Recordant el pare...

De la mà del pare vaig conèixer la meva terra: plans i muntanyes, camins i dreceres, pobles i llogarrets, propietaris i masovers... Jo només seguia, observava les seves descobertes sense prendre-hi part activa, però tot allò em va anar calant. I va acabar essent la meva afició. Em va saber transmetre l’estimació al meu país, a la meva terra “aquest antic i oblidat país”, que en deia ell.

Del dia a dia del pare vaig aprendre valors com la responsabilitat, la constància, la disciplina, la lluita per superar certes dificultats, la prudència i... fins i tot la por.

Del cor del pare vaig aprendre a estimar, a estimar discretament, sense gaire manifestacions externes, a estimar en la presència silenciosa.

Aquestes i moltes altres coses, que segurament em deixo, són les que ens va transmetre el pare a tots i cada un dels fills.

El pas dels anys ens van mostrar, en ell, un avi afable amb els seus néts i nétes: pendent de si feia un “clima prou convenient” perquè els de fora vinguessin, delicat retallant les ungles als menuts, curós netejant els nas dels que estaven malaltons, disposat a ajudar amb els deures escolars... i mai cap des seus néts no va quedar indiferent amb el seu “tiririu-riu-riu-riu-riu”.

Gràcies pare!

Escorniflaire