Un esport reservat als homes?

La meva experiència futbolística es remunta a fa onze temporades, quan la meva filla gran -que aleshores tenia nou anys- va començar a jugar en un equip de futbol femení. Feia temps que hi jugava al pati d’escola i, després d’haver provat la dansa rítmica, la música i el volei, ens va dir “jo el que vull és jugar a futbol”. He de dir que a casa vam quedar de pedra i vam pensar que aquella il·lusió duraria mentre durés el bon temps, però que a les primeres fredorades i quan el dia s’escurcés, el futbol s’acabaria. Quan dic a casa, vull dir al nostre nucli familiar, ja que nosaltres ni anàvem a veure futbol ni en miràvem per televisió. Només n’havia mirat a la tele a casa els pares. D’aquell temps, recordo expressions com “el guardametas, saque de esquina, penalti...”. Sóc capaç de recitar l’esquela que es va fer l’any 1974 del Reial Madrid, quan el Barça va guanyar-lo per cinc gols a zero que deia: “Rogad a Dios por el Real Madrid que fue Marcialmente Asensinado y Sotilmente Cruyfficado por elementos JuanCarlistas...”. Només és una cosa més de les moltes que vaig aprendre’m de memòria i encara ara sóc capaç de recitar com ho puc fer amb algunes lliçons d’escola, poemes i narracions que ens van fer aprendre i ensenyaments religiosos. Per tant, això no m’atorga cultura futbolística, en sóc conscient.

D’uns anys ençà, freqüento els camps de futbol. Inicialment, una vegada a la setmana i des de fa cinc anys, dues vegades a la setmana, ja que l’altra meva filla, després d’haver jugat a bàsquet tres temporades, es va passar al futbol. He vist uns quants partits de futbol femení. Recalco això de femení perquè, pel que he sentit a dir i pel que he vist abans o després del partit de les noies, els dos futbols no s’assemblen gaire. Amb les noies no hi ha violència, no hi ha joc brut (o no n’hi ha gaire) i, en canvi, hi ha molta tècnica i moltes (però moltes i moltes) ganes de jugar a futbol. Per què tantes ganes? Doncs perquè les nenes o noies que hi juguen ho han demanat elles (i algunes han hagut d’insistir molt); els nens, normalment, no tenen temps de demanar-ho perquè els seus pares ja els apunten sense que ho demanin. Jo diria que el futbol femení no és ni millor ni pitjor que el masculí, senzillament, diria que és diferent.

Amb aquestes anades i vingudes fent de mare seguidora i animadora m’he empassat molts partits. Veure futbol m’ha servit per aprendre algunes coses, entendre el partit i saber per quin motiu l’àrbitre fa sonar el xiulet. Sóc capaç de veure quan xiula unes mans, un corner, un penal, una falta per joc perillós... fins arribar a entendre el que deu ser l’acció més discutida en el món futbolístic: el fora de joc (primer em vaig aprendre en què consisteix en el futbol-7 i més endavant he après en què consisteix en el futbol-11). No em considero una entesa ni molt menys, però crec que ara estic en condicions de dir que no sóc una analfabeta futbolísticament parlant.

El meu paper a la grada, com tot a la vida, ha tingut alts i baixos i he fet una mica de tot: he animat les nenes, he cordat sabates de futbol, he recollit pilotes, he subministrat mocadors de paper, compreses i alguna pastilla per al mal de la regla; en els desplaçaments he repartit xiclets i kleenex (d’aquí el sobrenom carinyós de “mama-kleenex-i-xiclets”, piles per als discman (aparell predecessor dels mp3, mp4 i ipods que servia per escoltar CDs)... Com que he estat delegada, he rebut els àrbitres, els he acompanyat al vestidor i els he pagat per la feina feta; he saludat els delegats dels equips contraris, m’he estudiat la ruta per trobar amb facilitat el camp on hem anat a jugar, m’he mirat els resultats i la classificació... He patit i m’ho he passat bé i, com en tot esport que es juga a l’aire lliure, he passat calor (poqueta) i he passat molt i molt de fred. En fi, una mica de tot.

Durant els partits, procuro estar al cas, és a dir, seguir el joc i sóc capaç de mantenir el control: segueixo el partit i, tot i que sovint pateixo, acostumo a no cridar a les jugadores de l’equip propi ni a les de l’equip contrari ni a l’àrbitre. Procuro animar les noies i treure importància a les coses que no fan prou bé. I, després d’onze anys de veure futbol de noies, puc dir que m’agrada. I, tot i que no ho hauria dit mai, m’ho passo bé.

Suposo que una de les funcions dels camps de futbol és la de permetre que la gent es desfogui. Qui més qui menys es veu en cor d’opinar sobre el que sigui. I és que el futbol des de fora el camp sembla més fàcil del que ho deu ser des de dintre. Acabat el partit es poden sentir mil-i-un comentaris sobre el joc, sobre l’àrbitre i sobre els entrenadors. Comentaris avinents o contradictoris, però en general “de bon rotllo”.

Si freqüentar els camps de futbol m’ha servit per adquirir cultura futbolística, també he de dir que m’ha servit per conèixer molta gent, per fer costat a les meves filles, per passar-m’ho bé i per patir una mica. D’opinar, he de dir que ho faig poc i tinc tendència a fer-ho sobre les coses que conec i a fer afirmacions de les quals estic segura; per tant, ja que tinc poc coneixement del tema, escolto més que no pas parlo i em limito a expressar verbalment només les coses que tinc molt clares. De manera que els que em veuen als camps, saben que parlo poc sobre futbol i quan ho faig és, sobretot, de qüestions pràctiques i de les quals estic segura perquè me n’he informat abans: el camí per on hem de passar (me l’he estudiat des de casa), la procedència de les contrincants (he mirat el calendari que ens donen a començament de temporada), el lloc de la classificació o els punts que porta acumulats l’equip contrari (ho he llegit al diari o consultat per Internet)... Tot i estar segura del que dic, sovint em trobo que tan bon punt acabo de dir-ho, és qüestionat sigui pel conductor de l’autocar, pel pare d’alguna jugadora o per algun altre espectador (cas ben estrany perquè només hi anem els pares i mares).

I és que encara que sigui femení, hem de tenir present que es continua pensant que el futbol és un esport reservat als homes. Reservat per practicar-lo, per gaudir-ne, per opinar i per creure que hi entenen molt més que qualsevol persona del sexe femení que tinguin a la vora.

Sabeu què? Ells que vagin fent, que jo també vaig fent!