La recta final de la campanya

[Recomano que abans us llegiu http://el-led-vermell.blogspot.com/2011/05/ai-la-campanya.html]

Ves per on que hi ha persones a qui els agraden les campanyes; a alguns els agraden ara que es presenten, tot i que ja els agradaven abans. Quina sort! A mi, potser m’havien agradat més abans que ara. Actualment, més que no agradar-me, trobo que em fan qüestionar la credibilitat dels candidats i la bona gestió dels recursos de què disposem i que uns i altres no es cansen de recordar-nos que són limitats. I com que una servidora és funcionària, a part de recordar-m’ho per tots els mitjans, fa un any que ho noto cada final de mes i considero que la retallada del 5% va ser una gitanada; una cosa és congelar els salaris i l’altra és retallar-los! (Sí, em queixo una vegada més perquè trobo a faltar aquest 5% que era ben meu; me l’havia guanyat amb els interinatges, les oposicions i els concursos i jo bé que faig la mateixa feina i segurament amb menys recursos!).

Tot i que aquesta moguda electoral no em fa gaire il·lusió, no arriba a amoïnar-me (com diu hàbilment en Josep Ferrés). He de dir que la campanya no m’ha tret ni mig minut de son; més aviat me n’ha afegit, ja que m’adormo plàcidament davant la televisió en els minuts destinats a la propaganda electoral.  

Ara que ja fa uns dies de la darrera actualització d’aquest blog, que l’actual campanya ha avançat i disposem de més propaganda electoral a casa, em permetré fer algun comentari en base al que podem llegir a “El led vermell” (espero que s’entengui més amb un deix de sornegueria que no pas de mala bava).

Els retocs del Photoshop de la campanya olotina no acaben de ser del meu grat: les dents d’alguns són exageradament blanques, les d’altres semblen inexistents, i les candidates no és que n’hagin sortit gaire més ben parades que els candidats mascles. A Olot tots ens coneixem i tinc la impressió que els de les pancartes no s’acaben d’assemblar amb els candidats de carn i ossos. Diria que m’inspira més confiança cada un dels elegibles en la seva vida real que no pas la imatge que han escollit per a la publicitat electoral. I m’atreviria a dir que la més semblant a la realitat és la del candidat d’ICV (sí, el de la samarreta vermella!). A la feina del “pinta-nassos” no li acabo de trobar la gràcia.

Els lemes, semblen un xic confusos: entre “relleu” i “canvi” hi trobo poca diferència; el “per Olot” el trobo poc exclusiu i un xic repetitiu; el “Junts per Olot” no l’acabo d’entendre i em pregunto “junts amb qui?”; però dels lemes en parlaré més endavant.

Pel que fa als sobres personalitzats que rebem a casa i les reaccions que en provocat en la meva persona, en voldria comentar un parell: un que m’ha sorprès negativament i l’altre que ho ha fet positivament. Negativament, el del PP (sí, l’he obert!), per l’espant que m’ha fotut quan, en desplegar la carta que m’adrecen, m’he trobat la imatge d’en Rajoy ocupant dues terceres parts de la pàgina i en el qual han omès -amb l'excepció d'un paràgraf- la versió bilingüe (vull dir que només un paràgraf és en català). En canvi, Solidaritat Catalana han fet una cosa que m’ha agradat: ens han enviat un únic sobre amb el nom dels tres electors que vivim al mateix domicili (un xic de l’austeritat de la que jo reclamava).

Encara no tinc clara la meva opció de vot i no sé si diumenge sabrem qui serà el nou alcalde d’Olot o si haurem d’esperar alguna mena de pacte, però em quedo amb la tranquil·litat que extraient una part de cada lema, sembla que podem estar tranquils. Ho provarem a veure què queda. Podem tenir un nou consistori que treballi per Olot i que, amb canvi o amb relleu, els elegits actuïn junts per Olot, amb il·lusió, com a gent normal per la independència, que escoltin el batec d’Olot, centrats en nosaltres i sapiguen portar la veu del carrer a l’Ajuntament, treballant pel benestar dels olotins.

Al cap i a la fi, més que un partit o un altre, Olot és qui hi ha de sortir guanyant. Sembla que no hem pas de patir!