1-O: uns fets, un documental i el llibre Operació urnes

Dimarts 9 de gener, el programa Sense Ficció de TV3 emetia el documental “1-O”,  un reportatge sobre els fets ocorreguts en cinc col·legis electorals el dia del referèndum sobre la independència de Catalunya. El programa va tenir una audiència de 1.135.000 espectadors, un 34,4 % de quota de pantalla.

Aquesta és la ressenya que TV3 feia del programa: El 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern central, l'1 d'octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació. "1-O" és la crònica del que va passar en cinc d'aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir. Unes paraules que descriuen què es pot veure en el documental que explica com va ser aquella diada en els llocs de votació on hi va haver càrrega policial.

Avui a la nit, TV3 torna a emetre aquest doc i, tot seguit, el programa "Veus de l'1-O", que, tal com ha dit Xavi Rossinyol al Suplement de Catalunya Ràdio, el programa pretén complementar el documental amb nous testimonis (una trentena) i, amb una major perspectiva, potser ens podrà ajudar a entendre què va ser l’1-O i per a què va servir.   

Precisament el dia de la primera emissió del documental estava acabant de llegir “Operació urnes”, de Laia Vicens i Xavi Tedó, que es presentarà el dia 23 a la Casa de Cultura de Girona. Amb estil de crònica periodística descriu com va ser l’operatiu que va fer possible l’1-O: programes informàtics, sobres, paperetes i, sobretot, la compra, el trasllat, la custòdia i l’arribada de les urnes als col·legis electorals.

La lectura d’aquest llibre m’ha servit per entendre millor com va ser l’operatiu 1-O.  Els testimonis –sempre amb nom fictici- m’han fet pensar en aquelles persones -amb nom i vida reals- que sabia que hi estaven involucrades i que van passar la matinada amb força cangueli, sempre atents a les instruccions que rebien pel mòbil, treballant per tal que l’1-O fos una realitat.

M’agradaria reproduir alguns fragments del llibre:

“L’única manera que em porti bé amb gent d’altres partits és trobar un enemic comú superior, que en aquest cas és l’opressió de l’Estat” (pàg. 183-184). Aquesta frase, més enllà de sorgir de la necessitat d’unir-se per un objectiu comú, diu molt del caràcter català.

“El principal objectiu del dispositiu policial no és requisar urnes, sinó atemorir i escarmentar la gent” diu un testimoni (pàg. 176). Això va quedar palès el mateix dia 1 en què, després d’acollonir-nos, es van retirar i van permetre que la majoria de catalans poguéssim exercir el dret a vot.

De la Xina a Marsella. De Marsella al Riberal. I del Riberal cap a Catalunya. Amagades en magatzems, en trasters, en maleters, en pallers, en furgonetes. Com si fossin un objecte il·legal, centenars de persones van amagar 10.000 urnes [...] amb l’únic objectiu que aquell 1 d’octubre fossin sobre una mesa electoral. El camí no ha estat fàcil, però, per als implicats, la recompensa ha estat el viatge. Perquè tot i els nervis i les nits sense dormir, ha estat, com resumeix un dels implicats “la millor història de les nostres vides col·lectives”. Per al Lluís, a qui no agraden els reconeixements, “la recompensa més gran ha estat veure la gent votant.” Era a les seves mans.

L’1-O era el dia en què els ciutadans podíem acudir a les urnes per tal de respondre una pregunta tan simple com “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. El govern central (PP), amb l’ajuda de l’oposició (PSOE i Cs) va posar traves a tort i a dret per tal que aquest referèndum no se celebrés i va acabar prohibint-lo. Prohibir i intentar avortar amb violència la celebració del referèndum, però, no va servir per fer callar un poble que volia expressar la seva voluntat democràticament i pacífica. Perquè la màxima expressió de la democràcia és, precisament, posar una papereta dintre d’una urna.

El documental el podrem tornar a veure avui i del llibre, us en recomano la lectura.