Recordant la Tura, la tieta que va ser

Em queden molt lluny i alhora molt a prop aquells dies en què els pares havien d’absentar-se de casa per atendre alguna necessitat o esdeveniment familiar fora d’Olot. Molt lluny perquè han passat molts anys, però prou a prop per no haver-me’n oblidat.

En una família de sis germans, els ensurts sovintejaven. Accidents, problemes de salut del pare, de les filles grans o dels oncles provocaven que els pares s’absentessin puntualment. Les “grans” ja s’espavilaven; bé perquè eren grans o bé perquè eren les “tu rai”. Als “tres petits” ens deixaven en mans d’alguna tieta que ens acollia. El motiu principal de l’acollida era el dinar, ja que no ens quedàvem mai a mitja pensió a escola. En moltes ocasions anàvem a dinar a casa la tia Montserrat o a casa la tieta Tura.

Avui em plau compartir alguns records dels dinars de casa la tia Tura. La casa on vivia la tieta i el seu marit era ben moblada i curosament decorada; ordenada, i neta i polida. Es notava que no hi vivien criatures perquè era d’una pulcritud absoluta. A la taula, molt ben parada, no hi faltava de res: una bona amanida, els plats principals i una bona oferta de fruita que ella mateixa havia triat al firal, portant-la en un cistell, amb molta cura per evitar que es maqués, encara que això li suposés fer més d’un viatge els dies de mercat. El dinar era bo i molt ben presentat. En aquella casa hi regia el decòrum i, amb més o menys esforç, hi posàvem en pràctica les normes que havíem après a l’assignatura d’urbanitat.

Després de dinar, podíem sortir al jardí a esbargir-nos una mica: saltar a corda, nonet, un dos tres pajarito inglés... per esperar que fos l’hora de tornar a col·legi. Tal com fèiem a casa, abans de sortir, ens rentàvem la cara, ens pentinàvem i agafàvem el berenar. Els berenars de diari, a casa nostra, consistien en una llesca de pa amb algun acompanyament: confitura, fuet, formatge o xocolata. Quan dinàvem a casa la tieta, solíem tenir alguna sorpresa: una peça de confiteria que substituïa la llesca de pa i algun acompanyament més llaminer. Aquest era un fet tan excepcional que ens feia moltíssima il·lusió.

En una ocasió que recordo perfectament, la meva germana i jo ens vam trobar amb un panet de pastisseria acompanyat d’un “Toblerone”, aquella xocolatina de llet amb ametlles i mel, de forma triangular que menjàvem en comptades ocasions, quan algun familiar ens la portava de l’estranger o si anàvem a Andorra. Ens va fer tanta, però tanta il·lusió, que en sortir de casa seva per anar a cole, després que ella ens fes adéu des del balcó, ens vam amagar darrere el quiosc del Firal i ens vam menjar el Toblerone, amb un desfici que tinc l’escena ben gravada. Érem molt bones nenes, tant que vam considerar aquell fet com una gran entremaliadura.

Amb aquesta anècdota vull recordar la tia Tura com la tieta que va ser. Quan l’anàvem a visitar a casa seva sempre ens oferia un bon refrigeri. Si ella venia de visita ens portava alguna llaminadura. De gran es preocupava per nosaltres; ens preguntava sempre per les nostres filles (us la faran miniiiiistra!), nebodes i nebot. Va viure amb molta pena la malaltia i la mort de la nostra germana. Se’n preocupava molt, d’ella i de les seves filles. Es volia sentir útil i s’oferia per ajudar-nos. En els darrers tres anys, l’havia vist compadir-se de mi, pel problema de salut que arrossego. Era el primer que em preguntava quan entrava a la seva habitació de la residència on vivia i on va morir.

El seu envelliment va ser trist. Decadent. Però no es va oblidar mai d’agrair-nos cada visita –potser poques?- que li vam fer. Crec que la solitud la va acompanyar els darrers anys de la seva vida i al moment de la seva mort. Ens va estimar fins els últims dels seus dies; per això, a vegades penso que, en certa manera, vam ser aquells fills que ella mai no va tenir.

Acabo aquesta entrada amb les paraules que ella mateixa va escollir perquè la recordéssim el dia del seu enterrament:

“Veig Déu en la música, en el mar, en una flor, en una fulla i en un gest de bondat. (Pau Casals).

Pare Nostre...

Que el seu record perduri entre nosaltres”.

Adriana, juny de 2020 

Any 1966.