dijous, 30 d’abril del 2015

Dos-cents vuitanta-quatre mil vint-i-cinc quilòmetres


Ens vam conèixer un començament d’estiu d’ara ja fa uns quants anys. Molts, segons la teva esperança de vida, per alguns potser massa. T’he de confessar que et vaig comprar una mica per força, ja que el començament de la meva carrera com a funcionària em va dur a treballar força lluny de casa.

De seguida ens vam entendre i els dos anys que vam anar amunt i avall, ens vam compenetrar. El trajecte d’anada em servia per desconnectar de la vida familiar i el de tornada, de la vida laboral. Al teu interior vaig fer un munt de coses: programat àpats, caps de setmana, activitats d’estiu i vacances. Feia llistes de tot:  del super, de la carnisseria, dels regals de Nadal... Feia plans, m’organitzava i construïa els meus petits projectes.

Sempre he confiat en tu. Han estat moltes les vegades que he posat la meva vida i la dels meus a les teves mans. I tu, m’has estat fidel, no m’has fallat mai. Hem recorregut pobles i ciutats buscant camps de futbol portant jugadores alevines, infantils, cadets i sèniors, amb els nervis de l’anada i els comentaris de la tornada. Ho has aguantat tot: les alegries i les penes.
 

Has vist com em desesperava alguna matinada anant a recollir les meves filles si no eren puntuals, perquè t’ha tocat conviure amb mi l’etapa del seu creixement. Amb tu elles s’han estrenat com a conductores i heu anat allà on elles han volgut i suposo que has vist vés a saber quines coses que més val que jo no sàpiga.

Has estat present en molts moments de la meva vida, per això també t’ha tocat acompanyar-me en els dies més dolents: geriàtrics, hospitals, tanatori, cementiri… I amb la teva discreció, també has presenciat més d’una discussió.

M’has sentit (mal)cantar lletres que no sé ni què volen dir i t’he obligat a escoltar la mateixa pista fins que me n’he cansat: Sorry de la Tracy Chapman, Un núvol blanc d’en Lluís Llach, Everybody Knows d’en Leonard Cohen, Closest Thing To Crazy de la Katie Melua...  I sempre has sabut que quan feia allò d’anar a donar la volta a una altra rotonda era per allargar el trajecte i acabar de sentir aquella peça que no podia deixar a mitges. I els de casa meva també ho sabien. Oi que sí, Sílvia?

Hem visitat pobles, ciutats, valls i muntanyes. Hem travessat la península en més d’una ocasió. Espanya, França, Suïssa, País Basc i Menorca són alguns dels destins que hem compartit. T’he carregat com una mula per tal que no ens faltés de res. I tu, ben poques vegades t’has queixat. Vas tenir una fluixesa a Menorca, un petit traumatisme a Navarra i, fa pocs dies, a Barcelona, quan les forces et flaquejaven, et va venir un petit tropell. 

I ara, després de setze anys, t’ha arribat l’hora perquè res no dura sempre. Gràcies per tot.  
Good bye Partner!




dilluns, 27 d’abril del 2015

BTT d’Oix, la implicació de tot un poble

Som a Oix el diumenge 25 de gener, de bon matí. A l’entrada del poble, en Joan, equipat com un urbano, organitza l’aparcament. Al local social hi ha una gran activitat; un tragí de ca l’Ample; tothom va per feina. Cal distribuir els controls, repartir els walkie-talkie i donar-los les últimes instruccions.
En una taula hi ha una pila d’entrepans, l’esmorzar dels col·laboradors, preparats des de bon matí. En una altra, la fruita, les galetes, les begudes i els iogurts per als punts d’avituallament. Tot està a punt. A fora, en Jordi, que va agafar el relleu a l’Enric i ha esdevingut l’ànima de la BTT, atén els participants més matiners que fan les inscripcions i recullen els dorsals.
Entre els organitzadors hi ha un xic de neguit. N’hi ha que fa dies que no dormen. Després d’haver hagut d’ajornar la BTT per les pluges de finals de novembre, tornen a estar pendents de la previsió meteorològica. Aquesta vegada no és la pluja, sinó el vent que bufa amb força, el que els fa patir. Encara no saben que tot sortirà bé, que són una organització semiprofessional.
I com s’ho fan si són quatre gats? La gent d’Oix han trobat una bona fórmula: a través de l’associació Ovoxo han aconseguit integrar els oixencs d’adopció, aquelles persones que, tot i que no viuen a Oix, hi passen dies o temporades i han mostrat la seva voluntat d’integrar-se en la vida del poble.
Per això i perquè són gent trempada, han après a aportar cadascú els seus coneixements i les seves habilitats i se’n surten de tot, tant si es tracta d’organitzar una cursa de BTT, com de muntar la seva festa major o de coure mitja dotzena de pernils sencers. En qualsevol d’aquests actes hi ha feina per a tots i tothom hi pot col·laborar en la mesura de les seves possibilitats. 

Pensar la ruta, fer difusió de la cursa, marcar els recorreguts, preparar les inscripcions, comprar l’avituallament, fer de control, preparar esmorzars i dinars, tancar les portelleres, treure les cintes del recorregut… A la BTT, tothom pot ajudar i a l’hora d’arremangar-se, tots, grans i petits, hi estan disposats: l’arquitecte, l’assistent social, el comptable, el granger, el mecànic, l’advocat, l’estudiant, el professor, el pagès, l’aturat...
Sovint penso que el poble català, i la ciutadania en general, tenim molt a aprendre de la gent d’Oix. Crec que la coneguda frase del president Companys tindria molt de sentit aplicada a aquest petit poble: totes les causes justes del món tenen els seus defensors, en canvi els oixencs només es tenen a ells mateixos. Potser per això han après a sortir-se’n de tot.
Publicat a la revista El Brull núm. 28, abril de 2015.

dilluns, 13 d’abril del 2015

Un (mal) vespre amb en Jacson

Tan de bo no ens haguéssim conegut; hauria estat senyal que el meu cotxe no s’hauria avariat en una ciutat gran com Barcelona. Tan de bo no ens haguéssim conegut; hauria estat senyal que tot i haver-se’m avariat el cotxe hauria trobat un bon taller mecànic on arreglar-lo. Tan de bo no ens haguéssim conegut;  hauria estat senyal que de bon començament hauria fet ús de l’assistència de viatge que m’ofereix l’assegurança del vehicle que pago religiosament.
Tan de bo no ens haguéssim conegut, Jacson, tu hauries passat la nit de divendres canviant pneumàtics de cotxes i descansant aquelles estones en què no tinguessis feina i jo hauria seguit amb els plans que tenia per aquell divendres al vespre.
Saps què Jacson? Des del primer moment veia alguna cosa en tu que em feia pensar que no resoldries el meu problema. Em vas fer comprometre a pagar-te una hora i quart a seixanta euros l’hora -més IVA-, independentment del temps que tardessis a fer la reparació. En aquell moment jo estava disposada a pagar els noranta euros com a peatge per seguir els plans que tenia per aquell vespre. 
El fet que hagis vingut a parar a Barcelona des d’algun país sud-americà deu ser senyal que allà on vas néixer les coses no són fàcils. Me’n faig el càrrec. Has d’entendre que per als que hem nascut aquí, a vegades les coses tampoc ho són gaire, de fàcils. No et pensis que aquí ens regalen res. Tot el que tenim ens ho guanyem a base d’esforç. O et penses que vaig pel món amb un cotxe que aviat farà setze anys per gust?  
Malgrat que potser la teva vida no ha estat gaire dolça, no sé per què, des del primer moment,  vas ser tan desagradable amb mi i per què al meu acompanyant li vas clavar dues bronques! Primer vaig dubtar de si et dignaries a començar la reparació del meu cotxe; després vaig pensar que m’estaves prenent el pèl; més tard vaig adonar-me que ets un mal educat, i  finalment vaig tenir clar que no te’n sortiries i és en aquell moment en què vaig activar el meu “pla B”: l’assistència de viatge. Sentir que et deia que et pagaria la reparació amb la condició que no toquessis ni una peça més perquè, destraler com ets, corria el risc de quedar-me sense cotxe, et va tocar la moral. Segurament perquè jo, l’única dona d’entre les vuit o deu persones que tenies al voltant, et deixava en evidència. T’ho vaig haver de repetir tres vegades: Et pagaré la factura, però atura aquesta reparació. No em vas entendre. Et pagaré els 90 euros, però no vull que toquis més el meu cotxe. No et va agradar i volies acabar la reparació “por tus huevos”. Sóc la clienta, jo pago i qui paga mana; deixa estar el meu cotxe que ara ve la grua a buscar-lo. Tu et vas posar fet una fera i jo, a partir d’aquell moment, em vaig sentir alliberada.

Corretges d'un motor...
Finalment, renegant ferros i claus, vas anar a fer una trucada. No sé ni vull saber a qui, però vas tornar dòcil com un xaiet. Vas deixar el cotxe prou ben recollit, vas dir-me que no t’havia de pagar ni un euro i vas fer-me un document (en castellà i amb unes faltes garrafals) on consta que jo me’l volia emportar tot i que la reparació no estava acabada; una mena d’alta voluntària. Vaig signar el document i amb prou feines vam dir-nos adéu. Espero que aquesta entrada sigui el nostre comiat.
Saps què Jacson? Et vaig veure el llautó des del primer moment. Aquella reparació t’anava grossa. Podies haver estat sincer i dir-me que no t’hi veies amb cor. Ens hauríem estalviat una pèrdua de temps i de paciència i no hauríem passat un mal vespre junts.
Com a post data, et faré una pregunta: Realment ets mecànic? 

dilluns, 6 d’abril del 2015

Mai com aquell any havia trobat tan trista la diada de Pasqua


Llegint aquelles paraules de Joan Amades sobre la Setmana Santa la setmana més trista i dolorosa del calendari cristià, en record de la Passió i mort de Jesús, pensava que un cop passat el divendres sant, amb l’arribada de Pasqua, acabava la tristor.

Poc es podia imaginar que anava tan errada, perquè, mai com aquell any havia trobat tan trista la diada de Pasqua. Sentint l’enyor apoderant-se-li de les mateixes entranyes que altres anys haurien paït el xai rostit del dinar de Pasqua. Sentint-se orfe dels qui, amb més poder de convocatòria, haurien estat capaços de fer una crida convincent. Sentint propers els que tenia lluny i sentint llunyans els que tenia prop.

Perquè ni aquells anys de joventut en què el dinar de Pasqua li escapçava les travesses a muntanya veient-se obligada a tornar a casa un dia abans que els seus companys, ni aquells anys en què filles i nebodes es barallaven per si una mona era més vistosa que una altra... Ni en la pitjor d’aquelles diades de Pasqua en què encara hi eren tots i en què seien tots al voltant d’una taula no havia sentit la buidor d’aquell any.


I mira que ara ja portava al damunt unes quantes pasqües dolentes: la de quatre anys enrere en què sentí la pitjor de les males notícies que hauria sentit fins aquell moment; la de feia tres anys en què era molt difícil d’aguantar el tipus; la de dos anys enrere en què la pèrdua era molt recent… Pensava que ja havia viscut les Pasqües més tristes i estava equivocada. I mentre parava la taula aquell diumenge de Pasqua, veia com damunt les estovalles s’hi estenia l’orfandat, enmig dels plats i els coberts s’hi instal·lava la buidor, i entre el tovalló i el got s’hi colava tan d’enyor. I aquestes, són coses que fan lleig a la taula del dinar d’un dia de Pasqua.

Per això, mai com aquell any havia trobat tan trista la diada de Pasqua.