divendres, 30 de juliol de 2010

Mil sols esplèndids

Els dies previs a les vacances, quan comença l’horari d’estiu, quan sembla que el dia s’allargui encara més perquè puc disposar de les tardes, tinc més temps, més estones de descans i més ganes de llegir. Fa uns dies em van recomanar Mil sols esplèndids, de Khale Hosseini.

Un bon amic de la família en veure’m amb aquest llibre a les mans em diu: “Llegeixes llibres de dones putejades? Com altres dones, després us enfadeu amb els homes”.

Tranquils, no m’enfadaré amb els homes, almenys de moment no ho tinc previst. Però sí, Mil sols esplèndids és un llibre de dones putejades, però també de misèria humana (per a nens, nenes, dones i homes), de desgràcies, d’amistat i de relacions humanes amb un rerefons històric en el qual es descriu el fonamentalisme islàmic, la mala interpretació (suposo que és una interpretació errònia) d’unes escriptures més o menys sagrades, la guerra de l’Afganistan des dels seus inicis; una guerra amb uns elevats costos humans i materials; una guerra considerada de les més estèrils pel que fa als resultats obtinguts.

No cal que m’inventi gaire res, transcriuré la ressenya de la contraportada: L’excepcional història d’una amistat i d’un amor indestructibles durant tres dècades de la història de l’Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra, de l’amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d’un amor que sobreviu a totes les adversitats. Amb la invasió soviètica, la guerra, els talibans i l’arribada dels americans com a teló de fons. I la seva lluita per trobar la felicitat, per sobreviure... Un clàssic del nostre temps. Impossible no llegir-la.

M’ha impressionat, sí. La Mariam, una nena de quinze anys, que pel fet de ser una harami és rebutjada pel seu pare i fins i tot seva pròpia mare (condemnada també al rebuig social), forçada a casar-se amb un pretendent de quaranta-cinc anys, que l’obliga a tot, que troba justificacions per qualsevol tracte inhumà cap a les dones i, en especial, cap a ella, la seva muller.

La Mariam no havia portat mai un burka. En Rasheed la va haver d’ajudar a posar-se’l. El cap de buata semblava hermètic i pesava, i era estrany veure el món a través d’una pantalla de xarxa. Va intentar caminar per la seva habitació amb el vestit posat i contínuament en trepitjava la vora i ensopegava. La pèrdua de visió perifèrica era desconcertant, i no li agradava la manera sufocant com la roba plegada li premia la boca. "Ja t’hi acostumaràs –va dir en Rasheed-. Amb el temps, què t’hi jugues que fins i tot t’agradarà".

La Laila és la filla d’un pare respectuós amb les dones, viu la mort dels seus germans i la mort dels seus pares fa que vagi a parar a casa d’en Rasheed i la Mariam, on acaba essent (sense opció a decidir) la muller d’en Rasheed, desplaçant la Mariam i convertint-la en una ambagh. El pas del temps, però, juntament amb la misèria a què es troben sotmeses, farà sorgir una ferma amistat entre elles dues que les ajudarà a suportar tot el que encara els haurà de passar.

La novel·la és dura, sí, però amb unes grans i acurades descripcions dóna a conèixer una realitat que no podem ignorar. Desconec si acabarà essent un clàssic del nostre temps i crec que no deu ser impossible no llegir-la, però sí que us la recomano.

Escorniflaire

1 comentari:

  1. No l'he llegit... REconec que llegeixo molt poc.... És un hàbit que malauradament he perdut...

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...