Quina por, pobra filla!

Aquella nena de vuit o nou anys havia acompanyat els seus pares a donar el pésam a casa d’uns amics de la família en què la mare havia mort a conseqüència del part en el qual havia nascut el seu cinquè fill que es portava força anys amb els seus germans grans.

El sol fet d’anar a donar el condol, ja li produïa un sentiment de tristesa. Però en aquells moments, era habitual anar a donar el pésam acompanyats dels fills petits. A més, com que encara no hi havia els tanatoris, aquesta visita es feia a la llar del difunt, fet que encara feia més tètric l’escenari.

Segurament ningú no va explicar-li clarament a aquella nena com s’havia mort la senyora, sinó que ella havia sentit que se’n parlava amb cert pudor i amb molta precaució per evitar explicar els detalls d’aquella injusta mort que deixava la família amiga desemparada per part de mare i on els fills grans (la filla gran –com es va veure amb el pas dels anys-) hauria d’assumir la cura dels germans i la criança d’aquell nen acabat de néixer.

Al cap d’un temps, quan tenia deu anys, la nena va saber que la seva germana gran havia de tenir un fill i que, per tant, ella seria tieta. En la mateixa conversa familiar es va comentar que possiblement la mare també tindria un fill.

La nena, que tot i que mai no comentava les seves pors, sempre pensava més enllà, va arrencar a córrer fugint de la taula on tenia lloc aquella conversa. La seva família va interpretar que la nena se sentia engelosida pel fet d’haver de ser tieta i que pensava en tot el que allò podia comportar inclosa la pèrdua de protagonisme.

Doncs bé, aquella nena, estava ben contenta pel fet de ser tieta. El que mai no va explicar, però, és que estava atemorida pel fet que es repetís, a la seva família, el que havia passat a la família amiga. Pobreta, ja es veia amb un germanet petit i sense mare!

Mai ningú no la va entendre. I vés per on que ella mai no ho va explicar. Quina por, pobra filla!