat de Gadafi, que ha estat gravat en un vídeo escabrós que circula pel món virtual i que m’abstindré de mirar per més cruel, antidemocràtic o sàdic que pogués arribar a ser aquell personatge. Hem pogut saber que demà es posa a la venda la biografia del desaparegut Steve Jobs, feta per Walter Isaacson (però si no fa ni un mes!), notícia que he llegit sota un títol que qüestiona una vegada més  la decisió dels malalts a l’hora de triar una opció de tractament. S’ha vist un partit de futbol en què el Barça ha estat incapaç de marcar un gol al Sevilla, cosa que podria ser una anècdota al costat de l’actitud d’un jugador sobre el terreny de joc que no en va fer prou de no deixar xutar un penal quan tocava, sinó que va ficar el dit a l’ull d’un jugador del Barça, acció que, al món del futbol, sembla que ha deixat de ser una frase feta per passar a ser el que jo definiria com a MAL costum.
Quina setmana! Sort que s’ha acabat.

divendres, 7 d’octubre de 2011

El dia en què va morir Steve Jobs

Diuen que la mort d’Steve Jobs ha estat multitrending topic arreu del món. La seva mort ocorreguda el 5 d’octubre haurà estat una mort coneguda a tot el món. Aquesta ha estat una mort d’aquelles que en diuen anunciades –com si no ho fossin totes d’anunciades, les morts, des del dia en què naixem-. 

I mentre uns ploren, els altres riuen. No em refereixo a la competència informàtica, no. Ara mateix pensava en la duquessa, que encara que no vulguem, tots sabem que es va casar, tota mona ella amb el seu vestidet rosa i les sabatetes de princesa també del mateix color, ballava i es deixava retratar perquè tot el país parlés d’ella l’endemà del casament. 

I mentre uns se’ls gasten (no se’ls gasten pas tots!), els president de la Generalitat anuncia que els alts càrrecs no tindran paga extra per Nadal. Una mesura que suposarà un estalvi d’1,8 milions d’euros i afectarà unes 350 persones (toquen a més de 5.000 euros per persona, això sí que és un “alt càrrec”). Diu que quan vegis les barbes del veí tallar, posis les teves a remullar... I diu el diari el govern estudia retallar la paga extra de Nadal dels funcionaris”. És clar que les pagues de molts funcionaris rasos no s’acosten ni de bon tros a les dels alts càrrecs. O sigui que en comptes de les barbes, hi posarem “quatre pèls”, a remullar. 

I mentre uns se’ls gasten i els altres posem els pèls a remullar, els joves estudiants es plantegen si seguiran la vaga del dia 6 a la qual estan cridats: uns en saben els motius, n’estan convençuts i els poden defensar; altres no els coneixien, però més o menys els semblen bé, i d’altres es limiten a prendre’s un dia festiu que aviat farà un mes que ha començat el curs i un petit descans sempre va bé.  

I mentre tot això ocorre, alguna de grossa n’ha passat. Els murs del facebook dels joves d’Olot i comarca s’omplen d’actualitzacions en forma de recordatori. Les xarxes socials informen, més o menys, del que ha passat: un jove que no arribarà a seure a taula; uns pares que no veuran més el seu fill; un campió que no ho tornarà a ser. L’Àlex només tenia setze anys. Que fort! 

El dia en què va morir Steve Jobs... Un dia recordat per molts.

dijous, 15 de setembre de 2011

Costums de festes un xic extravagants?

Diuen que a les festes cal compaginar el seny i la rauxa. El que no sabem és quin percentatge ha d’ocupar cada un dels dos ingredients perquè la festa surti rodona. D’uns anys ençà, la festa major d’Olot, coneguda com a les Festes del Tura (FdT) és motiu de conversa (i qui diu conversa, diu crítica) entre els olotins, abans, durant i, sobretot, després de la festa.
Precisament, si una cosa tenen les FdT és que presenten un gran programa amb actes gairebé per a tots els gustos i per a totes les edats; des dels més originals com l’encierru de marrans i el concurs mundial de llançament de pinyols d’oliva, fins al concert de festa major, passant pel ball de la faràndula. I és que l’organització de les nostres festes compta amb la col·laboració de penyes i associacions que enriqueixen el programa. Ara bé, potser pel fet de ser unes festes d’interès nacional, pel fet que se celebren a primers de setembre, perquè s’ubiquen a les places i carrers del centre de la ciutat o perquè seguim al peu de la lletra aquell borratxo de l’aigat d’Olot que deia fa més mal l’aigua que el vi. Sigui pel que sigui, les FdT van acompanyades de més rauxa que no pas seny i ocasionen moltes molèsties, per això són objecte de crítica any rere any. És probable que en els propers setmanaris locals s’hi publiqui més d’una carta que hi faci referència.
Per una part, tenim el balanç de l’Ajuntament que acostuma a ser positiu (desconec com serà el que en farà l’actual govern municipal que s’ha re-estrenat en aquest tema). Per posar un exemple, la interpretació oficial de les dades de persones ateses per la ingesta abusiva d’alcohol sempre és molt optimista, ja que molts de nosaltres sabem que el nombre d’atesos mig coneguts és superior al que ens diuen les estadístiques. Diria que hi ha certa tendència a minimitzar aquest fet.
No hi sol faltar la carta –molt discreta, això sí- d’algun pare o mare que, segurament que després d’haver patit unes quantes nits, tant si s’ha passejat pels carrers com si s’ha quedat a casa esperant la tornada dels fills, es qüestiona si aquest és el model de festa major que voldria; es rampella per haver permès que els seus fills joves es veiessin immersos en una ambient on es fa tot allò que desitjaria que ells no fessin i pensa que potser no cal destinar el diner públic a l’organització d’actes com aquests. La carta dels pares afectats sol ser discreta perquè escriure tot això és, més aviat, impopular.
Per acabar, acostuma a haver-hi un apartat de queixes pels actes vandàlics que puguin haver succeït i de mostres de suport envers els habitants dels carrers i places on transcorre la festa, persones que tenen feines a dormir i que, en llevar-se cada un dels matins de les festes es veuen obligats, malgrat la neteja de carrers que fa diàriament l’ajuntament, a netejar a fons l’entrada de casa seva que ha estat utilitzada com a urinari públic. He de dir que enguany, de nit, els carrers adjacents a les places on hi havia festa regalimaven orins i que, malgrat que corria la veu que es multava per orinar a la via pública, era molt fàcil trobar-se gent pixant per entrades i cantonades amb tota naturalitat.
Hi ha un tema sobre el qual no he llegit cap comentari; em refereixo a les samarretes de FdT que d’uns anys ençà els joves de la comarca tenen el costum de preparar-se per fer servir les nits de festa. Es tracta d’una samarreta sobre la qual s’hi estampa algun text acompanyat -o no- d’algun dibuix o fotografia. Fer-se la samarreta de festes porta uns dies de feina: decidir el color, la forma, la textura, el sistema d’estampació... La part més creativa arriba amb el disseny de la samarreta; entre tota la colla cal decidir quin serà el missatge, el tipus de lletra i la imatge gràfica que acompanyarà el text. M’atreveixo a dir que un percentatge molt elevat de samarretes porten uns missatges esgarrifosament alcoholitzants, perversos i burladors de tot el que s’assembla a l’ordre i la disciplina; pel que fa a les imatges, hi ha un xic de tot des de fotos de la colla fent vés a saber quina activitat fins a dibuixos de creació pròpia, passant pels ninots de la faràndula en actitud festivo-nocturna. El que tenen en comú també moltes d’aquestes samarretes (diria que la majoria) és la llengua. En una comarca plenament de parla catalana i en un moment en què Catalunya es mou en defensa de la llengua catalana pels atacs que ha sofert, els joves d’Olot i comarca surten de festa lluint una samarreta amb un missatge en llengua castellana. Potser resultarà que aquesta llengua a més d’imposada, resulta que també és més festiva.
Potser sí que tenim uns costums de festa un xic extravagants!

dimecres, 31 d’agost de 2011

Enyorant el berenar de sant Ramon

No sé què té el final d’agost que cada any em remou les entranyes. Potser la melangia pel fet d’acabar-se les vacances; potser la sensació que han quedat coses per fer; potser veure l’arribada de la rutina del setembre o, simplement, la proximitat de les festes del Tura, però enguany, com l’any passat, l’altre i l’altre també enyoro el berenar de Sant Ramon.
El meu pare se’n deia, de Ramon; per això, el dia d’avui era habitual que ens trobéssim a casa els pares. Era un dia de celebració informal, però precisament per això, hi anàvem –i hi venien- tots. Era una festa sense convit, un sant sense regals i un berenar sense protocol. Era el berenar de sant Ramon: panets amb llonganissa, brioixos amb pernil dolç, coca ensucrada amb xocolata, begudes de taronja, de llimona, de cola, cervesa i algun vinet per als adults. Alguns anys, quan ja tots érem grans, ho acabàvem amb una mica de pasta fullada que més d’una anècdota havia comportat per la rapidesa amb què ens la cruspíem
En aquell modest piset, pensat per viure-hi quatre o cinc persones, ens hi podíem reunir més de vint comensals. A casa els pares ens hi aplegàvem, a més d’ells dos, els dotze germans -sis fills i les sis parelles-, la desena de néts i les tietes i els oncles que quedaven. El dia de sant Ramon el pare estava espatarrant: afectuós amb els seus néts, atent amb les explicacions de les vacances dels fills i dialogant amb les seves germanes i cunyats.
Era un dia de molta feina: la mare calculava la quantitat que calia de cada cosa perquè no faltés de res; els germans grans li donaven un cop de mà per tenir el berenar preparat a l’hora acostumada; els néts portaven algun rodolí, postal o felicitació per l’avi que els rebia estirant-los la barbellera mentre entonava “el tiri-riu-riu-riu-riu-riu” cosa que no hem vist fer a ningú més. Al menjador de casa els pares, cada un dels néts comprovava si havia arribat la postal que havia enviat des del seu lloc de vacances; l’àvia les tenia a la vista, una al costat de l’altra no fos cas que algun nét pensés que la seva tenia menys protagonisme que la dels altres. Quan arribaven els oncles tocava repassar el nom, l’edat i el nivell de creixement de cada un dels nebots i renebots tement algun comentari poc afortunat d’aquells tiets més agosarats per no dir descarats: que si la nena ja està desarrollada, que potser ja té xicot, que si tu t’has engreixat un xic... o d’altres que tots recordem com a més còmics i inoportuns.
Sant Ramon és dia feiner, però a casa nostra, l’hauríem pintat de vermell al calendari. Ho vam poder celebrar fins ara fa vuit anys, just abans de morir la mare; després el pare, que la va sobreviure tres anys, ja no va estar per més celebracions... Per això, avui entrant a la consulta, en veure que el meu metge es deia Ramon, li he allargat la mà i li he dit Felicitats tot recordant els Ramon que avui no felicitaré.
Com enyoro el berenar de Sant Ramon!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Les vaques pasturen, ensenyen el cul i també mengen farratges!

Los prados son verdes, el sielo es asul, les vaques pasturen i ensenyen el cul. Tres afirmacions prou conegudes que els que tenim certa edat sabem entonar –amb més o menys gràcia- recordant Mollerussa, la cançó de la Trinca. Un prat verd, una vaca pasturant... una imatge ben bucòlica, més encara si a la vaca l’acompanya un vedell de pocs dies intentant mamar. La part que continua (em refereixo a la d’ensenyar el cul) fa certa gràcia, però pot ser que resti encant a l’estampa inicial, depenent del grau d’emmerdissament dels darreres de l’animal i de la quantitat de mosques que s’hi passegen.
A l’estiu, a muntanya, s’hi poden trobar unes bones eugassades i uns escamots de bestiar boví d’uns quants caps. Aquests animals són enviats a les altes prades a passar els mesos d’estiu on gaudeixen de cert marge de llibertat, tot i que sempre hi ha un pastor que en té cura i els fa una ullada amb més o menys freqüència. Trobar bestiar pasturant pot desencadenar actituds ben diverses: des del que observa respectuosament l’escena animal fins al que els hi fot cop de roc -vés a saber per quin motiu-, passant pel que s’hi retrata o el que els ignora.
En general, trobar bestiar pasturant fa certa gràcia; podríem dir que el bestiar decora el paisatge, hi dóna un acabat de ruralisme. És clar que hi ha qui té por i, com que els animals semblen dotats d’un sisè sentit que els permet ensumar la proximitat d’una persona que els tem, són capaços de detectar la presència de l’esporuguit i mostrar la seva màxima bravesa, cosa que fa passar una mala estona al caminant temorenc i als que l’acompanyen.
El bestiar lliga molt la gent de pagès. La feina del camp es pot deixar algun dia, però amb els animals s’hi ha de ser diàriament. A l’estiu, a la feina del bestiar s’hi ajunta la d’arreplegar menjar per a l’hivern -que és molt llarg!-. Per això és freqüent veure dallar, raspallar i embalar farratges. No és estrany que aquestes feines es facin a primera hora del dia o al capvespre quan l’herba seca té un grau d’humitat que la fa manejable sense que s’esbocini; en canvi, al pic del sol queda eixarreïda, i en remenar-la s’engruna i li cau la fulla. Un cop l’herba està empaquetada en forma de bales (ara rodones i molt grosses), cal emmagatzemar-la cara a l’hivern. L’emmagatzematge comença amb el trasllat. Per això és habitual a l’estiu veure per les carreteres tractors amb remolcs carregats de bales. Aquests vehicles agrícoles tenen certes limitacions de velocitat, tot i que no tenen res a veure amb les que tenien anys enrere; ara circulen uns tractors molt grossos, còmodes i ràpids..., però es pot donar el cas que el trasllat dels farratges provoqui algunes cues –retencions- a les carreteres.
És freqüent que passejant o anant i tornant de vacances coincidim amb el trasllat de farratges; aquí podem trobar-nos amb actituds diverses: els qui, pacientment, respecten aquests vehicles, els qui ni s’immuten i els que mostren la seva impaciència, falta de respecte i tracte poc respectuós envers aquelles persones que, a diferència d’ells, estan treballant mentre la majoria estan de vacances. I dic això perquè m’he trobat en més d’una ocasió en una d’aquestes situacions. L’última es produí baixant de Ribes de Fresser on el conductor d’una autocaravana va mostrar-se impacient, insolent i irrespectuós amb un pagès que traslladava un remolcat de bales de farratge, una tarda calorosa de primers d’agost. El conductor d’aquella autocaravana -que molt probablement estava de vacances- va estar a punt de provocar un accident en el qual haguessin estat implicats el tractor amb el seu remolc, l’autocaravana i uns quatre o cinc vehicles que ens trobàvem a la vora. Potser els ocupants d’aquell vehicle tornaven d’unes vacances a muntanya on havien estat admirant els prats verds, el cel blau i les vaques que pasturen i ensenyen el cul. Això pla seria gros: quina actitud tan contradictòria! Com deia l’amic Ferrés al seu blog El led vermell, els indígenes sempre han fet nosa als colonitzadors http://el-led-vermell.blogspot.com/2011_07_01_archive.html
Per acabar, em resta aclarir al conductor anònim de l’autocaravana -i a tants d’altres que farien el mateix- que les vaques que pasturen i ensenyen el cul, també mengen farratges!

dimarts, 23 d’agost de 2011

El sopar del capità

Som a l’estiu, estació en què es concentren les vacances de la majoria dels humans. En aquesta època de l’any és freqüent parlar de vacances i que ens facin preguntes del tipus “Estàs de vacances?”, “Han anat bé les vacances?” o “Ja has acabat les vacances?”.
Hi ha moltes maneres de gaudir d’aquesta pausa laboral: viatjar, quedar-se a casa, instal·lar-se a una segona residència, llogar un apartament, anar d’hotel, de càmping... Molts són els indrets on es poden passar aquest dies: mar, muntanya, pobles, grans ciutats, territori nacional, a l’estranger... Uns s’emporten les criatures, altres les deixen; alguns aprofiten per viatjar al poble o ciutat natal a retrobar-se amb familiars, d’altres  comparteixen aquests dies amb pares, sogres o germans. I el dia del retorn a la feina, el tema de conversa principal a l’hora de la pausa –o no- són les vacances. Escoltar què han fet els companys durant la seva pausa estival pot ser distret, a vegades sorprenent (sigui pel destí, per la companyia o pel pressupost que hi han destinat) i, segons l’extensió i del detall de l’explicació, fins i tot pot arribar a ser un pal. Ara bé, no podem negar que és una pluja d’idees per a un altre any.
Encara no he tornat a la feina -em queden uns dies més de descans-, però ja he tingut l’oportunitat d’escoltar algunes explicacions sobre vacances i m’ha sorprès especialment que hi ha una forma de viatjar que, malgrat la crisi, està proliferant. Em refereixo als creuers. Justament, dissabte passat, a Barcelona, s’esperava la visita de més de trenta mil persones que viatjaven a bord de vuit grans vaixells.
Temps enrere només els més rics es podien permetre anar de creuer, ja que era tot un luxe. Ara sembla que aquesta forma de viatjar estigui a l’abast de tothom –cosa de la qual dubto-; per tant, sembla que en un moment o altra de la vida hom ha de fer un creuer. I en algun moment pot arribar a semblar que si no has estat en un creuer, no has vist el món per un forat.
He sabut de persones de tipologia molt variada que enguany s’hi han embarcat (mai tan ben dit): les illes gregues, la costa italiana o el mar Bàltic són alguns dels indrets recorreguts (que no vol dir visitats). N’hi ha de molt luxosos i d’altres que potser no ho són tant. Alguns ho tenen tot inclòs -en diuen todo incluido- i en d’altres cal pagar per la majoria de les activitats que es consideren extres. En uns hi ha moltes festes de gala i en d’altres, diuen que no tantes. En uns els nens paguen i en altres viatgen de franc... En fi, una gran varietat per escollir. Ara bé, una cosa que tenen tots en comú és el sopar del capità -per la majoria, la cena del capitan, (sembla que en castellà és més impactant). Es tracta d’una nit en què tothom s’engalana per brindar amb el patró de l’embarcació que llueix els seus galons compartint el sopar amb els assistents.
Mai no he sentit gaire entusiasme pels galons, tot i que n’he tingut a la vora: tenia un oncle comandant, vaig viure uns vint anys prop de la caserna de la guàrdia civil, un familiar va ser alferes i de gran vaig treballar en una comissaria de la policia catalana; per tant no puc dir que els galons em siguin desconeguts. Ara bé, si ara mateix hagués d’anar a un creuer i pogués fer una petició demanaria que m’estalviessin el sopar del capità (cosa que crec que ens beneficiaria a tots dos).
Anar a un creuer no és una de les coses que tingui planificada a curt termini, però no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré. I, com que la vida dóna moltes voltes, a la pregunta “Aniràs a fer un creuer?”, ara mateix respondria Qui sap lo! (variant de l’expressió S’ho sap!). I mentre no arribi el moment de sopar amb el capità, ho faré en companyia dels meus, de paisà, en terra ferma i sense gaire protocol.

diumenge, 21 d’agost de 2011

L’enrenou de la revisió del PIRMI


L’executiu català ha sorprès una bona part de la població amb la mesura de voler posar ordre en el cobrament del PRIMI o Renda mínima d’inserció. Evidentment, aquesta mesura ha estat titllada, com a mínim, d’impopular.
Aquest ajut es va crear amb uns objectius i per a uns destinataris concrets. No sóc experta a interpretar normativa, però m’he llegit en què consisteix i a qui va adreçat i queda molt clar que cal complir unes condicions per beneficiar-se’n i que el fet de deixar de complir-ne alguna fa que s’extingeixi el dret. Això no obstant, diria que més aviat és un tipus d’ajut “a canvi de res”. Això també pot sonar impopular, però potser les ajudes econòmiques a canvi de res no haurien d’existir.
Els diputats de l’oposició denuncien que el Govern intenta projectar la imatge que el frau del país el protagonitzen les persones pobres i en risc d’exclusió social. El conseller d’Empresa i Ocupació ha hagut d’aclarir que l’objectiu del PIRMI és la reinserció social i laboral, que no es tracta d’una pensió de jubilació ni d’un subsidi d’atur. El conseller de Benestar Social ha demanat disculpes a les famílies que hagin pogut sofrir alguna molèstia, però ha recalcat que es tracta d’un control necessari, encara que comporti unes molèsties inevitables.
Si ho he entès bé, el que pretén el Govern és regularitzar certes irregularitats i revisar si les persones que es beneficien del PIRMI compleixen totes les condicions necessàries per percebre aquest ajut. Tampoc no és tan estrany, penso jo: qui compleix els requisits no deixarà de complir-los pel fet que se’n faci una revisió i qui no els compleix deu ser que en algun moment se li ha atorgat un ajut que no li correspon. Entenc que es podria haver fet millor, avisant amb antelació, sobretot els treballadors socials que en el fons són els que donen la cara davant els usuaris, beneficiaris –o no- del PIRMI i fent-ho en un altre moment de l’any que no sigui precisament el mes en què un alt percentatge dels treballadors públics estan de vacances. Ara bé, llevat d’aquests dos aspectes, la veritat és que no entenc perquè aquesta mesura és tan polèmica.
Possiblement amb aquesta revisió hi ha poques possibilitats d’evitar frau i poques possibilitats de reduir despesa, però com deia una coneguda meva: només es té allò que s’estalvia i en aquest moment cal estalviar el que es pugui, per poc que sigui. Una manera més d’estrènyer-se el cinturó i una manera més per tenir un inici de curs parlamentari ben animat.
Diuen que com més petita és la nou, més soroll remou. Potser és això.

dimecres, 3 d’agost de 2011

Al facebook es parla del temps -i d’altres coses!-

Que el mes de juliol ha estat, climatològicament parlant, poc típic és conegut per tots nosaltres. Per alguns, els que han treballat, això pot haver estat fins i tot un avantatge; en canvi, per altres, els que han fet vacances, ben segur que ha estat un inconvenient.
El temps com a tema de conversa és un comodí que en determinades ocasions ens pot treure d’un compromís: ens pot servir per trencar el gel o per estalviar-nos de parlar d’altres temes més compromesos que podrien acabar –ai quina mandra!- en una discussió.
El temps, amb la variabilitat que ens ofereix, és, ha estat i serà motiu d’inspiració de pintors, escriptors, fotògrafs... I el facebook no en podia pas quedar al marge; en aquesta xarxa social també es parla del temps. Per posar un exemple, el grup 2011: l’any que no va haver-hi estiu té més de 27.000 admiradors.
Perquè el facebook, que algú ha batejat com a “xafarderia-book”, de fet, és un reflex de la societat i permet als seus membres expressar públicament –més en broma o més seriosament- els seus gustos i opinions. Això explica la proliferació de grups més o menys ben trobats. N’esmentaré algun: Jo també he jugat al 1, 2, 3, picaparet!, amb més de 54.000 admiradors; Caga tió, amb 111.000 admiradors, o El català a l’escola ARA i SEMPRE, amb prop de 64.000. Ara bé, un dels que darrerament he trobat encertat és un que, per cert, m’he permès traduir al català: Adonar-se de la crisi en veure Punset repartint pa Bimbo per les cases, que té més de 16.000 admiradors. Perquè, que un senyor advocat, economista i divulgador científic, condecorat amb la Creu de Sant Jordi i tot, ens hagi de convèncer que aquell “pa de paquet” és tan natural, què voleu que us digui?. Si ell s’ho creu, endavant; jo m’estimo més menjar una llesca de pa de flequer sucada amb una tomata de l’hort i amb un bon raig d’oli d’oliva.
“Xafarderia-book” -o no-, alguna cosa de bo deu tenir aquesta xarxa social que ha permès posar en contacte i mobilitzar centenars de persones per fer saber al món que no es mostren indiferents davant de qualsevol situació.
El juliol ha estat fresc i plujós i hi ha qui preveu que l’agost també ho serà. Ara bé, amb fred o calor, amb pluja o sequera, sempre hi ha qui en treu profit i es fa l’agost!

divendres, 29 de juliol de 2011

Un 20-N diferent: certesa en un mar d'incertesa

El president del govern espanyol ha anunciat la data de les properes eleccions generals. El 20N, una jornada històricament i política ben carregada de significat, serà aquest any 2011 jornada electoral.
Ben segur que ZP i tota la quadrilla tenen els seus motius i ves a saber si l’estudi del CIS n’és un dels més importants; ara bé el que ha exposat com a un dels motius principals ha estat la voluntat d’aportar un xic de certesa a l’actual mar d’incertesa econòmica i política en què ens trobem. Un altre motiu -que certament és ben pràctic- ha estat que el nou govern tingui plenes facultats a l’inici del proper exercici econòmic.
També ha dit que, després de la pressió dels darrers dies, era “el més natural i raonable”, cosa que he trobat del tot reflectida a la seva expressió de descans m’ha permès llegir entre línies una mena d’“ara sí que m’he tret un bon pes de sobre”.
Trobo que la roda de premsa li ha quedat arregladeta i que tant la voluntat d’aportar certesa com la de permetre que el nou govern pugui planificar el nou any econòmic han estat motius prou convincents cara un públic que no entenem ni de política ni d’economia.
Pocs minuts després, com havia de ser, apareix en Rajoy -per cert, voleu dir que el color gris-blanc del pèl de la seva barba s’adiu gaire amb el color dels cabell del cap?- amb aquell fons color blau-cel-empastifós-color-PP,  i ens ha recordat que encapçala una formació capacitada per liderar el canvi polític de l’estat i que, si guanya les eleccions, pensa “governar des del centre, la moderació i el diàleg”. Sentint això em venen al cap algunes expressions més pròpies de creients que no pas de gent com jo: Mare de Déu, santíssima! o Que Déu ens agafi confessats! Perquè, no sé si el PP ens podria (o podrà) salvar de la situació econòmica en què ens trobem, però en cas de fer-ho, dubto que siguin capaços de governar, com ells diuen, des del centre, utilitzant com a mitjans la moderació i el diàleg.
I mentrestant, cada 11 de setembre agafarem les estelades i sortirem al carrer a reclamar el que pensem que és nostre.
En fi, que Déu hi faci més que nosaltres; és a dir, que tinguem sort!

dimarts, 5 de juliol de 2011

Que vénen les sueques!

Amb aquest encapçalament començava un un article del diari ara (aracriatures) que explicava diverses experiències sobre intercanvis escolars per Europa. S’hi narraven les  experiències d’alguns nois i noies i les seves famílies quan han estat d’intercanvi: des del pare que ha hagut de dormir al sofà mentre ha acollit a casa dues noies alemanyes -un altre que viu en un pis petit-, fins a la noia que diu que “passar una setmana a l’estranger i amb una altra família, fa que t’hagis d’espavilar”.
Sóc de la generació dels que vam aprendre a llegir amb unes beceroles escrites, en castellà, sobre un suport de fullola -un xic esqueixada, per cert- i amb les quals una monja -en el meu cas, cubana- ens ensenyava a llegir des de ma, me, mi, mo, mu  fins a mi mamá me ama, mi mamá me mima. Va ser a primària (potser a 3r o 4t) quan vaig començar a fer francès i més o menys en aquella època vaig començar a fer català a l’escola. Fins aleshores, parlàvem en català -alguna monja ho feia en castellà-, però no n’estudiàvem, de català. O sigui, que vaig acabar la primària havent après –a col·legi- castellà, francès i un xic de català. Els últims cursos de primària vaig tenir la sort de poder assistir a unes classes de català per adults que es feien a la casa de Cultura; allà vaig aprendre una mica més del català escrit. Ja a l’institut, durant els quatre anys que van durar els estudis secundaris, vaig fer anglès en comptes de francès; de manera que, als divuit anys, no tenia nivell suficient per anar pel món ni de francès ni d’anglès.
Actualment, els nostres fills aprenen anglès a l’escola i cada vegada comencen més aviat; molts d’ells complementen l’aprenentatge anant a classes fora de l’horari escolar, ja que sembla que aquesta és una manera perquè adquireixin un bon nivell. A més de gramàtica, amb els listening i els speaking  practiquen la comprensió i l’expressió oral i, suposo, que el fet de ­­mirar pel·lícules i escoltar música, també hi deu ajudar.
Ara bé, per deixar-se anar i aprofitar tots els coneixements, no hi ha res com la immersió. Cada vegada són més els nois i noies que, de ben joves, passen unes setmanes a un país de parla anglesa allotjats en una família amfitriona. Però no tots ens ho podem permetre i els pares sabem que l’estada no garanteix que n’aprenguin molt i que el que aprenen no justifica el cost de l’estada. Si n’hem sentit a parlar sabrem que en alguns casos, l’estada allà els permet gaudir d’una llibertat de la qual potser no disposarien, encara, a casa. Dies enrere, l’aracriatures apuntava que els viatges d’idiomes causen molts transtorns alimentaris.[1] Una altra manera de fer immersió és l’intercanvi, econòmicament més assequible per als pares i, alhora, enriquidor per a tota la família.
Una de les meves filles ha participat, aquest curs, en un intercanvi que s’ha organitzat des de l’institut on estudia; ha estat amb Linnköping (Suècia). Pel que ella ens va explicar, l’anada va ser un èxit. La tornada, l’hem viscuda més de prop; tots els de casa “hem estat d’intercanvi”. Tenir aquella noia -la Sarah- a casa ens ha permès tenir converses en anglès, compartir la nostra gastronomia i la nostra manera de fer, saber dels seus costums i perdre un xic la por i la vergonya, trencar el tòpic de les sueques i veure que les nostres filles poden dir -a diferència de nosaltres- que tenen cert nivell d’anglès.
Crec que no m’equivoco si dic que l’intercanvi ha estat profitós per tota la família.


[1] http://criatures.ara.cat/blog/2011/06/15/els-viatges-didiomes-causen-molts-transtorns-alimentaris

dissabte, 2 de juliol de 2011

Un altre 2 de juliol

Finalment, en Trias ja és alcalde de Barcelona i se serveix d’un tema d’Springsteen per fer-nos saber que “treballa per un somni”; la Plaça de Sant Jaume de Barcelona ja és convergent a les dues voreres; en Puigdemont, flamant alcalde de Girona, promet "treballar amb convenciment i sense complexos per capgirar la situació econòmica"; es veu que la cambrera de l’Straruss-Kahn va dir una mentida; els directius de la SGAE desviaven calerons cap als seus negocis fent veure que fan feines que no fan; en Mohamed VI ha dormit tranquil perquè se sent recolzat per un 98% d’electors... Aquests són alguns dels titulars de la premsa d’avui, un 2 de juliol com un altre.
Són dies de calor, sembla que farà bon dia; avui les platges s’ompliran de banyistes i, malgrat els consells pel que fa al sol i la salut, a les hores de màxima insolació el sol cremarà algunes pells, perquè tots ens llegim les recomanacions preventives en temes de salut, però pensem que el càncer és una cosa que passa als altres. Carreteres i autopistes aniran carregades de cotxes que traginen amunt i avall, des de famílies senceres en busca de la frescor del cap de setmana, fins a joves esbojarrats que persegueixen la diversió; uns i altres es cordaran el cinturó, però no pensaran el que els pot passar circulant per aquests móns de déu, perquè tots sabem que molta gent mor a la carretera, però això són coses que passen als altres. Els més menuts ja fa estona que corren insistint als pares per anar-se a banyar (piscina, riu, estany o mar; tant li fa!) i els pares els hi portaran i els vigilaran, però no pensaran que cada estiu moren nens i nenes ofegats; això són coses que passen als altres. Els més joves sortiran i gaudiran tan com puguin de la festa, tenint en compte –o no- aquells consells que els pares (que ells troben tan pesats) els han donat tantes vegades, perquè ells són joves i forts i estan convençuts que ells controlen i el que passa a als altres, a ells no els passarà.
I després de quaranta-vuit o setanta-dues hores, arribarà el dilluns i els que tenen feina, tornaran al seu lloc de treball més o menys relaxats –segons com hagi estat el seu cap de setmana- i continuaran allò que van deixar el divendres abans de plegar; els que no tenen feina reprendran les gestions per mirar de trobar-ne (els que en volen trobar, és clar!); els que no poden treballar perquè estan malalts continuaran les activitats que tenen programades per tal de trobar aquell remei que els guareixi. I així, cadascú seguirà el seu programa d’actes en funció de la situació en què es troba. Alguns, però, no podran retrobar allò que van deixar. I no són precisament els que estan de vacances ni els que estan de viatge ni els que els han fet fora de la feina... Perquè alguns no continuen, ens han deixat, la malaltia ha acabat amb ells.
I després del 2, vindran el 3, el 4, el 5... i després del juliol, seguirà l’agost, el setembre, l’octubre..., però cap altre dia de l’any no serà com el 2 de juliol, el dia central de l’any, el dia que en té 182 al davant i 182 al darrere.
Una particularitat com una altra, aquesta del 2 de juliol.

dissabte, 11 de juny de 2011

Digui’m?

Aquesta és una de les expressions més comunes a l’hora de contestar al telèfon. N’hi ha moltes altres, de maneres de respondre: “sí?”, “digueu”, “qui demana?”... Totes serveixen per atendre la trucada d’aquest aparell de comunicació. De comunicació? En principi, el telèfon és això, un aparell que permet establir una comunicació dúplex. Si al temps dels meus pares era poc habitual disposar de telèfon als domicilis particulars, quan nosaltres érem petits, ja ho va ser més, d’habitual, i, actualment, no tant sols deuen ser poques les llars que no disposen d’aquest aparell, sinó que a la majoria de domicilis hi podríem trobar més de dos o tres aparells de telefonia -no em refereixo només al telèfon fix, sinó a qualsevol aparell de telefonia (fix, mòbil, Iphone, Blackberry, Htc... i totes les varietats, que no són poques).
Per tant, actualment, no hauríem de tenir cap dificultat per establir una comunicació telefònica, però, sovint ens trobem en què això no és així. “Ha trucat a l’empresa tal, si coneix l’extensió, marqui-la, si no la coneix, mantingui’s a l’espera”; “ha trucat a tal lloc, si vol parlar amb oficines, polsi 1, si vol parlar amb comercial, polsi 2, si vol parlar amb atenció post-vendes, polsi 3, si vol ser atès per una operadora, mantingui’s a l’espera”... A vegades, després de mantenir-nos una estona ben llarga a l’espera, ens comuniquen que les línies estan ocupades i que ho podem tornar a provar al cap d’una estona. Podríem transcriure infinitats de contestadors i veus enllaunades que posen fre a la comunicació. Ara bé, les que fan més malícia són aquelles que ens van torbant quan estem trucant a un número de tarifa addicional.  
Un altre tipus de comunicació dificultosa és la que s’estableix quan un dels dos telèfons és un mòbil. Si tot va bé, cap problema: tindrem una conversa (agradable o no segons el tema i els interlocutors) i pagarem segons la tarifa establerta i la durada. Ara bé, si el telèfon mòbil emissor o receptor de la trucada es troba en un indret on no hi ha cobertura (o n’hi ha, però defectuosa o insuficient), la comunicació es fa difícil i ens podríem trobar en infinitats de situacions en què ens quedaríem sense poder transmetre allò que volíem. En aquests casos, es repeteixen frases del tipus “que em sents?”, “escolta, jo no et sento bé”, “jo et sento bé, però suposo que tu no”, “no deus tenir cobertura”, “vols que et truqui jo?”, “quan arribi et truco”, “ja t’envio un missatge”... Algunes d’aquestes expressions són absurdes, d’altres són redundants i d’altres potser només banals. Ara bé, totes tenen en comú que no són l’objectiu de la trucada i, en aquests casos, és fàcil que haguem de repetir l’intent.  En resum: hem pagat (o no) uns calerons a la companyia de torn i ens quedem amb les ganes de dir o sentir allò que ha motivat la trucada. És fàcil, a més, que algú s’hagi posat un xic nerviós.
El telèfon, aquesta gran eina de comunicació, ha evolucionat molt des dels seus orígens. En algunes cases n’hi ha vells testimonis en desús. Certs corrents un xic retro han fet que molta gent vagi al darrere d’algun aquests aparells; els antiquaris, prou que ho saben, i és habitual veure’n en les seves parades a uns preus que segur que han fet que més d’un s’hagi estirat els cabells, penedit d’haver llençat aquell trasto inútil pensant que no servia per a res. 
Nou o vell, antic o modern, fix o mòbil, els telèfon ens ha portat alegria i bones notícies, paraules dolces, carinyoses...,  però també ha estat el mitjà pel qual ens han comunicat males notícies i desgràcies; moltes més de les que voldríem.
Riiing, riiiing... Ai que truca el telèfon!

dijous, 26 de maig de 2011

Quantificant unes paraules que poden semblar grans privilegis

Avui el diari ARA publica la notícia que “El Govern manté finalment els complements al sou dels funcionaris però suspèn el pla de pensions”; més endavant hi trobem “reduirà a la meitat el Fons d'Acció Social (FAS), del qual reben diverses ajudes, en lloc d'eliminar-lo”. L’opinió dels que manen queda recollida en aquesta frase “tenint en compte que finalment es manté el complement de productivitat, les nòmines dels empleats públics no es veuran afectades”.
Llegint aquesta notícia (http://www.ara.cat/societat/Govern-finalment-complements-funcionaris-pensions_0_486552389.html) se m’acudeix que algú pot pensar que els funcionaris gaudim d’uns grans privilegis: un sou amb uns quants i grans complements, un pla de pensions i uns ajuts socials que ens permeten enriquir-nos a càrrec de les arques públiques. Però, ben bé, de quins imports estem parlant?
Com que els sous dels empleats públics són “públics” (redundant, sí!), per qui tingui curiositat pot consultar les retribucions (tant les del 2010 -abans de la retallada[1]- com les actuals -2010, després de la retallada[2]-. En aquestes taules hi ha el sou base, els complements i el total del sou brut. Per fer-nos-en una idea i situar el personal a la taula de sous, esmentaré algunes categories de funcionaris “rasos”; és a dir, dels que us podem atendre quan aneu a demanar hora al metge, a matricular la vostra descendència a un institut o que treballem en una oficina fent o ajudant a fer alguns dels molts tràmits que cal fer en aquesta vida. En general, un administratiu és del grup i nivell C-13 o C-14; un auxiliar administratiu es troba entre un D-10 i un D-14, i un subaltern ronda entre E-10 i E-12.
Permeteu-me quantificar i aclarir a què fa referència això del Pla de pensions i dels ajuts socials perquè les coses no semblin més del que realment són. Ho faré explicant el meu cas personal.
Pel que fa al pla de pensions, un invent que es van treure de la butxaca (no sé si amb el vistiplau dels sindicats o no –ara no ve al cas-), l’aportació anual que em fan, ronda els 85€. Aquest fet m’augura una plàcida i pròspera jubilació. Cal afegir-hi que aquesta decisió de la Generalitat m’ha suposat haver de ser clienta de l’entitat bancària que ells han triat i amb la qual jo havia deixat de tenir tractes. Diria  que, en el meu cas, hi ha més ofici que benefici.
Pel que fa al fons d’acció social “del qual reben diverses ajudes” –diu la notícia-, em ve de gust detallar els imports que vaig rebre l’últim any (enguany sembla que seran la meitat): Ajut universitari: 33,26€; ajut ocular: 20,79€; ajut escolar: 87,98€, ajut odontològic: exclòs (la causant havia complert els 18 anys a mig tractament). L’import total rebut per la suma d’aquests ajuts és de 142,03€. A casa, encara ho estem celebrant!  
He de dir que, laboralment, gaudeixo d’uns privilegis; en sóc conscient i ho valoro. Ara bé, he volgut fer aquests aclariments perquè és fàcil carregar contra el col·lectiu de funcionaris -que, abans que funcionaris, són persones- que en més d’una ocasió som mal vistos potser pel fet de ser el primer contacte de l’administrat amb l’administració, aquesta gran (des)organització que, sovint treu de polleguera a més d’un quan es troba que allò que havia de ser un tràmit senzill es converteix en un calvari. Doncs aquests funcionaris que, a vegades, semblem uns grans privilegiats, som els primers de patir les conseqüències d’aquesta desorganització. I em fa mal al cor quan m’adreço a un taulell com a usuària i sóc testimoni d’un tracte poc adequat d’un ciutadà cap al treballador públic que es troba darrere el taulell, com me n’ha fet (de mal al cor,  a l’ànima i a les entranyes) alguna vegada que la de darrere el taulell que ha rebut un tracte poc correcte he estat jo mateixa.
Ara que fa quatre dies del 22-M, ja es poden presentar els pressupostos i tot el que vingui al darrere, que ja hem acabat la campanya. Però alerta, senyors, que tornem a estar de pre-campanya; no ens oblidem que tenim les generals a uns mesos vista (qui sap si menys dels que tocaria)!  

dimecres, 18 de maig de 2011

La recta final de la campanya

[Recomano que abans us llegiu http://el-led-vermell.blogspot.com/2011/05/ai-la-campanya.html]

Ves per on que hi ha persones a qui els agraden les campanyes; a alguns els agraden ara que es presenten, tot i que ja els agradaven abans. Quina sort! A mi, potser m’havien agradat més abans que ara. Actualment, més que no agradar-me, trobo que em fan qüestionar la credibilitat dels candidats i la bona gestió dels recursos de què disposem i que uns i altres no es cansen de recordar-nos que són limitats. I com que una servidora és funcionària, a part de recordar-m’ho per tots els mitjans, fa un any que ho noto cada final de mes i considero que la retallada del 5% va ser una gitanada; una cosa és congelar els salaris i l’altra és retallar-los! (Sí, em queixo una vegada més perquè trobo a faltar aquest 5% que era ben meu; me l’havia guanyat amb els interinatges, les oposicions i els concursos i jo bé que faig la mateixa feina i segurament amb menys recursos!).

Tot i que aquesta moguda electoral no em fa gaire il·lusió, no arriba a amoïnar-me (com diu hàbilment en Josep Ferrés). He de dir que la campanya no m’ha tret ni mig minut de son; més aviat me n’ha afegit, ja que m’adormo plàcidament davant la televisió en els minuts destinats a la propaganda electoral.  

Ara que ja fa uns dies de la darrera actualització d’aquest blog, que l’actual campanya ha avançat i disposem de més propaganda electoral a casa, em permetré fer algun comentari en base al que podem llegir a “El led vermell” (espero que s’entengui més amb un deix de sornegueria que no pas de mala bava).

Els retocs del Photoshop de la campanya olotina no acaben de ser del meu grat: les dents d’alguns són exageradament blanques, les d’altres semblen inexistents, i les candidates no és que n’hagin sortit gaire més ben parades que els candidats mascles. A Olot tots ens coneixem i tinc la impressió que els de les pancartes no s’acaben d’assemblar amb els candidats de carn i ossos. Diria que m’inspira més confiança cada un dels elegibles en la seva vida real que no pas la imatge que han escollit per a la publicitat electoral. I m’atreviria a dir que la més semblant a la realitat és la del candidat d’ICV (sí, el de la samarreta vermella!). A la feina del “pinta-nassos” no li acabo de trobar la gràcia.

Els lemes, semblen un xic confusos: entre “relleu” i “canvi” hi trobo poca diferència; el “per Olot” el trobo poc exclusiu i un xic repetitiu; el “Junts per Olot” no l’acabo d’entendre i em pregunto “junts amb qui?”; però dels lemes en parlaré més endavant.

Pel que fa als sobres personalitzats que rebem a casa i les reaccions que en provocat en la meva persona, en voldria comentar un parell: un que m’ha sorprès negativament i l’altre que ho ha fet positivament. Negativament, el del PP (sí, l’he obert!), per l’espant que m’ha fotut quan, en desplegar la carta que m’adrecen, m’he trobat la imatge d’en Rajoy ocupant dues terceres parts de la pàgina i en el qual han omès -amb l'excepció d'un paràgraf- la versió bilingüe (vull dir que només un paràgraf és en català). En canvi, Solidaritat Catalana han fet una cosa que m’ha agradat: ens han enviat un únic sobre amb el nom dels tres electors que vivim al mateix domicili (un xic de l’austeritat de la que jo reclamava).

Encara no tinc clara la meva opció de vot i no sé si diumenge sabrem qui serà el nou alcalde d’Olot o si haurem d’esperar alguna mena de pacte, però em quedo amb la tranquil·litat que extraient una part de cada lema, sembla que podem estar tranquils. Ho provarem a veure què queda. Podem tenir un nou consistori que treballi per Olot i que, amb canvi o amb relleu, els elegits actuïn junts per Olot, amb il·lusió, com a gent normal per la independència, que escoltin el batec d’Olot, centrats en nosaltres i sapiguen portar la veu del carrer a l’Ajuntament, treballant pel benestar dels olotins.

Al cap i a la fi, més que un partit o un altre, Olot és qui hi ha de sortir guanyant. Sembla que no hem pas de patir!

dissabte, 14 de maig de 2011

Ja hi tornem a ser

Fa una setmana que va començar una nova campanya electoral. Aquest cop nosaltres tindrem eleccions municipals, tot i que determinades comunitats autònomes (de fet deuen ser la majoria) elegeixen també el govern autonòmic.
Doncs sí, es veu que des del moment en què s’enganxen els cartells, les diferents formacions poden demanar-nos de forma explícita i per diferents sistemes el nostre vot tot. El que hem tingut fins ara no era més que la precampanya. No ens confonguem!
Olot, la ciutat que m’ha vist néixer i créixer, deu rondar els trenta mil habitants i disposa d’un consistori format per 21 regidors. Els del govern sortint estan repartits en 6 forces polítiques: 9 són del PSC-PM, 7 de CiU, 2 d’ERC, 1 d’ApG, 1 del PP i 1 de PxC.
Amb aquesta nova campanya, els electors olotins tindrem al davant un ventall encara més ampli, ja que són nou les candidatures que surten publicades al Butlletí Oficial de la Província de Girona: ERC-Acord municipal; Plataforma per Catalunya; Convergència i Unió; Partit dels Socialistes de Catalunya–Progrés Municipal; Iniciativa per Catalunya–Verds–Esquerra Unida i Alternativa Entesa; Solidaritat Catalana per la Independència; Partit Popular (PP); Alternativa per la Garrotxa (APG), i Nova Catalunya Independent..
Nou candidats per una alcaldia “petita”. Nou candidats, tot i que encara en podrien ser més, si tenim en compte que Reagrupament ha “pactat” amb CIU. D’aquestes nou llistes, n’hi deu haver dues que “es disputaran” l’alcaldia; després, algunes (tres?) que obtindran alguns regidors, i de la resta, diria que poques tenen possibilitats d’aconseguir un representant. Tot i que sóc conscient que no entenc de política, crec que pot anar més o menys així. Per això em plantejo algunes preguntes: Les forces minoritàries no tindrien més possibilitats d’obtenir representants al consistori si s’haguessin ajuntat? Què en trauran els grups polítics de fer una campanya cadascú per la seva banda si no aconsegueixen representació? I els electors, què en traurem de tot aquest escampall de llistes i candidats? Per quin motiu no han pogut fer una llista conjunta dues o tres formacions amb idees semblants? Protagonisme, potser?
Durant aquests quinze dies rebrem publicitat per tots els canals possibles: ràdio, televisió, periòdics locals i comarcals i, sobretot, bústia a bústia (i a fequis que no s’estan de res: un sobre per a cada un dels electors, no un per domicili). A més, tenim les banderoles que van aparèixer la matinada de divendres en les quals podem veure unes fotografies -més o menys naturals- dels candidats que ens ofereixen la seva imatge tal i com ha semblat millor als publicistes.
Espero que en aquesta campanya, més mediàtica que l'anterior -diuen-, tots plegats tinguin seny  amb l’ús de les noves tecnologies i no facin com alguns partits que a les autonòmiques van quedar ben retratats (de fet, a hores d’ara, ja s’ha retirat del YouTube l’accés “oficial” al vídeo de Ciutadans). Confio que cap dels candidats per Olot no ens faci quedar malament amb vídeos de contingut dubtós; Olot no s’ho mereix.
Quan fa una setmana de l’inici de la campanya ja tenim a casa un munt de propaganda de totes mides i colors i m’adono que sigui del partit que sigui no s’hi escatimen els recursos. Es veu que l’administració ha de retallar en serveis com sanitat i educació, en les nòmines dels treballadors públics, en altres despeses bàsiques..., però pel que fa a la publicitat electoral, encara ens podem permetre una campanya de luxe. I jo que m’esperava un xic d’austeritat! És ben bé que no hi entenc pas ben res!

dilluns, 25 d’abril de 2011

Estranys a pagès?

Fa més de vint-i-cinc anys em vaig afegir a un grup de persones que ocupaven una finca,  propietat d’ICONA, que es troba situada a Monars, llogarret de l’Alta Garrotxa al peu del Comanegra. Amb en Joan, havíem conegut aquells nois i noies per Setmana Santa de l’any 1982, quan, amb uns amics, fèiem una travessia de tres dies per l’Alta Garrotxa i vam passar una nit a Monars, on ens vam allotjar i vam compartir la vetllada amb ells.
Conèixer aquells nois i noies ens va agradar. Per casualitat, al cap d’uns mesos els vam tornar a trobar i ens vam plantejar la possibilitat de formar part d’aquell grup. Ells, inicialment havien ocupar aquella finca pública com a alternativa a “fer la mili”, ja que eren un grup d’objectors de consciència quan el servei militar era obligatori i encara no s’havia aprovat la llei d’objecció. Vam conèixer el seu projecte i ens va engrescar. Poc més endavant, no en vam tenir prou de saber de la seva existència, sinó que vam necessitar passar a formar-ne part. La muntanya ens apassionava; l’Alta Garrotxa ens fascinava, i la seriositat i viabilitat d’aquell projecte ens semblaven suficients per atrevir-nos a provar-ho. De manera que entre el 1983 i 1984 hi vam conviure prop d’un any.
Allà vaig aprendre una sèrie de coses de les quals me’n sento satisfeta; vaig adquirir una experiència que no tenia en temes de subsistència, de valentia i suposo que de creixement personal; vaig adquirir coneixements pràctics d’alguns temes del món rural i vaig viure en primera persona experiències de les quals havia sentit a parlar, però que no havia pogut tastar. Aquell any vam treballar de valent: menar l’hort, fer conserves, criar aviram, matar porc, fer feines temporeres, anar a fira a vendre un pollí criat per nosaltres, tenir un (mini)ramat, munyir cabres, collir herbes... un seguit de feines pròpies dels manuals tipus La vida en el camp, L’horticultor autosuficient, o Agricultura ecològica per a principiants que trobava tan interessants en aquell moment.
Els principis de Monars no havien estat fàcils; com a ocupes, el grup havia estat desallotjat per les forces de l’ordre públic i la Guàrdia Civil havia fet fora els primers integrants del grup en més d’una ocasió. Mentre hi vaig estar, aquell tema s’havia calmat i encara que el fet d’habitar aquell indret no acabava de ser legal, tampoc no es podia dir que fos del tot il·legal; si més no ningú ens va venir a recordar que allò que estàvem fent era prohibit; es podria dir que allò era “consentit”.
Vaig tenir la sort de viure el moment de màxim apogeu del projecte de Monars. En aquells moments, fins i tot sortia a la guia de camps de treball internacionals que oferia el que en aquell moment devia ser el servei de joventut de la Generalitat i ens havien visitat joves alemanys, anglesos, suecs i fins i tot americans que havien destinat part de les seves vacances al projecte de restauració d’un “poblet” abandonat.
No recordo que cap organisme hagués finançat aquell projecte, ans al contrari, cada un dels participants col·laboràvem per tal de finançar-lo i de tirar-lo endavant.
Els visitants eren molt ben rebuts: excursionistes, grups d’escoltes, familiars, coneguts, pastors, caçadors i fins i tot curiosos tenien un lloc on passar el dia o la nit i un plat a taula o un lloc a l’escon a la vora del foc on enraonàvem i compartíem experiència, jocs de cartes o cançons.
Crec que aquell grup va caure en gràcia dels habitants dels pobles propers: Oix, Beget i Rocabruna. I això no va ser per casualitat, ja que sempre havíem tingut bona relació amb ells: hi anàvem a comprar, a recollir el correu, a preguntar-los com i què plantar, on anar a pasturar... Perquè sempre vam tenir clar que qui millor coneixia els intringulis d’aquell indret eren les persones que hi havien viscut i treballat. Val a dir que sempre hi va haver un tracte respectuós i de col·laboració amb la població local i m’atreviria a dir que ens veien com a uns joves segurament utòpics, però d’aquells que “són bona mainada”. No faltàvem a la festa de Beget ni a la de Rocabruna i ens comportàvem com ho feien els habitants del poble. Potser peco d’ingènua, però no recordo haver vist ni consum d’alcohol ni de drogues per part dels integrants d’aquell grup. L’aspecte, malgrat rentar-nos pràcticament en un cossi i rentar la roba a mà, era força bo; no hi faltaven barbes i cabells llargs, però anàvem tan nets i polits com els mitjans domèstics ens permetien.
La prova de la integració amb els habitants de l’entorn la vam tenir a la Festa Major de Monars de l’any 1984, per Sant Sebastià. Aquell cap de setmana vam aplegar-hi gran quantitat de persones d’àmbits diferents: excursionistes, naturalistes, garrotxins de naixement o d’adopció, pastors, caçadors, boletaires, antics habitants, admiradors, familiars nostres, periodistes... Pallassos, músics i, fins i tot una coral, van ajudar-nos a fer una Festa Major ben lluïda i l’era de Mà de l’Om va ser la pista d’un Ball amenitzat per en Blanc de Beget i l’Amadeu de les Arçoles. Quina festassa!
On era el secret? Crec que només es tractava de viure d’acord amb la gent del país, d’escoltar-los i ser respectuosos amb ells i d’integrar-se en l’entorn. Res més.
La meva estada a Monars va ser curta. Tal com diuen: des d’aleshores ha plogut molt. I com que la vida dóna moltes voltes, ara mateix tot allò em queda un xic lluny.  Ara bé, no me n’he oblidat i considero que com tot a la vida, aquella experiència va tenir el seu costat bo i estic segura que em va aportar coses positives.
La meva estimació per l’Alta Garrotxa, suposo que heretada per part del pare, fa que hagi continuat estant en contacte amb la gent del país i, fa uns deu o dotze anys, he compartit alguns moments amb els habitants d’Oix, aquest poblet de l’Alta Garrotxa, que durant molts de temps va estar deixat de la mà de Déu i on n’han passat a l’alçada d’un campanar i se’n podria fer més d’una novel·la.
La gent d’Oix sap què és viure a l’Alta Garrotxa, gaudeix dels avantatges i en pateix els inconvenients. Qui hi ha nascut i ha pres l’opció de quedar-s’hi és qui més ho pot saber. La gent d’Oix és gent treballadora; tenen una vida social i cultural rica; són actius -i activistes quan cal-; s’han mogut per defensar el que els pertany, i saben què és la sopa d’all sense que hagin de venir els de fora a fer veure que els la descobreixen.
Compartir experiències amb ells ha estat, és i serà (espero) tot un plaer. Hi he pogut conviure alguns anys per preparar la festa major. La Festa Major dura un parell de dies, però la preparació, gairebé tota una setmana. Allà, entre tots es fa tot: engalanar el carrer,  preparar una exposició, fer el sopar per als músics, despatxar a la barra del bar... També hi he compartit altres celebracions: els Pastorets, l’Aplec d’Escales i l’espectacular revetlla de Sant Joan (i dic espectacular perquè ho és!). Totes aquestes festes es fan per iniciativa de la gent del poble i amb la col·laboració dels participants. Allà tothom hi és benvingut: grans i petits, habitants i visitants, joves i vells...
D’uns anys ençà, a la Festa d’Oix hi abunden “els nous alt-garrotxins”. N’he dit així, perquè no sé com referir-me a ells. Em consta que ells detesten aquest qualificatiu, tot i que és pràctic per saber de qui parlem; per tant, a partir d’ara utilitzaré el mot “neorurals” per referir-m’hi. Espero que no molesti ningú.
Divendres, amb la meva família vam anar a fer un toc a Cal Ros. Cal Ros és botiga-bar situada al carrer Major d’aquest petit poblet on és possible jugar una partida de la botifarra, prendre-hi un bon vermut de bóta o comprar-hi des d’un paquet de macarrons fins a un desembussador per a l’wc, passant per un manat de ceba tendra o uns pebrots vermells.  Quan hi vam entrar hi havia, com cada dia, els homes del poble fent la partida; ahir, pel fet de ser Setmana Santa, hi entrava algun turista segurament allotjat al càmping o en una casa de turisme rural; hi havia mainada del poble que entraven a comprar alguna llaminadura i sortien a jugar al carrer. Ara bé, el que no ens va passar per alt, va ser la presència d’alguns neorurals i no pas precisament pel fet de ser-ho sinó per la seva vestimenta i la seva actitud.
Passejar pels carrers d’Oix, divendres passat, era diferent que fer-ho un dia de cada dia. Ahir s’hi preparaven la fira “Oix 1850, Festa vuitcentista, Bandolers i contrabandistes”. Crec que enguany se’n fa la segona edició. No vaig assistir a la primera i no hauré assistit a la segona, però crec que puc dir que no és una festa de i per al poble d’Oix. Diria més aviat que es tracta d’una fira dels neorurals; una fira feta a Oix sense comptar amb la gent del poble. Una festa feta als carrers d’un poble on (con)viuen gent del país i gent de fora; persones amb més deures que drets i persones amb més drets que deures; gent que paga els seus impostos i gent que no tan sols no els paguen, sinó que viuen de subsidis diversos.
I justament el dia de Sant Jordi, coincidint amb aquest esdeveniment, El Periódico de Catalunya dedica una doble pàgina a les repercussions socials de la vida alternativa dels neorurals i, sota el títol “Estranys a pagès” ens mostra algun casos de persones que viuen “d’aquesta altra manera” a l’Alta Garrotxa. En aquest article, hi surten unes paraules de l’alcalde de Montagut i Oix (municipi on pertany el poble d’Oix), paraules com «No tenim problemes greus, de delinqüència o drogoaddicció, però és indubtable que aquest fenomen provoca certs riscos d’encaix social al poble. N’hi ha de molt seriosos, que arriben aquí amb projectes d’agricultura ecològica i de contacte amb la natura. Alguns fa molts anys que hi viuen i estan arrelats al territori, però altres van de pas, rebotats de la ciutat, amb un tipus de vida molt marginal, gairebé de supervivència», més avall, l’articulista escriu Però aquesta població nouvinguda també comporta «un cert divorci» amb els costums i tradicions del poble i, el que a judici de l’alcalde és pitjor, la possibilitat que es creïn dos mons paral·lels. «Ara mateix hi ha una relació cordial, però cada un d’aquests grups [els veïns de tota la vida i els neorurals] va a la seva. Això pot causar problemes de cohesió social, per això és molt necessari establir connexions entre tots dos», afirma Ribes. En un apartat titulat “Recursos” hi diu «Igual que les ciutats tenen els seus plans de barri, en el medi rural necessitem ajudes per donar feina a la gent i per proporcionar els serveis bàsics. No es pot permetre que hi hagi gent sense cap qualitat de vida perquè es considera que és una opció personal i que és una forma de vida alternativa. Igual que no es pot permetre que hi hagi veïns que paguen impostos i altres que no en paguen», insisteix.
Curiosament, divendres a Cal Ros, l’actitud d’un d’aquests neorurals era “digne” de veure: s’enrotllava amb tothom qui entrava, mamava com el que més, s’autoservia amb molta franquesa una cervesa darrera l’altra i mentre vam ser allà ni en va pagar cap ni va fer cap gest perquè els que regenten el bar tinguessin facilitat per anotar-li cada una de les mitjanes que agafava. Qui sap si a hores d’ara ja ha cancel·lat el deute. Anava abillat amb una vestimenta peculiar, amb un cabell que ara mateix em costa de descriure i tampoc puc descriure el calçat (perquè no en duia). Com ell, altres personatges del seu estil van entrar al bar i tenien en comú alguns trets característics: la franquesa d’autoservir-se, l’aspecte físic i aquella gran set. Em va fer gràcia el que em va dir una de les meves filles i em prenc la llibertat de reproduir-ho: “Mare, vosaltres ara podríeu ser així? Gràcies per no ser-ho.”
Tot plegat fa pensar que potser l’articulista d’El Periodico tenia raó i realment tenim estranys a pagès.