dijous, 26 de maig del 2011

Quantificant unes paraules que poden semblar grans privilegis

Avui el diari ARA publica la notícia que “El Govern manté finalment els complements al sou dels funcionaris però suspèn el pla de pensions”; més endavant hi trobem “reduirà a la meitat el Fons d'Acció Social (FAS), del qual reben diverses ajudes, en lloc d'eliminar-lo”. L’opinió dels que manen queda recollida en aquesta frase “tenint en compte que finalment es manté el complement de productivitat, les nòmines dels empleats públics no es veuran afectades”.
Llegint aquesta notícia (http://www.ara.cat/societat/Govern-finalment-complements-funcionaris-pensions_0_486552389.html) se m’acudeix que algú pot pensar que els funcionaris gaudim d’uns grans privilegis: un sou amb uns quants i grans complements, un pla de pensions i uns ajuts socials que ens permeten enriquir-nos a càrrec de les arques públiques. Però, ben bé, de quins imports estem parlant?
Com que els sous dels empleats públics són “públics” (redundant, sí!), per qui tingui curiositat pot consultar les retribucions (tant les del 2010 -abans de la retallada[1]- com les actuals -2010, després de la retallada[2]-. En aquestes taules hi ha el sou base, els complements i el total del sou brut. Per fer-nos-en una idea i situar el personal a la taula de sous, esmentaré algunes categories de funcionaris “rasos”; és a dir, dels que us podem atendre quan aneu a demanar hora al metge, a matricular la vostra descendència a un institut o que treballem en una oficina fent o ajudant a fer alguns dels molts tràmits que cal fer en aquesta vida. En general, un administratiu és del grup i nivell C-13 o C-14; un auxiliar administratiu es troba entre un D-10 i un D-14, i un subaltern ronda entre E-10 i E-12.
Permeteu-me quantificar i aclarir a què fa referència això del Pla de pensions i dels ajuts socials perquè les coses no semblin més del que realment són. Ho faré explicant el meu cas personal.
Pel que fa al pla de pensions, un invent que es van treure de la butxaca (no sé si amb el vistiplau dels sindicats o no –ara no ve al cas-), l’aportació anual que em fan, ronda els 85€. Aquest fet m’augura una plàcida i pròspera jubilació. Cal afegir-hi que aquesta decisió de la Generalitat m’ha suposat haver de ser clienta de l’entitat bancària que ells han triat i amb la qual jo havia deixat de tenir tractes. Diria  que, en el meu cas, hi ha més ofici que benefici.
Pel que fa al fons d’acció social “del qual reben diverses ajudes” –diu la notícia-, em ve de gust detallar els imports que vaig rebre l’últim any (enguany sembla que seran la meitat): Ajut universitari: 33,26€; ajut ocular: 20,79€; ajut escolar: 87,98€, ajut odontològic: exclòs (la causant havia complert els 18 anys a mig tractament). L’import total rebut per la suma d’aquests ajuts és de 142,03€. A casa, encara ho estem celebrant!  
He de dir que, laboralment, gaudeixo d’uns privilegis; en sóc conscient i ho valoro. Ara bé, he volgut fer aquests aclariments perquè és fàcil carregar contra el col·lectiu de funcionaris -que, abans que funcionaris, són persones- que en més d’una ocasió som mal vistos potser pel fet de ser el primer contacte de l’administrat amb l’administració, aquesta gran (des)organització que, sovint treu de polleguera a més d’un quan es troba que allò que havia de ser un tràmit senzill es converteix en un calvari. Doncs aquests funcionaris que, a vegades, semblem uns grans privilegiats, som els primers de patir les conseqüències d’aquesta desorganització. I em fa mal al cor quan m’adreço a un taulell com a usuària i sóc testimoni d’un tracte poc adequat d’un ciutadà cap al treballador públic que es troba darrere el taulell, com me n’ha fet (de mal al cor,  a l’ànima i a les entranyes) alguna vegada que la de darrere el taulell que ha rebut un tracte poc correcte he estat jo mateixa.
Ara que fa quatre dies del 22-M, ja es poden presentar els pressupostos i tot el que vingui al darrere, que ja hem acabat la campanya. Però alerta, senyors, que tornem a estar de pre-campanya; no ens oblidem que tenim les generals a uns mesos vista (qui sap si menys dels que tocaria)!  

dimecres, 18 de maig del 2011

La recta final de la campanya

[Recomano que abans us llegiu http://el-led-vermell.blogspot.com/2011/05/ai-la-campanya.html]

Ves per on que hi ha persones a qui els agraden les campanyes; a alguns els agraden ara que es presenten, tot i que ja els agradaven abans. Quina sort! A mi, potser m’havien agradat més abans que ara. Actualment, més que no agradar-me, trobo que em fan qüestionar la credibilitat dels candidats i la bona gestió dels recursos de què disposem i que uns i altres no es cansen de recordar-nos que són limitats. I com que una servidora és funcionària, a part de recordar-m’ho per tots els mitjans, fa un any que ho noto cada final de mes i considero que la retallada del 5% va ser una gitanada; una cosa és congelar els salaris i l’altra és retallar-los! (Sí, em queixo una vegada més perquè trobo a faltar aquest 5% que era ben meu; me l’havia guanyat amb els interinatges, les oposicions i els concursos i jo bé que faig la mateixa feina i segurament amb menys recursos!).

Tot i que aquesta moguda electoral no em fa gaire il·lusió, no arriba a amoïnar-me (com diu hàbilment en Josep Ferrés). He de dir que la campanya no m’ha tret ni mig minut de son; més aviat me n’ha afegit, ja que m’adormo plàcidament davant la televisió en els minuts destinats a la propaganda electoral.  

Ara que ja fa uns dies de la darrera actualització d’aquest blog, que l’actual campanya ha avançat i disposem de més propaganda electoral a casa, em permetré fer algun comentari en base al que podem llegir a “El led vermell” (espero que s’entengui més amb un deix de sornegueria que no pas de mala bava).

Els retocs del Photoshop de la campanya olotina no acaben de ser del meu grat: les dents d’alguns són exageradament blanques, les d’altres semblen inexistents, i les candidates no és que n’hagin sortit gaire més ben parades que els candidats mascles. A Olot tots ens coneixem i tinc la impressió que els de les pancartes no s’acaben d’assemblar amb els candidats de carn i ossos. Diria que m’inspira més confiança cada un dels elegibles en la seva vida real que no pas la imatge que han escollit per a la publicitat electoral. I m’atreviria a dir que la més semblant a la realitat és la del candidat d’ICV (sí, el de la samarreta vermella!). A la feina del “pinta-nassos” no li acabo de trobar la gràcia.

Els lemes, semblen un xic confusos: entre “relleu” i “canvi” hi trobo poca diferència; el “per Olot” el trobo poc exclusiu i un xic repetitiu; el “Junts per Olot” no l’acabo d’entendre i em pregunto “junts amb qui?”; però dels lemes en parlaré més endavant.

Pel que fa als sobres personalitzats que rebem a casa i les reaccions que en provocat en la meva persona, en voldria comentar un parell: un que m’ha sorprès negativament i l’altre que ho ha fet positivament. Negativament, el del PP (sí, l’he obert!), per l’espant que m’ha fotut quan, en desplegar la carta que m’adrecen, m’he trobat la imatge d’en Rajoy ocupant dues terceres parts de la pàgina i en el qual han omès -amb l'excepció d'un paràgraf- la versió bilingüe (vull dir que només un paràgraf és en català). En canvi, Solidaritat Catalana han fet una cosa que m’ha agradat: ens han enviat un únic sobre amb el nom dels tres electors que vivim al mateix domicili (un xic de l’austeritat de la que jo reclamava).

Encara no tinc clara la meva opció de vot i no sé si diumenge sabrem qui serà el nou alcalde d’Olot o si haurem d’esperar alguna mena de pacte, però em quedo amb la tranquil·litat que extraient una part de cada lema, sembla que podem estar tranquils. Ho provarem a veure què queda. Podem tenir un nou consistori que treballi per Olot i que, amb canvi o amb relleu, els elegits actuïn junts per Olot, amb il·lusió, com a gent normal per la independència, que escoltin el batec d’Olot, centrats en nosaltres i sapiguen portar la veu del carrer a l’Ajuntament, treballant pel benestar dels olotins.

Al cap i a la fi, més que un partit o un altre, Olot és qui hi ha de sortir guanyant. Sembla que no hem pas de patir!

dissabte, 14 de maig del 2011

Ja hi tornem a ser

Fa una setmana que va començar una nova campanya electoral. Aquest cop nosaltres tindrem eleccions municipals, tot i que determinades comunitats autònomes (de fet deuen ser la majoria) elegeixen també el govern autonòmic.
Doncs sí, es veu que des del moment en què s’enganxen els cartells, les diferents formacions poden demanar-nos de forma explícita i per diferents sistemes el nostre vot tot. El que hem tingut fins ara no era més que la precampanya. No ens confonguem!
Olot, la ciutat que m’ha vist néixer i créixer, deu rondar els trenta mil habitants i disposa d’un consistori format per 21 regidors. Els del govern sortint estan repartits en 6 forces polítiques: 9 són del PSC-PM, 7 de CiU, 2 d’ERC, 1 d’ApG, 1 del PP i 1 de PxC.
Amb aquesta nova campanya, els electors olotins tindrem al davant un ventall encara més ampli, ja que són nou les candidatures que surten publicades al Butlletí Oficial de la Província de Girona: ERC-Acord municipal; Plataforma per Catalunya; Convergència i Unió; Partit dels Socialistes de Catalunya–Progrés Municipal; Iniciativa per Catalunya–Verds–Esquerra Unida i Alternativa Entesa; Solidaritat Catalana per la Independència; Partit Popular (PP); Alternativa per la Garrotxa (APG), i Nova Catalunya Independent..
Nou candidats per una alcaldia “petita”. Nou candidats, tot i que encara en podrien ser més, si tenim en compte que Reagrupament ha “pactat” amb CIU. D’aquestes nou llistes, n’hi deu haver dues que “es disputaran” l’alcaldia; després, algunes (tres?) que obtindran alguns regidors, i de la resta, diria que poques tenen possibilitats d’aconseguir un representant. Tot i que sóc conscient que no entenc de política, crec que pot anar més o menys així. Per això em plantejo algunes preguntes: Les forces minoritàries no tindrien més possibilitats d’obtenir representants al consistori si s’haguessin ajuntat? Què en trauran els grups polítics de fer una campanya cadascú per la seva banda si no aconsegueixen representació? I els electors, què en traurem de tot aquest escampall de llistes i candidats? Per quin motiu no han pogut fer una llista conjunta dues o tres formacions amb idees semblants? Protagonisme, potser?
Durant aquests quinze dies rebrem publicitat per tots els canals possibles: ràdio, televisió, periòdics locals i comarcals i, sobretot, bústia a bústia (i a fequis que no s’estan de res: un sobre per a cada un dels electors, no un per domicili). A més, tenim les banderoles que van aparèixer la matinada de divendres en les quals podem veure unes fotografies -més o menys naturals- dels candidats que ens ofereixen la seva imatge tal i com ha semblat millor als publicistes.
Espero que en aquesta campanya, més mediàtica que l'anterior -diuen-, tots plegats tinguin seny  amb l’ús de les noves tecnologies i no facin com alguns partits que a les autonòmiques van quedar ben retratats (de fet, a hores d’ara, ja s’ha retirat del YouTube l’accés “oficial” al vídeo de Ciutadans). Confio que cap dels candidats per Olot no ens faci quedar malament amb vídeos de contingut dubtós; Olot no s’ho mereix.
Quan fa una setmana de l’inici de la campanya ja tenim a casa un munt de propaganda de totes mides i colors i m’adono que sigui del partit que sigui no s’hi escatimen els recursos. Es veu que l’administració ha de retallar en serveis com sanitat i educació, en les nòmines dels treballadors públics, en altres despeses bàsiques..., però pel que fa a la publicitat electoral, encara ens podem permetre una campanya de luxe. I jo que m’esperava un xic d’austeritat! És ben bé que no hi entenc pas ben res!