Uns dies a la Vall Ferrera

Aquells meravellosos estius (VII)

Amb el pas  de les cigonyes per la Garrotxa i l’anunciat i esperat canvi de temps que ens porta una davallada de les temperatures, arribem al darrer dia d’agost, el dia que marca el final del període vacacional. Aprofito aquest dia, doncs, per recordar les vacances de l’any 1978.

Aquell estiu seria l’única de la nombrosa germandat que acompanyaria els pares de vacances. Amb catorze anys a l’esquena, encara era molt nena. Havia acabat l’EGB i després de l’estiu, tocava canvi acadèmic: faria 1r de BUP a l’institut on hi tenia una germana estudiant i una altra al claustre de professors.  

A primers d’agost -quan a Olot les vacances encara es feien majoritàriament al juliol, el pare ja les havia de fer a l’agost, com els de Barcelona-, carregàvem el 600 i sortíem d’Olot en direcció a Ripoll, la Collada de Toses, Coll de Nargó i Sort, des d’on, seguint la Noguera Pallaresa aigües amunt, arribaríem a Llavorsí, per deixar el camí de la Vall d’Aran i la Vall d’Àneu, i enfilar la Vall Ferrera fins a Àreu.

Ens allotjaríem a Can Jubany, una fonda de tracte senzill i familiar, en una habitació de matrimoni i una d’individual. Ben segur que era la primera vegada que disposava d’una habitació per a mi sola, però sobretot, recordo el luxe d’obrir la finestra i veure aquell muntanyim muntanyam.  

Recordo que un vespre, va córrer l’alerta d’un incendi en una borda camí al Pla de la Selva. Hi vam anar i, mentre els bombers amb mànegues d’aigua apagaven el foc de la borda, nosaltres amb boixos i matolls ajudàvem a apagar les petites flames que s’estenien per l’herba. Actualment al mapa hi ha el topònim “la Borda Cremada”, sap si fa referència a l’incendi d’aquell estiu.

Recordo uns àpats de fonda fenomenals: un fetge i lletada boníssim, unes costelles amb patates escairades i uns plats d’escudella que al vespre no hi faltaven mai. Alguna cosa estava canviant: ja no era aquella nena llepa-fils, sinó una noieta a la recta final del creixement amb una gana de mil dimonis. Ben aviat el pare em diria “m’estimaria més pagar-te un traje”.

Recordo una televisió espanyola i en blanc i negre comunicant el decés del papa Pau VI, que morí el dia 6 d’agost d’aquell any. Recordo que connectaven amb la Paloma Gomez Borrero que intentava fer-nos saber les darreres notícies del Vaticà.

Recordo les passejades familiars a rieres, bordes i prats, on també hi venia la mare. Recordo que vam anar al Pla de la Selva i al Pla de Boet on, amb el silenci -només trencat per la remor de l’aigua- com a música de fons, majestuositat i quietud es combinen equilibradament.

Recordo visites a poblets i l’afició del pare per l’arquitectura pirinenca –molt abans de les restauracions que s’han fet- i la curiositat pels costums i el vocabulari de la gent de pagès.

Recordo l’anada a Esterri d’Àneu i la bellesa d’un pontarró sobre la Noguera Pallaresa que, encara ara, és de parada obligatòria. Recordo la gran aventura de pujar fins al Port de la Bonaigua, atents en tot moment a l’indicador de temperatura del tauler del 600, no fos cas que s’escalfés.

Amb l’afició a la muntanya plenament consolidada, aquelles vacances em van permetre trepitjar un “Pirineu de veritat”. Després de molts anys de caminar amb Chiruca de diferents models -sobretot les de pell negra que no es mullaven tant-, des del dia de Reis d’aquell any, em calçava unes botes de “muntanya muntanya”, unes Kamet amb sola Vibram, que eren del millor que es podia trobar a Olot. - Nena agafa un numbru més per si et creix el peu i, si et ballen, t’hi poses un mitjó gruixut- em va dir la venedora el dia que el pare em va acompanyar a comprar-les. Faltaven uns tres anys per tenir unes autèntiques Galibier que, com tantes altres peces del material de muntanya, aniríem a comprar a Andorra.

L’Estany de Baborte, des de la Farga, passant per les Bordes de Rebuira (3h 49 minuts de marxa efectiva) i el Monteixo (2.905 m) des d’Àreu mateix, passant pel Pla de la Selva i el Barranc d’Aixeus, van ser dues de les excursions que vam fer el pare i jo junt amb altres estiuejants. Pel tàndem que formàvem -amb el pare-, aquelles dues ascensions van ser prou sonades. Faltaven tres anys encara perquè jo tornés a passar per Àreu per coronar el sostre de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), junt amb el Montcalm (3.077 m) i el Sotllo (3.073 m).

Ara bé, ni el pare ni jo no ens imaginàvem que aquelles serien de les darreres excursions que faríem junts. Pocs mesos després es veuria obligat a penjar les botes, després de patir  una afecció coronària mentre pujàvem de Tregurà a la Creu de Fusta. Per sort, la seva prudència i intuïció van fer que m’estalviés un bon ensurt, però ell va quedar molt delicat.

Em plau recordar el pare avui que seria el seu sant i em plau recordar les enyorades trobades de la tarda de Sant Ramon i el retrobament familiar, després de l’escampada estiuenca, d’uns anys en què encara hi érem tots: els pares -ja força grans- i  les germanes, el germà, cunyats i cunyada, tots més joves i carregats de bona salut.

Aquesta entrada posa punt i final a la mini sèrie Aquells meravellosos estius. Després n’han vingut d’altres, d’estius: alguns millors i alguns pitjors, però sobretot, diferents.

Amb la mare, al Port de la Bonaigua

Els pares al Pla de Boet

El Monteixo des de l'Estany de Baborte

Camí al Monteixo

A l'Estany de Baborte