diumenge, 30 de gener del 2011

Coca-cola, optimisme i alguna cosa més

El darrer anunci de Coca-cola compara unes dades pessimistes amb unes altres d’optimistes i, a través de 10 exemples, enumera, com si fossin cara i creu, uns fets actuals i, aparentment, reals.

A l’anunci, una coral infantil canta la cançó Whatever, d’Oasis, i mostra, en forma de subtítols, el text següent:

Per cada tanc que es fabrica al món, es fabriquen 131.000 peluixos.

Per cada borsa de valors que es desploma, hi ha 10 versions de “what a wonderful world”.

Per cada persona corrupta, hi ha 8.000 donants de sang.

Per cada mur que existeix, es posen 200.000 catifes de “Benvinguda”.

Per cada científic que dissenya una arma nova, hi ha 10 milions de mares fent un pastís de xocolata.

Al món s’imprimeixen més bitllets del Monopoly que no pas de dòlars.

Hi ha més vídeos divertits a Internet que males notícies a tot el món.

En una cerca a internet, la paraula Amor té més resultats que la paraula Por.

Per cada persona que diu que tot estarà pitjor, hi ha 100 parelles intentant tenir un fill.

Per cada arma que es ven al món, 20.000 persones comparteixen una Coca-Cola.

Acaba dient: Hi ha raons per creure en un món millor.

No tinc coneixement de si les dades que hi surten són certes; només puc dir que he fet la comprovació de les que fan referència a la cerca al google de les paraules por i amor en diferents idiomes i és veritat.

M’ha sorprès el seu toc d’ingenuïtat tant pel que fa a les dades com a les imatges que utilitza. M’ha agaradat el fet de saber fer una lectura de les coses bones que succeeixen. Actualment, llegir, escoltar i mirar notícies no és fàcil, la majoria són negatives i, sovint, els blocs noticiaris semblen més un recull de successos fatals que no pas el relat de la realitat en què vivim. I el pitjor del cas és que ens hi hem acostumat tant que ja ho trobem d’allò més normal.

Agraeixo als publicistes de la Coca-cola la seva aportació i m’agradaria que aquest espot ens dotés d’una mica d’optimisme, que actualment ens fa prou falta.

Sovint penso que hauríem de ser capaços de veure les coses bones abans que les dolentes, això ens faria un gran favor a tots plegats i seria aplicable a molts àmbits: amics, parella, família, treball, esport, societat, política...

Em pregunto com haurien anat les darreres eleccions si en la campanya electoral els (nostres?) líders haguessin estat capaços de saber veure que tenien objectius comuns, de veure el que tenien de bo els altres i de treballar conjuntament en comptes de recrear-se amb les seves discrepances i el seu afany de protagonisme. I em responc, a mi mateixa, que segurament als catalans ens hauria anat molt millor.

Sincerament, penso que tots podem aprendre alguna cosa d’aquest anunci. http://www.youtube.com/watch?v=Iak7EqO-hZ8&sns=fb

dijous, 20 de gener del 2011

Carrers i places freds i un nou ambient d’hivern

Quarts de vuit del vespre d’un dia laborable i lectiu del mes de gener. Els carrers del centre són freds i foscos. Fredor i foscor, dos símbols inexorables de l’estació hivernal; boira i humitat, conseqüència de l’anticicló que fa dies tenim al damunt i que ens dóna una treva entre fredorada i fredorada.

Els carrers, ben poc poblats, allotgen cares que em són desconegudes i gens familiars: aquí una parella de sudamericans expressant sense reprimir-se el seu amor mutu –que duri!-; allà tres o quatre nois d’origen africà intercanviant alguna cosa –més val no saber què!-; més avall, un pobre home mal trifat i arreplegat que s’ajuda del bastó per pujar el carrer del Carme; les botigues, pràcticament buides, dono per suposat que els calaixos són eixuts –el mes de gener, sempre costa de passar!-.

Mes amunt, enrenou i xerrameca -que sento, però no entenc-: la plaça que per la Festa Major esdevé escenari del ball dels Gegants i d’altres espectacles festius, avui és ocupada per vuit o deu vailets d’ètnia africana que la utilitzen com a camp de futbol. En un banc, un parell de motxilles, segurament, amb els deures encara per fer.

El carrer Major, un altre carrer pràcticament desert; una buidor que es trenca quan ve una bicicleta en sentit contrari.

El Firal, avui és ben poblat: mainada amb bicicleta (tot i que ja no són ben petits); d’altres jugant a pilota, a atrapar o a ves a saber què. Assegudes en uns bancs, unes mares xarmalleres fan petar la xerrada en la seva llengua i, de tant en tant, esbronquen alguna de les criatures que volten per allà.

Penso en els meus coneguts i intento imaginar on deuen ser i què deuen estar fent els seus fills. La majoria enfeinats: uns tenen exàmens i estan tancats per preparar-se’ls; altres tenen el vespre ocupat per l’entrenament d’algun o altre esport; uns altres, per la música, el teatre, la plàstica o qualsevol altra activitat extraescolar, i els més desvagats, fent vida social a través de la xarxa, simulant –o no- que estan fent les tasques escolars. I, és que d’una manera o altra, uns més i els altres menys, els nostres fills tenen els vespres ocupats. És la manera que tenim de pujar-los, la que ens pensem –espero que encertadament- que els prepara per al futur, que els ensenya a organitzar-se, a complementar la seva formació escolar, a gaudir d’un esplai organitzat o a ocupar-los perquè no vagaregin amunt i avall.

I em pregunto: i aquests altres, els “nous” catalans, que volten pels carrers, ja es preparen pel futur? Aquests nois i noies que viuen sense fer ni tenir deures, entendran que sense deures costa de tenir drets? Algú els ha preparat o garantit un futur diferent? Si les coses es compliquen, què en farem d’aquesta gent?

A mi, que em perdonin, però ara mateix no m’ho sé imaginar.

diumenge, 16 de gener del 2011

De la contenció de la despesa i la publicitat inútil


Supermercats, empreses de bricolatge, pizzeries, restaurants de menjar ràpid (hindús, xinesos, espanyols, catalans...), tots són amants de repartir la publicitat bústia a bústia. M’agradaria que no ho fessin; sempre he pensat que els diners que s’estalviarien en publicitat els podrien destinar a abaratir els productes de consum. A la societat actual, aquesta deducció meva no deu ser tan lògica com em sembla a mi. Ara bé, qui no vol rebre aquesta publicitat ho té ben fàcil: posar a la bústia l’enganxina de Publicitat no gràcies. Suposo que es respecta. La veritat és que no ho sé.
Companyies de llum, gas, aigua i electricitat disposen de les nostres dades de manera que ens envien, per correu, les factures i tota aquella informació que fins fa poc era necessària. De mica en mica anem tenint la possibilitat de demanar la factura electrònica (sobretot les de telefonia) i estalviar-nos de rebre correspondència (o millor dit, estalviar-los, a ells, la feinada i els costos d’imprimir, plegar, ensobrar, segellar i enviar un munt de cartes). No sé qui hi guanya més, però suposo que les companyies tenen un estalvi econòmic; els clients, que jo sàpiga, econòmicament no ens estalviem res.
Bancs i caixes ens van oferint, cada vegada més, la possibilitat de rebre els comprovants dels rebuts domiciliats via correu electrònic. D’aquesta manera, segur que ells s’estalvien feina i, en aquest cas, nosaltres ens estalviem algun caleró perquè, tot i que no ens havien avisat, en alguns rebuts ens hi cobraven els cèntims que costava el segell de correus. Quina barra! No vull pensar la quantitat de gent, sobretot gran, que rep les domiciliacions a casa i en paga, segurament sense saber-ho, l’import del correu.
Està bé que ens puguem estalviar alguna cosa, encara que siguin petits imports, sobretot ara que les empreses han de retallar despeses. És una manera de traslladar al sector privat les mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit que es van aplicar el sector públic a finals de maig.

Ara bé, em sembla que convindria una mica més de coherència. Estem en una època de fusions d’empreses i d’entitats bancàries i de canvi de raó social d’algunes companyies. Qui més qui menys se n’ha assabentat per un mitjà o altre: premsa escrita, televisió, internet... o, en el pitjor dels casos, veient els operaris substituint els rètols lluminosos de les entitats bancàries pels nous. Que Repsol Gas s’ha transformat en Repsol gas +? Me n’alegro –o no; de fet, m’és igual-, però no cal que m’enviïn a casa un sobre de mida A-5 imprès a tot color contenint una carta impresa també a tot color i a doble cara (bilingüe) sobre un paper de qualitat per fer-m’ho saber. Que Caixa de Sabadell, Manresa i Terrassa s’ha ajuntat i es diuen Unnim? D’acord, però no em fa falta rebre per correu un sobre acolorit i de disseny que conté una mena de tríptic de cartolina, també de disseny, imprès a tot color, amb molta foto i poca lletra que no fa altra cosa que fer-me saber que la senyora de la imatge és clienta d’Unnim –també me n’alegro si és el que ella volia-!
Si estem en època de contenció de despeses potser que comencem per evitar les més supèrflues, no? I una publicitat que no conté gaire informació i que deu valer un ull de la cara suposo que es pot considerar supèrflua.
Creditors i proveïdors meus: Publicitat cara i personalitzada? No, gràcies!

diumenge, 9 de gener del 2011

Un esport reservat als homes?

La meva experiència futbolística es remunta a fa onze temporades, quan la meva filla gran -que aleshores tenia nou anys- va començar a jugar en un equip de futbol femení. Feia temps que hi jugava al pati d’escola i, després d’haver provat la dansa rítmica, la música i el volei, ens va dir “jo el que vull és jugar a futbol”. He de dir que a casa vam quedar de pedra i vam pensar que aquella il·lusió duraria mentre durés el bon temps, però que a les primeres fredorades i quan el dia s’escurcés, el futbol s’acabaria. Quan dic a casa, vull dir al nostre nucli familiar, ja que nosaltres ni anàvem a veure futbol ni en miràvem per televisió. Només n’havia mirat a la tele a casa els pares. D’aquell temps, recordo expressions com “el guardametas, saque de esquina, penalti...”. Sóc capaç de recitar l’esquela que es va fer l’any 1974 del Reial Madrid, quan el Barça va guanyar-lo per cinc gols a zero que deia: “Rogad a Dios por el Real Madrid que fue Marcialmente Asensinado y Sotilmente Cruyfficado por elementos JuanCarlistas...”. Només és una cosa més de les moltes que vaig aprendre’m de memòria i encara ara sóc capaç de recitar com ho puc fer amb algunes lliçons d’escola, poemes i narracions que ens van fer aprendre i ensenyaments religiosos. Per tant, això no m’atorga cultura futbolística, en sóc conscient.

D’uns anys ençà, freqüento els camps de futbol. Inicialment, una vegada a la setmana i des de fa cinc anys, dues vegades a la setmana, ja que l’altra meva filla, després d’haver jugat a bàsquet tres temporades, es va passar al futbol. He vist uns quants partits de futbol femení. Recalco això de femení perquè, pel que he sentit a dir i pel que he vist abans o després del partit de les noies, els dos futbols no s’assemblen gaire. Amb les noies no hi ha violència, no hi ha joc brut (o no n’hi ha gaire) i, en canvi, hi ha molta tècnica i moltes (però moltes i moltes) ganes de jugar a futbol. Per què tantes ganes? Doncs perquè les nenes o noies que hi juguen ho han demanat elles (i algunes han hagut d’insistir molt); els nens, normalment, no tenen temps de demanar-ho perquè els seus pares ja els apunten sense que ho demanin. Jo diria que el futbol femení no és ni millor ni pitjor que el masculí, senzillament, diria que és diferent.

Amb aquestes anades i vingudes fent de mare seguidora i animadora m’he empassat molts partits. Veure futbol m’ha servit per aprendre algunes coses, entendre el partit i saber per quin motiu l’àrbitre fa sonar el xiulet. Sóc capaç de veure quan xiula unes mans, un corner, un penal, una falta per joc perillós... fins arribar a entendre el que deu ser l’acció més discutida en el món futbolístic: el fora de joc (primer em vaig aprendre en què consisteix en el futbol-7 i més endavant he après en què consisteix en el futbol-11). No em considero una entesa ni molt menys, però crec que ara estic en condicions de dir que no sóc una analfabeta futbolísticament parlant.

El meu paper a la grada, com tot a la vida, ha tingut alts i baixos i he fet una mica de tot: he animat les nenes, he cordat sabates de futbol, he recollit pilotes, he subministrat mocadors de paper, compreses i alguna pastilla per al mal de la regla; en els desplaçaments he repartit xiclets i kleenex (d’aquí el sobrenom carinyós de “mama-kleenex-i-xiclets”, piles per als discman (aparell predecessor dels mp3, mp4 i ipods que servia per escoltar CDs)... Com que he estat delegada, he rebut els àrbitres, els he acompanyat al vestidor i els he pagat per la feina feta; he saludat els delegats dels equips contraris, m’he estudiat la ruta per trobar amb facilitat el camp on hem anat a jugar, m’he mirat els resultats i la classificació... He patit i m’ho he passat bé i, com en tot esport que es juga a l’aire lliure, he passat calor (poqueta) i he passat molt i molt de fred. En fi, una mica de tot.

Durant els partits, procuro estar al cas, és a dir, seguir el joc i sóc capaç de mantenir el control: segueixo el partit i, tot i que sovint pateixo, acostumo a no cridar a les jugadores de l’equip propi ni a les de l’equip contrari ni a l’àrbitre. Procuro animar les noies i treure importància a les coses que no fan prou bé. I, després d’onze anys de veure futbol de noies, puc dir que m’agrada. I, tot i que no ho hauria dit mai, m’ho passo bé.

Suposo que una de les funcions dels camps de futbol és la de permetre que la gent es desfogui. Qui més qui menys es veu en cor d’opinar sobre el que sigui. I és que el futbol des de fora el camp sembla més fàcil del que ho deu ser des de dintre. Acabat el partit es poden sentir mil-i-un comentaris sobre el joc, sobre l’àrbitre i sobre els entrenadors. Comentaris avinents o contradictoris, però en general “de bon rotllo”.

Si freqüentar els camps de futbol m’ha servit per adquirir cultura futbolística, també he de dir que m’ha servit per conèixer molta gent, per fer costat a les meves filles, per passar-m’ho bé i per patir una mica. D’opinar, he de dir que ho faig poc i tinc tendència a fer-ho sobre les coses que conec i a fer afirmacions de les quals estic segura; per tant, ja que tinc poc coneixement del tema, escolto més que no pas parlo i em limito a expressar verbalment només les coses que tinc molt clares. De manera que els que em veuen als camps, saben que parlo poc sobre futbol i quan ho faig és, sobretot, de qüestions pràctiques i de les quals estic segura perquè me n’he informat abans: el camí per on hem de passar (me l’he estudiat des de casa), la procedència de les contrincants (he mirat el calendari que ens donen a començament de temporada), el lloc de la classificació o els punts que porta acumulats l’equip contrari (ho he llegit al diari o consultat per Internet)... Tot i estar segura del que dic, sovint em trobo que tan bon punt acabo de dir-ho, és qüestionat sigui pel conductor de l’autocar, pel pare d’alguna jugadora o per algun altre espectador (cas ben estrany perquè només hi anem els pares i mares).

I és que encara que sigui femení, hem de tenir present que es continua pensant que el futbol és un esport reservat als homes. Reservat per practicar-lo, per gaudir-ne, per opinar i per creure que hi entenen molt més que qualsevol persona del sexe femení que tinguin a la vora.

Sabeu què? Ells que vagin fent, que jo també vaig fent!

dissabte, 1 de gener del 2011

Un altre Cap d’Any

A la meva família sempre s’havia celebrat el dia de Ninou (Any Nou o Cap d’Any). Això era degut al fet que la meva àvia paterna es deia Manela (per molts familiars, Manuela). Aquella meva àvia, a qui no vaig tenir el goig de conèixer, es caracteritzava per la seva bonhomia i era admirada per familiars i coneguts; tant, que una masovera d’una de les finques de la hisenda familiar, en conèixer la nova mestressa (amb qui s’havia casat el fill dels amos) li va dir “ens agrades perquè ets tan pagesa!” Quin pirop!. Em sento orgullosa de ser la seva néta.

I és que el dia de Cap d’Any, a casa els avis es feia festa grossa i no s’estalviava en recursos culinaris. No en tinc records propis, només n’he sentit a parlar. La tradició va passar a la generació següent, la dels meus pares; el dia de Cap d’Any a casa fèiem dinar de “festa major” i no solia faltar-hi una bona espatlla de xai rostida (per la colla que érem, evidentment, més d’una). La mare hi tenia la mà trencada, la seva espatlla de xai era exquisida. Malgrat el salt generacional, aquest dia continuava essent un dia de celebracions; és la gràcia de ser tanta colla. Aquest dia, a part de recordar la nostra àvia, teníem dues commemoracions més: una meva germana, la tercera, es diu com l’àvia: Manuela (Manolita de petita i Manola de joveneta i Manuela, ara que viu fora de Catalunya); una altra meva germana, la cinquena, és nascuda el primer dia de l’any. Per molts anys a totes dues!

Amb els anys, a mida que els fills ens vam anar fent grans, la festa va anar deixant de banda la seva majestuositat i és que any rere any, vam anar deixant d’estar en condicions per fer un bon dinar familiar el dia 1 de gener. La nit de Fi d’any anava guanyant importància i va acabar amb la festa d’Any nou. Evolució? Consumisme? Canvi de costums? Recordo algun dels últims anys de dinar familiar amb la taula envoltada de joves endormiscats. Els pares ho van veure clar i van reconèixer que, a vegades, hi fa més el dormir que el menjar. Primer van deixar de venir a dinar els grans, després els mitjans, fins que vam acabar fent un dinar senzill just per esperar l’hora de la migdiada.

La nit de Fi d’any, en canvi, a casa era mot poc celebrada. No tinc cap record dels meus pares celebrant el fi d’any fora de casa. No tinc cap record de celebrar-lo gaire a casa. Crec que més aviat, la nostra celebració consistia a fer un sopar tirant a informal, mirar les campanades a televisió espanyola (en blanc i negre, i a la Puerta del Sol, i, evidentment, en castellà), menjar el raïm i al cap de poca estona tots a dormir. Els últims anys de ser a casa aquella nit, recordo que em va aparèixer un petit obsequi al pessebre; una cosa pràctica, evidentment, com a compensació de ser la que es quedava a casa fent companyia als pares esperant tenir l’edat (i les ganes) per sortir a celebrar el canvi d’any. És evident que l’edat em va arribar; les ganes, a vegades penso que encara les estic esperant.

El meu primer intent de sortir per Cap d’Any va ser fallit. La negativa dels meus pares davant la proposta que els feia va fer que, un any més, em quedés a casa. L’any següent va estar millor; a mitja tarda ho tenia tot preparat: sabates, polaines, grampons i piolet, guants i gorro, motxilla i anorac... crec que ho vaig repassar unes quantes vegades per assegurar-me que no em faltés res. I és que la meva primera sortida de fi d’any (el pas del 1980 al 1981) va consistir en un sopar al Refugi d’Ull de Ter (carxofes a la brasa i algun rostit de carn), tot esperant que fos l’hora de fer l’ascensió al Pic de Bastiments on, els raïms serien substituïts per 12 panses i faríem el brindis, agafant la copa amb les mans abrigades amb unes bones manoples. La baixada a pas lent i segur per la neu gelada, tot i que més dificultosa que la pujada, va ser més fàcil del que semblava. Arribant a Pla de Morens, els més agosarats van trencar el gel i van prendre un bany al riu Ter o en un rierol adjacent. Jo només m’ho vaig mirar!

Aquell Fi d’any ha estat seguit de molts d’altres, més lluïts o més senzills; elegants o no tant; alegres o melancòlics. Els primers voltats de gent jove; després, de més grans, i, més endavant, de mainada: primer els nebots i nebodes, després les filles i, seguint el cicle de la vida, ara altra vegada amb gent de la meva edat i situació. D’una manera o altra, cada any ho he celebrat. Una celebració ben variada. Alguns han estat prou especials. El del 1983-84, va ser al Pic d les Bruixes amb una colla d’amics i coneguts. Un cap d’any que podríem qualificar d’alternatiu, amb caminada i cantada de cançons dalt del cim. Vam trencar la foscor de la nit amb carabasses lluminoses. Una mica hippie, segurament. En guardo bon record. El del 1988-89 marcat per la mort d’un conegut en una caiguda en uns cingles garrotxins. Al sopar d’aquell any, que ja el teníem preparat, s’hi van afegir amics vinguts de lluny en saber la tràgica notícia. Sens dubte, un acabament d’any ben especial.

Cada Fi d’any té quelcom que el diferencia dels altres i tots tenen coses en comú: a cap d’ells no hi ha faltat ni els raïms ni el cava ni la son de l’endemà. És una nit prou especial, que per poca il·lusió que ens faci acabem celebrant i, d’altra banda, és una nit tan comú com per no donar-li tanta importància com la que se li dóna. És una nit de bons desitjos, de reconciliacions i de bons propòsits per l’any que comença. Fa anys, s’havia cregut que començar l’any ociosament portava mals auguris i hi havia gent que el començava treballant. Ara, aquest costum és poc freqüent, per no dir gens.

Jo, com sempre i com en moltes coses, tinc els meus dubtes. Si realment aquesta és una nit important i que ha de marcar l’astrugança de l’any que comença, és bo el plantejament que fem? Perquè, acabar l’any menjant i bevent més del compte, engolint 12 grans de raïm a ritme de campanades -amb el risc d’escanyussar-nos amb el suc, les granes o les peles- i estrenar l’any dormint poc i malament, esperant l’hora de la tornada dels més joves a casa, llevant-nos tard sense haver descansat prou i tenint per davant un dia de passar com es pugui, no pot portar de cap manera bons auguris per l’any nou. Ara bé, per sort, els qui no atorguem tanta importància a aquesta nit, no correm el risc de patir-ne la mala influència que això podria donar a l’any acabat d’estrenar.

Enguany estic molt contenta; a casa hem tingut un bon dia d’any nou i hem estat a l’altura de les circumstàncies. A l’hora de dinar hem deixat la son sota el coixí i, per contra del que anunciava algun company de sopar ahir a la nit, aquest migdia érem tots quatre taula. Les més joves de casa han estat esplèndides i hem fet un senzill dinar familiar de bon rotllo i bones cares. Crec que és una bona manera de començar l’any que tenim per davant. Gràcies filles per haver-vos llevat i haver compartit amb nosaltres el primer dinar de l’any. Que la sort i que el bon rotllo d’avui ens acompanyi tot l’any.

Bonastrugança!

Escorniflaire