La mort petita

En aquests temps de pandèmia i confinament m’he acostumat a fer servir tuitter per mantenir-me informada. Quant a la informació de la CoViD-19 em va molt bé seguir un compte (@CoronavirusDia2)* que diàriament comparteix dades i gràfiques (nous contagis, defuncions o comparativa entre territoris...) tant a nivell d’Espanya com de Catalunya o del món. Les gràfiques són una manera molt visual d’entendre l’evolució de la pandèmia i alhora molt més objectiva que allò que ens comuniquen alguns polítics, que aprofiten la pandèmia per aplicar mesures que en situació de normalitat no podrien utilitzar.

He de dir, però, que tuitter també em serveix per estar entretinguda tot seguint usuàries o fils que parlen de paraules garrotxines o en desús, de poesia, llibres... Fa uns dies, una piulada d’un compte que segueixo feia així: “Encara existeix l’hora de l’àngelus?... jo estic fent l’hora del festuc mentre penso què fer per dinar (i dues icones de riure).” Aquest text anava acompanyat d’una imatge d’un grapat de festucs.

Automàticament em va venir al cap la mare. Ella sempre el feia, l’Àngelus. Li havia vist fer moltes vegades, perquè, tal com li passava a la seva àvia paterna, tenia la mort petita. Aquesta meva besàvia -a qui tots li deien la padrina o la padrina de Can Massias-, va tenir deu fills, tres van morir de molt petits i dos, a la Guerra Civil. Va enviudar als 43 anys i va arribar als 89, amb el cap ben clar i amb prou bona salut. Va morir poc mesos abans de néixer jo, per tant, no la vaig arribar a conèixer.

La mare, cap a les 12 del migdia, feia l’Àngelus. Això vol dir que picava alguna cosa, ja fossin sobraies -normativament sobralles- o tre o quatre galetes. Amb això matava el cuc, es treia el cori-mori i combatia la mort petita. Alguna vegada hi acompanyava un didal de xerès o algun aperitiu amb alcohol; ho feia, sobretot, quan tenia la tensió arterial molt baixa.

He de dir que jo també la tinc, la mort petita. Quan era una nena, tot i que no menjava gaire, no podia estar en dejú perquè em marejava. Un d’aquests marejos em va venir un dia mentre érem a missa. Això va fer que, a partir d’aquell moment, quedés exempta d’abstenir-me de menjar abans de rebre l’eucaristia. De joveneta vaig passar una temporada amb la pressió molt baixa i sovint tenia cap-rodos o m’arribava a desmaiar. La mare tenia una solució infal·lible per aquests casos: una cullerada sopera de sucre amb conyac i un bon pa amb tomata i pernil salat.

La mort petita, decandiment, debilitat o cori-mori són noms que a casa sempre hem fet servir per referir-nos a aquesta mena de fluixesa que algunes persones tenim cap al migdia. De gran, segueixo tenint-la i sovint necessito picar algun entreteniment, preferiblement ganyips salats, o picarolles -un altre mot que no deu ser normatiu-.

Si la padrina va poder entomar tots els embats que la vida li va portar, ben segur que tenir la mort petita no deu ser gaire perjudicial.

Parlar de la mort petita en temps de pandèmia podria semblar una broma de mal gust. Res més lluny de les meves intencions. Espero que ningú no s’hagi sentit ofès. Amb aquesta entrada pretenc recuperar costums, maneres de fer o de parlar d’antany i treure la pols a uns mots que segurament teníem un xic empolsats.

Adriana, 7 de maig de 2020

Maria Fajula, la padrina, i Bartomeu Castañer.

* Actualització a 10/05/2020: sembla que aquest compte ha deixat de publicar dades actualitzades. Espero que això sigui puntual i ben aviat puguem disposar de noves gràfiques.