dimecres, 29 de març del 2017

Sota una palmera

Tanmateix, era ben curiós que precisament ella, que no s’havia preocupat mai gaire pel seu aspecte físic, se sentís pertorbada per la incapacitat d’imaginar-se com seria de gran. Mira que s’havia criat envoltada de dones, de bones dones: la mare, l’àvia, les ties, les ties-àvies, les veïnes... Però, des de ben petita, se sentia incapaç d’identificar-se amb l’aspecte exterior d’aquelles dones grans. Ni els vestits, ni el traje-jaqueta, ni el cabell crepat, ni els bolsos que portaven... De cap de les maneres ella no s’hi veia, amb aquella aparença.  
Estirada sota una palmera mentre un suau oreig li acaronava la pell i se li enduia les cabòries d’una altra setmana feixuga que havia costat prou de passar, observava els guiris fent-se selfies amb la Dona marinera. Entre onada i onada li arribava la música chillout d’una terrassa on uns quants visitants es relaxaven fugint del brogit dels carrers d’aquell antic poble de pescadors, convertit en un eixam d’hotels low cost on una gernació de turistes cercava diversió per alliberar tensions.

Aprofitant la pau d’aquell petit paratge, s’evadia de l’entorn i li revenia aquella visió confusa i desdibuixada d’ella mateixa afaiçonada pel pas dels anys, si és que l’equilibri entre la vida i la mort li brindava l’oportunitat  d’arribar-hi. I com empesa  per l’amalgama de brisa i melodia, com si es tractés d’una il·lusió concebuda per donar resposta a aquell seu dubte persistent, la va veure passar.
No en sabia res, de la vida d’aquella dona: si havia tingut germans, fills, nebots i néts; si havia tingut una vida platgeriosa; si tenia una bona salut; si conservava les amistat i les aficions de quan era jove; si gaudia d’una bona jubilació... No en sabia res, però li oferia la imatge de com podia ser ella de més gran. No en sabia res, però ho tenia tot en la mesura justa: ni molt prima ni molt grassa, vestia amb roba còmoda i agradable, amb senzillesa i un toc de distinció, amb una bossa de mà que li creuava el cos... No en sabia res, però, amb l’esquena un pèl corbada, passejava per aquell paratge observant les formacions rocoses i semblava gaudir de l’entorn. Es van mirar sense dir res i en aquella mirada hi va trobar una complicitat gratificant .
Els dubtes no s’esvairien del tot, però a partir d’aquell moment li seria més fàcil forjar-se una idea de com podria ser quan arribés a la senectut. Allò l’alleugeria i li atorgava un grau de tranquil·litat que fins aleshores no havia estat capaç de trobar.
I tanmateix, era ben curiós que allò li passés precisament a ella!

dissabte, 25 de març del 2017

Reflexions d’un hivern sobre raquetes

Amb la primavera acabada d’estrenar, relligues les pàgines del quadern d’hivern on has escrit les vivències que aviat esdevindran records i mentre ho fas, t’adones que aquesta ha estat una temporada excepcional.
Han caigut uns gruixos de neu considerables. I tu que te n’alegres! Te n’alegres perquè la neu transforma el paisatge, en suavitza les formes i configura un entorn extremadament acollidor. Te n’alegres perquè una bona i llarga temporada d’esquí ens beneficia a tots, perquè un bon nombre de les estacions han estat absorbides per la Generalitat, que n’assumeix les inversions i els deutes. Te n’alegres per les reserves d’aigua i els beneficis agrícoles. I te n’alegres perquè aquests gruixos de neu t’han permès calçar-te les raquetes mantes vegades.

Estàs convençuda que l’snowshoeing és una pràctica saludable i un esport complert i saps que en l’èxit de les excursions hi intervenen factors com l’entorn, la méteo, la forma física i la sort, però també la planificació. Per això, t’agrada preparar les raquetades: triar un recorregut amb un relleu suau i que no presenti gaire dificultat; calcular que la durada sigui adequada a les possibilitats -les teves i les dels teus acompanyants- i tenir en compte la previsió meteorològica i l’estat de la neu per tal d’evitar riscos.
Aquesta temporada has ampliat el teu radi d’acció; de manera que, a més de raquetejar pel Pirineu Oriental (Ripollès), ho has fet per altres comarques: la Cerdanya, el Solsonès, el Capcir, l’Arieja... Has pres nota del recorregut, de la durada, del desnivell i dels participants de cada una de les sortides i has engruixudit el teu bloc de notes i el teu blog d’excursions.
Però, més enllà del bon temps i dels èxits tècnic i esportiu, saps que aquesta temporada hivernal ha estat extraordinària perquè a les anades amb raquetes t’hi han acompanyat amics i familiars amb qui heu compartit un escenari fenomenal i, sobretot, converses, somriures, mirades, bromes, rialles i tot allò que dóna sentit a les sortides a muntanya. Junts heu estat capaços de fer que aquesta hagi estat una temporada fantàstica. Això és el que no està escrit en tinta a les pàgines del teu llibret, però saps que, a vegades, cal saber llegir entre línies.
I ara sí, ja pots tancar el quadern d’hivern.



dimarts, 21 de març del 2017

Una altra primavera

Te’n recordes de cada moment, d’aquell dimecres vint de març de fa vint-i-sis anys. A la nit et vas trobar estranya i al matí havies tacat una mica. La llevadora hi va treure importància i te’n vas anar a treballar com qualsevol altre dia. El teu company patia per si, com passa a les pel·lícules, et posaves de part a la feina o pel camí. Tu estaves ben tranquil·la pensant que encara et faltaven deu o dotze dies per parir. Acabada la jornada laboral vau sopar d’hora, no fos cas que hi hagués novetats. I n’hi va haver. Després de trencar aigües vas tenir un comportament de manual: et vas dutxar amb calma i vas revisar que a la bossa que agafaries no hi faltés res.  Tan bon punt vas arribar a l’hospital et van dir que ja es pensaven que aquella nit et posaries de part. D’haver-t’ho pensat, aquell dia hauries fet festa!
Aquella nit es va acabar l’hivern i va arribar la primavera. I mentre això succeïa, en aquella sala de parts naixia l’Alba, la teva primera filla. Tens gravat aquell moment a la memòria, en podries dibuixar algunes imatges: els seus dits, els seus moviments i els seus intents d’obrir els ulls, però ets conscient que any rere any les paraules es queden curtes quan intentes descriure el que vas sentir en aquell moment.
Han passat vint-i-sis anys i has tingut temps d’aprendre, de dubtar, d’encertar-la i d’equivocar-te, d’enfadar-t’hi i de reconciliar-t’hi, d’alegrar-te pels seus èxits, d’amoinar-te pels seus disgustos, d’ocupar-te'n i preocupar-te’n. Perquè en el fons, estimar és això.
Avui, com cada vint-i-ú de març, faries una llista inacabable dels millors desitjos per a l’Alba on no hi faltessin paraules com salut, amor, felicitat, sort...
Alba, que la sort t’acompanyi i que la felicitat endolceixi el teu dia a dia. Per les primaveres viscudes i per totes les que viurem, per molts anys filla!


dimarts, 14 de març del 2017

La teva vida sense tu

Avui, gràcies a Catorze cultura viva hem pogut conèixer la història d’Amy Krouse Rosenthal, una dona de Chicago, autora de llibres infantils i de no-ficció per a adults, que ha mort de càncer als gairebé cinquanta-dos anys. Més enllà de la seva obra com a escriptora, Amy Krouse ha estat coneguda arran de la publicació al NYT de l’article Potser et vols casar amb el meu marit, que ha esdevingut viral.
El text, escrit i publicat pocs dies abans de la seva mort és emotiu i commovedor i, a més d’explicar com ha estat la seva vida al costat del seu marit, és una carta d’amor vers un home, “el seu home”. Tal com fa Ann, la protagonista de la pel·lícula Mi vida sin mi, d’Isabel Coixet, Amy Krouse intenta deixar lligada la vida del que en pocs dies esdevindrà el seu vidu.
Saps que la història t’ha commogut. I saps que t’ha fet reviure uns moments molt especials: l’acompanyament de persones estimades al final del seu camí; moments en què la vida t’ha posat a prova; moments en què t’has trobat immersa en escenes que mai no hauries imaginat. Van ser unes situacions que no hauries volgut mai que es produïssin, però que les vas viure des de dins, sabent que el teu lloc en aquell moment era allà i mai no t’hauries perdonat haver estat en un altre lloc.   
Per altra banda, amb la perspectiva que t’ofereixen l’ara i l’aquí, tens la sensació que buscar parella per a la teva parella, per quan tu ja no hi siguis, seria donar per fet que sense tu no se’n sortiria o pensar que la seva vida sense tu no tindria sentit. La vida de la teva parella, encara que mentre sou parella forma part de la teva vida, no et pertany, per tant no et correspon deixar-la  planificada. Fer-ho seria acceptar uns estereotips de gènere i caure en un paternalisme proteccionista i masclista.
Per això, també des de l’ara i l’aquí, et sembla que, després de perdre la parella, cadascú ha de traçar el camí de la seva pròpia vida, superant els entrebancs que vagin sorgint, afrontant les sotragades i adaptant-se a la nova situació.
És clar que arribat el moment, amb el canvi de prioritats que es produeix davant la proximitat de la mort, pot ser que hom tingui la necessitat de deixar lligats determinats assumptes del seu entorn que no hauria pensat mai que en algun moment volgués programar.
Per això, en aquesta situació, com en tantes altres de la vida, és d’aplicació la dita “no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré”.

dilluns, 13 de març del 2017

D'inhabilitacions, cassolades i casserolades

Avui s’ha donat a conèixer la sentència pel judici del 9N. Una sentència tan inacceptable com el judici que l’ha originat. El motiu de la condemna és “haver impulsat el procés participatiu del 9N”.
Tot i que la sentència no és ferma, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau són condemnats per desobediència i absolts de prevaricació i carreguen amb 2 anys, 21 i 18 mesos, respectivament; a més d’unes multes de 100 €/dia durant 12, 10 i 8 mesos (també respectivament). Ho considero inacceptable, inadmissible, intolerable, inaguantable, imperdonable... i molts més adjectius començats per “in” i acabats en “ble”.  
La fiscalia, els jutges i el govern espanyol no han entès res de res. No han entès que la consulta del 9N no la van impulsar els tres encausats, sinó més de dos milions de persones que cada 11 de setembre sortim al carrer de forma civilitzada, pacífica i ordenada a reivindicar la llibertat del nostre poble. No han entès que si no posaven les urnes ens votàvem a sobre. No han entès que les urnes les vam posar els voluntaris. Hi ha tantes coses que no han entès, que em sembla que més val que tirem pel dret.
No s’han fet esperar les reaccions i les declaracions que, com que avui he treballat fins tard, no he pogut llegir i escoltar. Ja tindré temps, tot i que estic gairebé segura que ben poc em sorprendran. ANC i Òmnium ja han dit que preparen una mobilització. No n’han donat detalls, però és de suposar que, per ser proporcional a la resposta de l’Estat, haurà de ser una gran mobilització.
Poc després de saber-se la sentència, m’ha arribat per watsapp la crida a protestar, avui a les 10 del vespre, a fent una casserolada.  M’ha sonat tan malament que he pensat que es tractava d’un castellanisme i que el que havíem de fer era una cassolada. Val a dir que, una mica més tard, m’ha arribat la crida a protestar en forma de cassolada.
Ja fa estona que hi dono voltes i, malgrat la interpretació que fa Empar Moliner dels mots “cassolada”  i “casserolada”, després de consultar el  Diccionari català-valencià-balear, si no us fa res, mentre els veïns no em fotin fora de l'escala, jo personalment seguiré protestant en format cassolada.