Sobre la tardor, el corredor mediterrani i altres coses que no em sé explicar

Sembla que, finalment, una fredorada de finals de la setmana passada ens ha portat la tardor, aquesta estació tan esperada pels seus adeptes i alhora tan indesitjada pels seus detractors. Bé, com cantaven les meves filles: la tardor ja ha arribat, ai quin fred quin fred que fa.... I amb l’arribada de la tardor, Catalunya surt a collir castanyes (i bolets els anys que n’hi ha!) per això trobem tants cotxes a les vores de les carreteres dels nostres boscos.

De manera que el que es diu tardor, tardor, ens ha arribat la mateixa setmana que hem sabut que la Unió Europea avala la idea del corredor mediterrani (incloent-hi, evidentment, Madrid). Es veu que l’alcalde de Lleida es mostrava tant content mentre deia“Som el rebost de Catalunya, exportem fruita i porcs. Nosaltres fabriquem vuit milions de porcs a l'any, tants com Iowa o Carolina del Nord" . I jo, pobre de mi, des del bell mig de la Garrotxa em faig dues preguntes. La primera és Què té Madrid de Mediterrani? I, la segona, Com traslladarem aquests porcs des de les comarques de Lleida fins a aquesta via que ens ha de salvar la vida? I m’esgarrifo només de pensar que tota aquesta porcada hagi de passar pels carrers d’Olot perquè a la Garrotxa això de les comunicacions encara ho tenim pengim-penjam. I no sé si em sento optimista o més aviat pessimista davant tanta alegria i davant de tant de polític i constructor de vies de comunicació encorbatat i content. I penso que potser he de buscar l’optimisme en les paraules dels que diuen que tot això nosaltres no ho veurem fet. Sap si aquests són els més assenyats! O potser és que es tracta d’estar ben contents veient com passen els trens de mercaderies que entren cap a Europa i com passen els camions de fruita i de porcs, que es cruspiran a Europa sense haver d’empassar-se els purins, pels mateixos carrers que hem de travessar nosaltres per anar a comprar el pa, per anar a treballar o a acompanyar els fills a l’escola.   

Però aquesta setmana ha estat més intensa. ETA ha fet saber que plega. Decisió que alguns (potser una mica ingenus) veuen com a final de tota la polèmica, mentre els abertzales reclamen al govern que engegui el procés de pau i recorden que el conflicte no està tancat. I mentre els uns comuniquen l’abandonament, els altres esperen quin serà el seu futur: acostament al país, amnistia...? I el que diuen que serà el futur president de l’estat (potser amb el cul ben petit) opta per no parlar del tema.

I de tant intensa com ha estat,  podria esmentar uns quants fets més. Hi ha hagut el suposat assassinat de Gadafi, que ha estat gravat en un vídeo escabrós que circula pel món virtual i que m’abstindré de mirar per més cruel, antidemocràtic o sàdic que pogués arribar a ser aquell personatge. Hem pogut saber que demà es posa a la venda la biografia del desaparegut Steve Jobs, feta per Walter Isaacson (però si no fa ni un mes!), notícia que he llegit sota un títol que qüestiona una vegada més  la decisió dels malalts a l’hora de triar una opció de tractament. S’ha vist un partit de futbol en què el Barça ha estat incapaç de marcar un gol al Sevilla, cosa que podria ser una anècdota al costat de l’actitud d’un jugador sobre el terreny de joc que no en va fer prou de no deixar xutar un penal quan tocava, sinó que va ficar el dit a l’ull d’un jugador del Barça, acció que, al món del futbol, sembla que ha deixat de ser una frase feta per passar a ser el que jo definiria com a MAL costum.

Quina setmana! Sort que s’ha acabat.