diumenge, 21 de juny del 2015

Una altra arribada d’estiu

L’arribada d’estiu ens la marca el solstici, el final de curs, les primeres calors… A la meva, família, però, l’arribada d’estiu la marcava l’onomàstica del dia: Sant Lluís. De Lluís, se’n deia l’avi Llongarriu, se’n diu el nostre germà i se’n diu el nostre nebot. De Lluïsa, se’n deia la “tieta Lluïsa” i se’n deia la nostra germana Marissa. O sigui que per Lluïsos no quedàvem.
El dia d’avui era un dia de felicitacions que arribaven per un o altre mitjà: dos petons i una abraçada, un copet a l’esquena, una encaixada de mà, un tiri-riu-riu-riu-riu-riu…; més endavant, una trucada, un SMS, un correu electrònic… Des de fa un parell d’anys, s’hi ha incorporat la via del Whatsapp, un canal, potser una mica més fred, però prou efectiu. Tot això que dic posats al segle XXI no és ni estrany ni cap novetat i hem d’entendre que, per exemple, no ens desplaçarem a Shanghai a felicitar el Lluís que hi tenim
A la terrassa de casa els avis (1966).
Ara bé, nosaltres sabem que fa dos anys que el nostre és un Sant Lluís diferent. Per això, avui tots i cada un de nosaltres, amb el nostre on, el nostre qui, el nostre què i el nostre quan, hem tingut un, dos, tres… o innombrables pensaments per la nostra germana, mare, muller, cunyada o tieta Marissa. Perquè és realment just i necessari, perquè  és el nostre deure, però sobretot perquè volem, en tenim ganes i necessitat, recordem com la trobem a faltar cada dia i també avui que, d’una manera o altra, hauríem celebrat el seu sant.

divendres, 19 de juny del 2015

Les cartes del temps

El mes de desembre, Nació Digital en l’article  “Les cartes del temps explicava com a curiositat el fet que un professor canadenc enviés als seus alumnes els relats que van escriure vint anys enrere explicant el seu futur. El fet va ser considerat original i per això l’empresa WestJet va utilitzar aquesta història en un vídeo publicitari en el qual incloïa fets curiosos de la vida d’alguns canadencs que han “anat més enllà”.
En aquell moment, em va sorprendre que aquest fet fos considerat com una curiositat perquè a l’escola on van anar les meves filles, és tradició que a final de curs, quan estan a punt de deixar l’escola, facin un exercici semblant: els alumnes escriuen una carta adreçada a ells mateixos quan hagin passat cinc anys. La carta es deixa en un sobre tancat, preparat per tal que, cinc anys més tard, des de l’Escola se’ls enviï.
Avui hem vist infants sortint d’escola carregats d’àlbums i treballs; hem vist adolescents acomiadant-se amb petons, abraçades, encaixades de mans i promeses “hem de quedar algun dia”, sabent que en alguns casos això quedarà simplement en un bon desig. Avui l’activitat del professorat era frenètica per tenir enllestides les notes que es donaran la setmana que ve. Avui, jardins, places i carrers fan olor de final de curs. Doncs justament avui, la meva filla petita ha rebut la carta que ella mateixa es va escriure un dia com avui de cinc anys enrere. 
Cinc anys després
Evidentment, jo desconeixia el contingut d’aquella carta i com que es tracta d’un document íntim i personal l’ha llegida ella sola, però li ha fet gràcia -i a mi encara més!- compartir algunes de les coses que aquella adolescent de setze anys, estudiant de 4t d’ESO, va escriure perquè avui les llegís aquesta noia de vint-i-un anys, estudiant de tercer curs de medicina. Amb el seu consentiment em plau compartir-ne alguns retalls: “si fa temps que no et veus amb les amigues de l’escola, truca-les i quedeu per fer un cafè, no esperis més”; “espero que la Selectivitat, que ara ja et fa tanta por, et vagi bé”; “amb els pares, anem bé, sempre hi ha petites discussions, però tot s’anirà arreglant”, “a vegades no m’agrada gens el món en què vivim, hi ha tantes coses a millorar”... Reflexions, desitjos, valoracions i consells que no m’imaginava que haguessin sortit d’aquella adolescent d’ungles pintades, pantalons baixos i samarreta curta que s’amagava darrere un serrell llarg que li tapava mitja cara. Confesso que m’han sorprès gratament.
Veure la seva expressió mentre llegia i rellegia la carta, em feia preguntar què caram es devia haver escrit. Escoltar els trossets que me n’ha llegit m’ha fet posar pell de gallina. Per això, tot i que no vaig considerar la notícia del professor canadenc com un fet excepcional, m'agrada el hastag “emotiu” amb què Nació Digital va etiquetar aquell article.

dimarts, 16 de juny del 2015

D’abricocs, xiulets i xiuladisses (Entreteniments a taula V)

En altres ocasions he recordat com durant la meva infància ens entretenien i ens entreteníem amb algunes fruites: les cireres, les taronges, els plàtans
Avui és el torn de l’albercoc, per nosaltres abricoc, el fruit comestible de l’albercoquer, una menja característica de final de primavera, de textura especial, aroma peculiar i gust ben dolç.
L’abricoc, a part de refrescar, alimentar i arrodonir l’àpat, en una vivenda poblada per una família nombrosa com la nostra, també entretenia. Recordo que la mare sempre explicava que amb els pinyols dels abricocs, de petita s’hi feia xiulets. Era fàcil. S’havia de rascar el pinyol sobre un terra una mica raspós i anar aprimant la fusta fins que s’hi feia un forat on calia acostar els llavis per bufar i fer-lo sonar.
Les estones que m'havia passat al terrat de casa, asseguda a terra fregant el pinyol d’abricoc per fer-me un xiulet! Diria que ben poques vegades ho vaig aconseguir. Potser el terra era massa fi, potser no tenia prou paciència, potser hi tenia poca traça o senzillament hi posava poca fe.
Xiulets fets amb pinyols d'abricoc

La veritat és que el xiulet no em feia cap falta, ja que des de ben petita he estat bona xiuladora. Xiulo més bé que no canto. Sé entonar melodies expel·lint amb força l’aire cap a l’exterior a través de la petita obertura que formen els llavis. Puc emetre sons estridents ficant-me l’índex i el menovell (o dit petit) de qualsevol de les dues mans a dintre la boca empenyent la llengua doblegada cap a dins. I sóc capaç, de projectar xiulets d’alt contingut decibèlic tot pressionant la llengua amb els dits índex i cor d’ambdues mans -sí, sí, quatre dits!-. De manera que puc fer grans xiuladisses sense necessitar cap estri.
Per això sento que estic preparada per participar activament a les grans xiulades que el moment polític actual ens empeny a fer davant d’unes autoritats que no sentim com a pròpies i en senyal de protesta o desacord en esdeveniments públics esportius o allà on faci falta. Perquè de dites sobre “xiular” n’hi ha moltes, la que més havia sentit a dir a casa és Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny gaire eixerit, però sobre les xiulades de disconformitat, em sembla que no hi ha cap dita.
Si teniu ganes de fer-vos un xiulet amb un pinyol d’abricoc, per curiositat, perquè no n’heu fet mai cap o per evocar records d’infància, afanyeu-vos i feu-ho aviat, no fos cas que aquesta dolça fruita de primavera acabi essent declarada inconstitucional.
Xiulada

dissabte, 6 de juny del 2015

Si les parets del Coco parlessin...

Aquesta setmana he llegit que el Bar Cocodrilo d’Olot -el Coco per nosaltres- tancarà les seves portes després de trenta-set anys d’existència. A la seva pàgina del Facebook ho diuen amb aquestes paraules 37 anys plens de bons moments, algun de lleig, anècdotes, rialles, tristeses, concerts, exposicions, entrepans, coques, còctels…

Mantenir amb vida un local nocturn a Olot durant trenta-set anys ja té mèrit. Un mèrit que en Roc i la Manoli s'han guanyat. Com tot en aquesta vida, el Coco en els seus anys d’existència havia evolucionat, de manera que l’ambient, la clientela i el mobiliari dels seus inicis poc s’assemblava amb els dels darrers anys.
Més diürna que noctàmbula, no he sortit gaire de nits. Més amant d’espais oberts que de locals tancats, no he estat una dona de bars. Més esquiva que sociable, he evitat les multituds. Per això i alguna raó més, no puc dir que n’hagi estat una clienta assídua. Fer-ho veure, seria mentir.
Ara bé, si les parets del Coco parlessin, potser ho farien d’una noia jove amb un munt de projectes al sarró, d’una estudiant d’institut bojament enamorada, d’unes copes de ratafia els dimecres al capvespre i de moixaines i petons en aquells sofàs destartellats a darrere la cortina.
 
Ai si les parets del Coco parlessin...