Anècdotes intergeneracionals (XI)

Què hi feia un home de 65 anys?

Quan les meves filles eren petites, un dia va ser notícia que els bombers havien hagut d’anar a rescatar un home de 65 anys al Volcà Santa Margarida. Aquest sector és molt proper a casa nostra, ja que els olotins vivim entre volcans. Per proximitat i per la nostra afició a passejar per entorns naturals, les meves filles hi havien estat més d’una vegada, tant amb l’escola, com amb família o amics. Per tant, l’indret on els bombers haurien fet el rescat era prou conegut per als qui vam conèixer la notícia.

Encara que la pujada per arribar al caire del cràter sigui una mica dreta i relliscosa i que el camí per anar i tornar de l’ermita és una mica dret, anar a Santa Margarida, per a nosaltres, sempre ha tingut la consideració de sortida fàcil i curta.

En ser conscient d’aquella notícia, la gran de les dues nenes va dir: - Què hi feia, un home de 65 anys, al Volcà Santa Margarida?

Al seu pare i a mi, tot i que encara ens faltaven vint o trenta anys per fer-ne seixanta-cinc, ens va sorprendre que la nostra filla considerés que, per a un home de 65 anys, anar a Sant Margarida, suposés una activitat de risc. A partir d’aquell dia, sovint quan tenim coneixement d’un rescat, acabem imitant aquella pregunta que ens va fer la nena, independentment de l’edat que tingui la persona rescatada.

Avui al matí, mentre pujava al Puig Tosell, amb l’ajuda dels estreps i agafada a la cadena, m’ha vingut al cap aquell pensament infantil i m’he imaginat aquella nena preguntant-se “què hi fan un home de 66 anys i una dona de 62 pujant per aquest camí costerut i ferrat?”

La pujada al Puig Tosell

És evident que ja no som aquell parell de jovencells que trescàvem pel muntanyam dia sí i dia també, però, amb seny i mesura, ens podem moure pel nostre entorn i dur a terme certa activitat excursionista, encara que, sobretot en el meu cas, hagi de ser limitada.

Aquesta és una anècdota intergeneracional més, que evidencia que tot depèn de la perspectiva des d’on ens mirem la vida. Aquella nena devia pensar que a l’edat de 65 anys les persones ja són tan grans que no poden passejar ni moure’s per segons quins indrets.

Poc es podia imaginar, aquella criatura que anys a venir l’esport mobilitzaria una gran quantitat de persones grans i que el món estaria ple de jubilats que tenen la sort de tenir vida, salut i algun calé per poder voltar tot l’any.

Potser sí que l’Anna Freixas té raó quan, al seu llibre “Jo, vella”, escriu no és la vellesa el que ens amenaça, són les nostres idees, les nostres conductes i sobretot la nostra disposició interior a l’obediència i el conformisme que ens hi aboquen [...] Convido a posar en pràctica la ferma resolució de passar-ho tant bé com sigui possible, de gaudir del poc i del molt, malgrat el repertori de malestars que ens acompanyen [...].

Aquell home de 65 anys, que fa temps va haver de ser rescatat a la zona volcànica, devia estar omplint de vida la vida, una bona pràctica per envellir dignament.

Adriana, 27 de juny de 2026

Al Puig Tosell Gros

Enganxats a... De l’afició a l’addicció

Des que vaig saber que el tema d’aquesta edició de La Xinxeta era Enganxats a, em fa ballar el cap l’ambigüitat d’aquest vocable, ja que no està clar què entenem o què volem dir amb l’expressió Enganxats a.

Després de consultar diferents diccionaris, pensant que hi trobaria algun sinònim d’aficionar-se, m’adono que els significats del verb enganxar fan referència a unir, lligar, o adherir dos objectes, ja sigui amb una substància o un ganxo. Figuradament, s’atorga a aquest verb el sentit de lligar o comprometre algú que per voluntat pròpia no s’hauria ofert per aquella tasca, i també el d’atrapar o descobrir algú que està fent una malifeta. En la seva forma pronominal, en sentit figurat i en un ús col·loquial, enganxar-se vol dir “fer-se addicte”.

Per tant, “enganxar-se” o “estar enganxat a” no ens aporta res de bo. I, per més que allò a què ens enganxem pugui semblar una pràctica saludable com ara un esport, un joc o una afició innòcua, des del moment que ens hi enganxem i perdem la capacitat de deixar-ho, passem de l’afició a l’addicció. “Estar enganxat a” té la connotació inherent que alguna cosa ha anat massa enllà i se’ns ha escapat de les mans.

És habitual sentir a dir que una persona “està enganxada a” per referir-nos a algú que té una afició molt arrelada, ja sigui l’esport, la lectura, la música…, encara que la persona a qui ens referim mantingui una relació saludable amb les seves aficions. En aquesta situació, referir-nos-hi dient que “està enganxat a”, és banalitzar aquesta expressió, tal com fem amb malalties com la depressió.

Estar enganxat a vol dir tenir la necessitat compulsiva d’una cosa, d’una pràctica, d’una substància o d’un producte de consum. Estar enganxat a vol dir no ser capaç de continuar amb la nostra rutina anterior. Estar enganxat a vol dir haver perdut el control de la nostra vida. Estar enganxat a vol dir que estem davant d’una addicció. I, davant d’una addicció, poca broma!

Quan pensem en grans addiccions, ens venen al cap els heroinòmans dels anys vuitanta del segle passat o els addictes al fentanil dels temps actuals. Però no només les drogues tenen la capacitat de generar addicció. S’ha demostrat que algunes pràctiques, inicialment sanes, portades a l’extrem poden acabar en addicció. Conceptes com vigorèxia (addicció a l’esport), runnorexia (addicció a córrer) o workaholism (addicció al treball) són malalties de la societat del benestar que apareixen quan la seva pràctica esdevé una necessitat compulsiva i incontrolable que fa que s’abandonin els altres àmbits de la vida. Factors com la pressió estètica excessiva, el culte al cos desmesurat, la persecució d’èxits o l’autoexigència portada a l’extrem contribueixen a l’aparició d’aquestes i altres addiccions. 

Per gaudir d’una vida sana i completa, aficionem-nos a pràctiques saludables que ens aportin satisfacció, afavoreixin la salut física i mental, ens proporcionin relacions personals enriquidores, tenint sempre present que tots els excessos són dolents i que hem de ser capaços de detectar qualsevol anomalia tant en nosaltres com en el nostre entorn.

Omplim la vida amb bones i sanes aficions i evitem pràctiques i comportaments que ens puguin fer quedar Enganxats a.

Adriana Llongarriu, administrativa

a la Secretaria de l’Institut La Garrotxa

  

Infografies, cinema i casos reals d'addiccions a pràctiques, aparentment sanes, que a vegades deixen de ser-ho.

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 50 (juny 2026)

Fa cinquanta anys de tantes coses... I seixanta-dos d’aquesta

Des que ha començat aquest any 2026 tinc la sensació que es commemoren moltes efemèrides de fets històrics o singulars. Per posar un exemple, avui fa cent anys de la mort d’Antoni Gaudí, i per això enguany és l’Any Gaudí. Però el que més sento i llegeixo d’aquest any és la celebració dels cinquanta anys de moltes coses.  

Fa cinquanta anys, amb Franco acabat d’enterrar[1], tot just començava la transició cap a la democràcia. L’olla bullia i van ser molts els moviments polítics i culturals que van produir-se a partir d’aquell moment. 

Fa cinquanta anys de les manifestacions a favor de la Llibertat i l’Amnistia a Barcelona[2] (1 i 8 de febrer), de la Marxa de la Llibertat (juny - setembre), de l’11 de Setembre a Sant Boi, i el 15 de desembre, farà cinquanta anys del referèndum per a la democràcia, oficialment dit per a la Llei de la Reforma Política.

Fa cinquanta anys del Congrés de Cultura Catalana[3], del 1r Congrés de la Unió de Pagesos, de la posada en marxa del Teatre Lliure de Barcelona, del Museu d’Art de Girona, del Festival Grec de Barcelona, del naixement del diari Avui (23 d’abril), pensat i publicat en català, i de les primeres retransmissions radiofòniques de partits de futbol en la nostra llengua.  

Fa cinquanta anys dels concerts de Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona entre el 15 i el 17 de gener, enregistrats al seu disc “Barcelona, gener de 1976”, del recital a Madrid de Raimon[4], de l’estrena de Novecento[5], deltriomf de Janette als escenaris... Fa cinquanta anys els Rolling Stones, Queen, els Bee Gees o Abba publicaven grans èxits que passarien a formar part de la melodia de les nostres vides i que, molts anys després, serien un fil musical ben vigent.

Fa cinquanta anys Apple naixia als Estats Units d’Amèrica (EUA)[6], les Olimpíades es feien a Montreal, i al setembre, moria Mao Zedong, el primer president de la República Popular de Xina. Fa cinquanta anys el rei d’Espanya viatjava, per primera vegada en visita oficial, als EUA on li dirien que la transició democràtica d’Espanya pintava bé[7]. Fa cinquanta anys, es jugava un amistós de futbol entre una selecció catalana i una de russa, partit històric amb empat a 1 en què l’equip català lluïa una samarreta amb les quatre barres, davant de 35.000 espectadors.

A nivell personal, vaig encetar l’any 1976 amb onze anys i mig, essent l’única dels sis germans que quedava en el món de la infància. Feia uns mesos havien nascut el meu primer nebot i la meva primera neboda, que serien els meus companys en la pròrroga de jocs i entreteniments infantils: nines i cotxets, construccions, trens elèctrics, i la cuineta i la perruqueria que teníem a sota els llits alts de l’habitació dels quatre llits[8], i junts tornaríem a escoltar la col·lecció de singles infantils de contes i cançons[9].

Fa cinquanta anys feia sisè d’EGB en una escola de monges, amb més mestres que monges, i amb uniforme i davantal. A més dels jocs de pati i de carrer infantils, practicava el bàsquet a la mateixa escola i feia ballet[10] i gimnàstica rítmica com a activitat extraescolar. Els caps de setmana, de la mà del pare, m’iniciava a la muntanya, sense saber encara que allò es convertiria en la meva gran afició i en l’entorn on es forjaria la meva relació de parella i la família que junts formaríem.

Després d’una infància amb mals de panxa freqüents, extirpació precoç d’amígdales, queixals corcats i abscessos dentals, havent crescut amb poca gana i havent passat per una malaexperiència que no hauria de viure cap infant[11], vaig arribar a la pubertat prima com un fideu[12] i amb un pit pla com una post de planxar. El dia del referèndum per a la democràcia vaig tenir la primera regla i això em va suposar rebre felicitacions per haver-me convertit en una dona. La incomoditat del sagnat i el fet d’estar psicològicament instal·lada a la infantesa, feien que em fos difícil d’entomar aquell canvi. 

Fa cinquanta anys de tantes coses... I en fa seixanta-dos d’aquell 10 de juny en què vaig néixer en el si d’una família formada pel pare, la mare i els meus cinc germans. A partir d’aquell moment vaig passar a ser, per sempre més, la petita dels germans Llongarriu Castanyer. Ser la sisena de sis no em va suposar ni ser la mimada de casa ni ser l’ase dels cops[13].

Potser us preguntareu com és que, si fa seixanta-dos que vaig néixer, em centro en els fets de fa cinquanta anys. Doncs justament perquè fa cinquanta anys en van passar moltes, de coses, i perquè penso que som com som gràcies a les circumstàncies que ens han envoltat, a tot el que hem après pel camí i a les influències de qui ens ha acompanyat, i estic convençuda que allò que vivim entre el final de la infantesa i el començament de l’adultesa ens marca especialment.

A punt per encetar una altra volta al sol, he volgut fer una rellegida al passat per recordar d’on vinc, entendre com arribo al meu present i preparar-me per al futur. Espero estar a l’altura de les circumstàncies que l’avenir em posi al davant i ser capaç de continuar omplint de vida la vida[14].

Benvinguts 62. Benvingut futur!  

Adriana, 10 de juny de 2026

Poder fer la roda i el terrat de casa, dues
coses del 1976 que a vegades enyoro.

Tossa de Mar, estiu de 1976, amb la Marissa,
una de les persones que més enyoro.

---

[1] El novembre de 1975, amb honors d’estat al Valle de los Caídos (d’on seria exhumat l’any 2019 per traslladar-lo a un cementiri comú simulant el que fan amb les restes dels humans que volen ser enterrats).
[2] Encara no érem conscients que hauríem de sortir molts més cops al carrer per reclamar una democràcia, una llibertat de pensament i una altra vegada l’amnistia. 
[3]  1975-1977 (si faig la mitjana, el puc situar al 1976): milers de persones entre experts, acadèmics i ciutadans es van mobilitzar al voltant de debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia, i es van fer aportacions de projectes i iniciatives a curt i a mitjà termini que han contribuït a construir el país d’avui. 
[4]  Ara no li tindré en compte el seu canvi de rumb político-social ni que hagi abandonat la lluita per les causes justes. 
[5] Sobre la lluita de classes i el feixisme italià i de la qual més endavant escoltaríem molt la seva BSO d’Ennio Morricone.
[6] Quan encara no érem capaços d’imaginar què era la informàtica ni què podia fer una computadora. 
[7] Tot depèn de la perspectiva des d’on es miri, és clar! 
[8] Així és com en dèiem d’aquella habitació, feta per un fuster amb molt d’enginy, idea tant de volums com d’aprofitament d’espais, i amb un estil més propi dels anys dos mil que no pas dels anys seixanta del segle passat. 
[9] Les set cabretes i el llop, En Patufet i els cargols, La Pastoreta, La caputxeta i el llop (vinga amb el llop!)... 
[10] Sí, ballet amb mallot, punteres i tutú als festivals. 
[11] Cap infant ni cap persona del món! 
[12] I no pas, dels gruixuts, sinó de cabell d’àngel. 
[13] En general, em defensava força bé dintre l’entorn familiar i sabia aprofitar-me de les situacions que m’afavorien.
[14] Lema personal que consisteix més a omplir la vida de moments de qualitat, que no pas d’omplir l’agenda d’actes banals.

Soc rebel perquè el món m’ha fet així

Escoltar la secció Els meus ídols del programa La Solució, de Catalunya Ràdio, sobre la Janette (enllaç), va estirar, una vegada més, el fil dels meus records infantils. El punt àlgid del programa radiofònic va arribar quan van reproduir el clàssic Yo soy rebelde. Aleshores, vaig anar a parar de dret a finals dels anys seixanta.

Ser la petita de sis germans, amb una diferència de catorze, dotze i deu anys amb les tres germanes més grans, va propiciar que creixés immersa en un ambient juvenil. Mentre jo encara era a les beceroles de la vida, aquelles tres pollites vivien l’inici de la seva joventut, ja que el concepte “adolescència” tal com el concebem actualment, no formava part de les etapes de creixement dels anys seixanta i setanta del segle passat.

Primers amors, primers petons, grans amistats i alguns desamors, formen part de l’entorn d’aquella nena que vaig ser. Vaig viure de prop moments i celebracions que qui no creix envoltada de germans més grans, no descobreix fins molt més endavant. Vaig tenir l’oportunitat de veure de prop algun guateque on les meves germanes i les seves amigues ballaven al ritme de Sandie Shaw, Ádamo, els Moustang o Janette. En aquelles festes, els nois hi tenien vetada l’entrada i feien mans i mànigues per poder-hi ser, encara que això suposés accedir a la terrassa de casa amb una escala manllevada d’alguna obra del barri.

En buidar el pis dels pares (enllaç), la discografia familiar contenia un nombre considerable de singles: discs petits d’un sol tema per cara, que es reproduïen en un tocadiscs, a 45 revolucions per minut. Desprendre’ns d’aquells discs era com renunciar al nostre passat, de manera que, en vam fer tria i repartiment. Aquells temes havien sonat a casa a finals dels anys seixanta i durant els setanta, per això, entre els quatre i els sis anys, jo tant podia (mal)cantar Obriu obriu les meves filletes (de Les set cabretes i el llop), com Callate niña no llores más (de Janette), passant per Mony, mony (de Tommy James) o Chewy chewy (d’Ohio Express). 

Som el que som gràcies a les influències del que ens ha envoltat en el camí de la vida. Observem, aprenem i recollim una miqueta d’aquí i una miqueta d’allà. L’entorn ens influeix, especialment durant el creixement. Potser per això, ben aviat em vaig adonar que no estava d’acord amb alguns aspectes de l’educació que rebia, de les normes que se m’imposaven i dels formalismes que havia de complir. Havia estat una nena moguda, però obedient i, ben aviat, vaig convertir-me en una jove rebel i contestatària.

Les causes de la meva rebel·lia segurament no acaben de coincidir amb les que enumera Janette en el seu gran èxit. Jo també soc rebel perquè el món m’ha fet així i perquè, més d’una vegada, he rebut incomprensió. En el meu cas -a diferència de Janette-, puc dir que, en general, m’han tractat amb amor i que, a casa meva, em van voler escoltar, encara que no sempre estiguessin d’acord amb la meva opinió. Jo també vull somiar, viure, oblidar la rancúnia. I cantar, viure i sentir-me estimada. I és clar que vull ser com aquell nen i aquell home que són feliços. Qui és que no anhela tot això?

Al programa radiofònic, Blai Marsé i Olga Ábalos van fer un repàs de la vida de Janette. De petita va canviar de país i de continent i va viure la separació dels pares. Arribar a BCN i endinsar-se al món musical la degué ajudar a trobar una via per canalitzar les seves inquietuds o insatisfaccions. Va conèixer gent del mon musical i va formar un grup amb Toti Soler. En una entrevista a Antena3, l’artista va dir que es considera una dona forta, fet que contrasta amb l’estil de la seva música, de les seves lletres i amb la dolçor de la seva veu.

Actualment, Janette, que ha fet un concert al Palau de la Música per celebrar els seus cinquanta anys als escenaris (enllaç), és una dona de 74 anys, que físicament té poc a veure amb aquella joveneta que als 17 anys triomfava amb “Callate niña”. El que sí que continua igual és el seu estil musical i la melodia de les seves cançons. I una dada: es troba en el top ten de les cantants en llegua hispànica més escoltades a les plataformes.

Després de tant de temps d’haver sentit per primera vegada aquell tema de Janette, jo també puc dir que soc rebel perquè el món m’ha fet així. Soc rebel per combatre injustícies i contribuir a fer del món un lloc (una mica) millor. I soc rebel perquè sense rebel·lia no hi ha (r)evolució!

Adriana
abril de 2026

A l'armari de les relíquies no hi vaig trobar el single “Yo soy rebelde”,

però sí aquest èxit del grup Pic-Nic, que inclou Callate niña interpretat
per una Janette molt jove. 

De la confessió i dels pecats inventats

Fa uns dies, vaig llegir en el llibre Els noms, de Florence Knap, una frase sobre la confessió i els pecats que em va fer aflorar uns records d’infància. Aquest és el fragment: “... recorden que els pecats no poden ser prou greus per ficar-se en problemes, sinó suficients per justificar la confessió”.

Per a qui no estigui al cas, la confessió és un dels set sagraments que contempla la religió catòlica. Vindria a ser una mena de reconciliació amb déu, la força o autoritat suprema que tot ho veu i tot ho pot, que regeix el món i permet tot allò que hi passa.

Els que vam ser escolaritzats en centres religiosos, recordem els dies que tocava confessar-nos, així com les fases de la confessió que mana el catecisme catòlic: 1. examen de consciència; 2. dolor dels pecats; 3. propòsit d’esmena; 4. dir els pecats al confessor, i 5. complir la penitència.

La primera confessió la rebíem abans de la primera comunió. Si la comunió la fèiem als set anys, en la confessió ens hi devíem estrenar entre els sis i els set. Situem-nos en aquell moment de la nostra infància i rellegim els passos per dur a terme la confessió. Em pregunto si realment, enteníem el significat de cada un dels cinc passos a seguir. A pilota passada, sincerament crec que jo no era capaç d’entendre el sentit de totes aquelles paraules. Com tants altres conceptes de la nostra educació, això també ens ho havíem après de memòria, sense entendre’n el significat.

Per tal de confessar-nos anàvem, per grups, a una capella on hi havia un confessionari, amb el mossèn a dintre. L’ermita feia la funció de sala d’espera i el confessionari, de consulta. Les nenes, assegudes en els bancs de fusta de l’església -on més tard ens agenollaríem per complir la penitència-, ens preparàvem per rebre aquell sagrament. Recordo com si fos ara, la feinada que tenia a pensar de què em confessaria. Em veig analitzant quines de les meves accions no havien estat prou correctes, prou sanes o prou pures per considerar-se pecaminoses i, com a tals, eren pecats per dir al confessor.

Després venia la fase més violenta del procés de la confessió, que consistia a “dir els pecats al confessor”; és a dir explicar els pecats que jo havia comès al mossèn, que feia d’intermediari entre la suposada pecadora (la nena que era jo), i déu nostre senyor.

El procés de la confessió estava ple de contradiccions. Tipa de sentir el consell dels pares “no parleu amb desconeguts”, el dia de la confessió, havia de dir un per un “els meus pecats” a un home que no coneixia de res i que m’atendria amagat en un quartet fosc mentre m’espiava a través d’una reixeta.

Algunes coses de les que havíem fet no les podíem explicar a ningú. De petits, molts de nosaltres, d’amagat i a corre-cuita per evitar ser descoberts, ens havíem baixat la roba interior davant d’un nen, per comprovar que les nenes i els nens teníem els genitals diferents. Aquell acte, comès entre iguals i amb el consentiment mutu, era més una lliçó d’anatomia humana que no pas un acte immoral. Ens havíem donat la parula que allò no ho diríem a ningú i no podíem trencar la promesa. A més, com diu el llibre de la Florence, no es tractava de ficar-nos en problemes.

El que m’havien fet a mi (enllaç) no sabia quin nom tenia, però ara tinc clar que sí que era pecat. I dels grossos! Pecat per part de l’home que m’ho va fer, no pas per part meva. Jo no sabia què estava passant, però intuïa que alguna cosa no anava bé i, a sobre, me’n sentia culpable per haver desobeït el manament familiar de “no parlar amb desconeguts”. En tot cas, no em podia confessar d’allò que era incapaç de verbalitzar, tant pel meu bloqueig com perquè no sabia posar nom a les parts del cos -les seves i les meves- que van intervenir en aquell acte pervers i repugnant. Evidentment, si algú se n’havia de confessar era ell i no pas jo. Per la celeritat i la naturalitat amb què actuava, aquell depravat, sé del cert que hi tenia molta pràctica, per tant, jo no seria la primera ni l’última nena que seria abusada per aquell desgraciat. Més endavant, pel fet  de ser nenes, hauríem de suportar accions d’altres homes viciosos (enllaç) que tampoc sabíem ni podíem explicar, però que com que érem més grans, ja ens avisàvem entre nosaltres. D’allò, l’església també ens en podria haver salvat si ens haguessin dit les coses pel seu nom. Però en aquell joc dels disbarats, d’allò no se’n parlava. I ens anàvem fent grans totalment desinformades dels perills de la vida i dels veritables pecats que els altres intentarien cometre sobre nosaltres.

Sempre he pensat que alguns dels preceptes de l’església catòlica són admirables: caritat, ajuda, sinceritat, amor, estimació, no desitjar els béns dels altres... D’altra banda, però, he pogut observar que la santa mare església que tant predica, no ho fa precisament amb l’exemple.

Encara fa poc, conversant amb la meva terapeuta vaig parlar-li de la meva educació religiosa i de les contrarietats que, en fer-me gran, vaig anar descobrint. Ella em va confessar -i mai tan ben dit- que també s’havia hagut d’inventar els pecats per poder rebre la confessió.

Ens vam criar en la por, la prohibició i en l’excés d’un pudor malentès. En els nens tot era pecat,  mentre que, alguns adults feien coses terribles a nens i a nenes. I l’església, sabedora de l’existència i la  gravetat d’aquestes pràctiques, els encobria. Qui ens havia d’educar en una moral sana ens estava enganyant. Vam créixer en una mentida que, n’estic segura, els nostres pares desconeixien. L’església i els seus “ministres”, que haurien pogut ser els aliats, els acompanyants i els protectors dels infants ens va donar l’esquena.

Infants inventant-se pecats i pecadors amagant-los, mentre eren encoberts, alguns per la societat, i d’altres per la santa mare església. Sens dubte, allò era el món del revés.

Estic segura que es podia haver fet molt millor!

Adriana
abril de 2026

Als sis anys havíem d'entendre en què consistia cada una
de les fases de la confessió, saber si havíem comès faltes
mereixedores del perdó diví i explicar-les a un desconegut
que ens atenia a les fosques i des de darrere d'una reixa. 

Pressió estètica en joves i no tan joves

Coincidint amb el dia mundial dels trastorns de la conducta alimentària (TCA), a finals de novembre es va fer públic que la mitjana d’edat dels TCA ha baixat, dels 14 o 15 anys, als 12. La notícia posa de manifest que l’ús de telèfons mòbils i l’accés a xarxes socials a partir dels 12 anys estan al darrere de la pressió estètica i afavoreixen aquests trastorns de la conducta alimentària. (enllaç notícia)     

Les xarxes socials suposen, per als millennials i per la generació Y, allò que la publicitat televisiva va suposar per als boomers i la generació X. Fent un salt enrere, la publicitat radiofònica i en paper va significar el mateix per a la generació silenciosa. I si anéssim reculant en el temps, aniríem trobant altres canals a través dels quals la pressió estètica arribava a les generacions anteriors. 

Els mitjans a través dels quals aquesta pressió arribava als joves, en temps passats, no tenien ni la força ni la immediatesa que tenen els actuals. Per suportar la pressió estètica tal com brolla de les xarxes socials, cal un grau de maduresa emocional que no és habitual tenir a l’adolescència.

I doncs, com ho farem per protegir les persones més joves de la pressió estètica de les xarxes socials? Austràlia és pionera a voler prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Aquesta és la intenció de la llei que a primers de desembre va aprovar el Senat d’aquell país i que ha d’entrar en vigor a finals de l’any 2026. La norma preveu sancions econòmiques a les plataformes que la vulnerin, no pas als usuaris ni als seus progenitors. (enllaç notícia)

De la pressió estètica, no hi ha cap edat que se’n salvi. Segons Anna Freixas, experta en gerontologia i feminisme, autora, entre altres, del llibre Jo, vella: “en la vellesa seguim atemorides, com quan érem joves, pel judici social que el nostre cos pugui suscitar”. Ja veieu que les dones grans tampoc ens escapem de la pressió estètica, tot i que com a adultes, la majoria tenim la capacitat de relativitzar aquesta pressió i evitar que ens afecti com ho fa en els més joves. 

No sé si el model australià d’aplicar mesures per tal de restringir l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials serà part de la solució. S’ha de reconèixer la bona intenció en la mesura proposada, tot i que sembla que, una vegada més, hem recorregut a la prohibició abans que a l’educació. 

Potser seria més eficaç promoure costums i hàbits més saludables, així com un acompanyament real durant l’etapa de creixement, per fer que els més joves no tinguin necessitat de passar-se hores i hores mirant la falsa i enganyosa vida dels altres tal com es mostra a les xarxes. 

També fóra bo fomentar l’esperit crític per aconseguir que els joves tinguin més criteri a l’hora de determinar si esportistes, influencers i famosos han de continuar essent els seus ídols.

Si en tenim de feina encara!

Adriana Llongarriu administrativa a la

Secretaria de l’Institut La Garrotxa

Il·lustració: @drawingplantlady

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 49 (febrer 2026)

Actualització: al moment de publicar aquesta revista, a l'estat espanyol també s'estan anunciant mesures per controlar l'edat d'accés a deternimades xarxes socials. Aquesta novetat encara no era notícia al moment de preparar aquest article (entre novembre i desembre de 2025).

Fatiga adaptativa. Una fatiga que viuen molts pacients amb malalties cròniques

Avui, dia 28 de febrer, és el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries. L’any 2017 vaig ser diagnosticada de Síndrome del Dolor Regional Complex, coneguda amb molts altres noms, entre ells Sudeck. Es considera una malaltia minoritària, de tractament desconegut, poc protocol·litzat i d’evolució molt variable. El desconeixement d’aquesta síndrome fa que a hores d’ara, vuit anys i mig després, no tinguem la certesa de si se m’ha cronificat, si el que pateixo en son les seqüeles o si és la responsable de la meva Síndrome de sensibilització central.

La Síndrome de sensibilització central és una condició clínica sota el paraigua de la qual s’hi inclouen unes quantes malalties: la fibromiàlgia (FM), l’encefalomielitis miàlgica/síndrome de fatiga crònica (EM/ SFC), o de la sensibilitat química múltiple (SQM).

Tot i que ningú voldria estar malalt, tots estem més o menys preparats per patir una malaltia aguda, amb un inici i un final. En canvi, les malalties cròniques comporten un desgast que es coneix amb el nom de fatiga adaptativa.

Feia temps que no publicava en aquest blog sobre temes de salut. Avui, aprofitant la coincidència amb el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries em plau compartir la informació que ha publicat l’Associació catalana de fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple i electrohipersensibilitat. Trobo que explica molt bé com ens podem sentir les persones que vivim amb una malaltia crònica.

Ho transcric tot seguit tal com ho han publicat des de l’ACSFCEM:

Quan es parla de pacients amb les malalties com la fibromiàlgia, l’encefalomielitis miàlgica/síndrome de fatiga crònica o de la sensibilitat química múltiple es parla sovint del dolor, de la fatiga, de la limitació. Es parla, també, de la queixa d’aquestes persones, però es parla molt poc de l’esforç invisible.

Aquestes persones no només conviuen amb símptomes; conviuen amb una adaptació constant sobretot quan el grau és moderat i greu. Cada dia implica ajustar expectatives, calcular energia, modificar plans, reformular objectius. No és una decisió puntual, no és un període de recuperació com en una malaltia aguda. És una negociació contínua amb el cos.

Des de fora, a vegades es percep que hi ha persones que a vegades lamenten la seva situació. Però el que sovint no es veu és la quantitat de lluita que hi ha darrere. Una lluita que ja no sempre és explosiva ni reivindicativa. És una lluita silenciosa, gairebé inconscient, feta de microdecisions: què puc fer avui, què he de deixar, què puc adaptar.

No és una batalla puntual amb un inici i un final. És una resistència sostinguda en el temps. I el que desgasta no és només el símptoma. És haver d’estar sempre adaptant la vida al voltant del símptoma. Aquesta és una forma de força que rarament es reconeix.

Quan es parla de malaltia crònica, sovint s’explica la ràbia inicial, la lluita, la indignació i l’“això no és just”. Però amb el temps, en moltes persones, la ràbia baixa de volum. No perquè la situació millori. No perquè deixi de ser injusta. Sinó perquè no es pot viure permanentment en combat. I és aquí on apareix una cosa molt menys visible: la fatiga adaptativa.

La fatiga adaptativa no és només cansament físic. És el cansament de:

-          Pensar abans de fer.

-          Calcular cada activitat.

-          Mesurar energia.

-          Renunciar en petit format, cada dia.

-          Fer versions adaptades de la pròpia vida.

-          No és deixar de viure: és viure en mode “ajust constant”.

Amb el temps, potser ja no hi ha tanta ràbia. Potser fins i tot sembla que hi ha acceptació. Però sota aquesta calma sovint hi ha:

-          Tristesa silenciosa pel que no es pot fer.

-          Dol per la espontaneïtat perduda.

-          Esgotament d’haver de negociar amb el cos cada dia.

-          Una indiferència protectora que ajuda a continuar.

-          No és rendició. És supervivència continguda.

La fatiga adaptativa és invisible perquè des de fora sembla que “la persona s’ha adaptat”. Però adaptar-se no és gratuït. Té un cost emocional. I reconèixer aquest cansament no és negativitat. És honestedat. Hi ha molta força en continuar. Però també hi ha dret a dir: costa estar sempre adaptant.

La fatiga adaptativa és una resposta comprensible a una situació crònica. Adaptar-se cada dia té un cost emocional, però això no vol dir automàticament patologia. Ara bé, quan aquesta càrrega es manté molt de temps sense espais de suport, validació o descans psicològic, pot augmentar el risc de:

-          Esgotament emocional sostingut.

-          Símptomes ansiosos depressius.

-          Desmoralització.

-     En alguns casos pot provocar un trastorn d’adaptació (quan la respost emocional és persistent, i interfereix en el funcionament).

Però és important dir una cosa amb claredat: no és que la persona “no sàpiga adaptar-se”. És que l’exigència d’adaptació és permanent i ho ha de fer contínuament.

En les malalties agudes, hi ha un abans i un després perquè tenen un final. En les malalties cròniques com FM, EM/SFC o SQM, l’adaptació no té data de finalització. I això és el que desgasta. Per això el focus, tant dels professionals de la sanitat com de l’entorn de la persona, no hauria de ser només preguntar si pot acabar en un trastorn, sinó:

-          Estem reconeixent aquest esforç?

-          Estem oferint suport emocional real?

-          Estem validant la tristesa i el dol?

-          Estem evitant culpabilitzar la persona per estar cansada?

La fatiga adaptativa no és debilitat. És una conseqüència lògica d’una lluita sostinguda. El que permet marcar la diferència no és “endurir-se”, sinó:

-          Tenir espais on no calgui adaptar-se.

-          Poder expressar el dol sense ser una persona jutjada.

-          Compartir la càrrega.

-    Rebre suport psicològic si cal, no perquè la persona estigui fallant, sinó perquè la situació és exigent.

Agraeixo molt a l’Associació catalana de fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple i electrohipersensibilitat (ACSFCEM Fibro/SFC/SQM/EHS) la publicació d’aquesta informació tan interessant.

Molta salut!

Adriana Llongarriu
febrer de 2026