Hauria de
recular molts anys per situar temporalment el record de la primera vegada que
vaig veure cremar una “espelma de la iaia”. He de dir que la “iaia” d’aquesta
expressió era la mare, una dona senzilla, propera i patidora que estimava i es
feia estimar. He parlat d’ella a “La
nena de la rutlla”, “El seu
nom és Tura” i “Record” i a
moltes altres entrades on rememoro situacions viscudes al seu costat, algunes
de les seves ensenyances o altres vivències que tenen a veure amb ella. La seva
manera d’estimar-nos era ocupant-se de nosaltres i preocupant-se per nosaltres.
Era una dona patidora i alguns dels seus descendents hem heretat aquesta manera
de ser.
De petits ens
havíem servit d’espelmes per il·luminar les fosques nits al casal de
Llongarriu, a la Vall del Bac, on fèiem unes llargues estades d’estiu que m’agradaria
recordar millor. Fos pel costum adquirit a la Vall del Bac o perquè sovint queien
els ploms, a casa nostra, a Olot, teníem sempre a mà espelmes, candeles, i un
parell d’espelmatòries.
A casa érem més
de celebrar el sant, en canvi el cumpleanys
passava una mica per alt. Per això, tinc pocs records de bufar les espelmes
d’aniversari i, els que tinc, no són d’infantesa, sinó molt més recents. Molt
abans de l’existència dels basars xinesos, de les botigues “tot a 1 €” i, fins
i tot, abans de les de “tot a 100 (pessetes)”, les espelmes es compraven en
cereries, confiteries o en botigues de parament de la llar.
Més enllà de la
utilització d’espelmes per fer llum, a casa nostra, candeles i espelmes tenien
un altre ús, tant o més important. En situacions determinades i delicades, la
mare tenia el costum d’encendre una espelma per ajudar. Aquestes són les
“espelmes de la iaia”.
El costum d’encendre
espelmes podria tenir a veure amb la llei rabínica del Sàbat hebreu, més tard
adoptat pel cristianisme en la festa de la Candelera, que commemorava la
presentació de Jesús al temple i la purificació de la seva mare, i tancava el
cicle nadalenc. Les candeles beneïdes el dia d’aquesta festivitat, es guardaven
a les cases i es considerava que tenien virtuts protectores. Per això era
costum encendre una candela davant de situacions importants en què calia
protecció: esquivar tempestes i pedregades, demanar salut o fertilitat,
aconseguir una mort dolça o superar qualsevol adversitat que es pogués
presentar.
El cas és que a casa
sempre teníem candeles i espelmes a mà i era allò més habitual que la mare n’encengués
alguna quan la complexitat de la situació ho requeria: intervencions
quirúrgiques, exàmens finals, accidents, malalties, parts... És evident que en
una família amb sis fills, no pas ben quiets, la necessitat d’encendre una
candela sovintejava.
Em sento hereva
d’aquest costum, tot i que he de dir que hi he fet algunes adaptacions: si la mare
les posava en un lloc ben visible prop d’una mare de déu o d’algun sant, el meu
altar es resumeix en un petit raconet amb alguna planta, que vindria a ser una
mena d’adaptació laica del de la mare.
He encès
espelmes per invocar ajuda còsmica en situacions de malalties greus, en proves
mèdiques delicades, ens exàmens importants i en parts de familiars i estimats. A
voltes m’ho han demanat a distància. Unes vegades he rebut ajuda, altres,
malauradament, m’ha estat negada. Sé que les espelmes no fan miracles, però potser
ajuden a focalitzar el pensament i qui sap si a enviar energia a la situació
que en necessita. Encara avui he encès dues espelmes i ben bé que ha anat. Estic segura que ella avui ho hauria fet. Jo,
per si de cas, mantindré aquest costum.
Tal com deia Eleanor Roosevelt, “Sempre és millor
encendre una espelma que maleir la foscor”. Visca les “espelmes de la iaia”!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...