divendres, 2 de maig de 2008

Mercè Rodoreda

El 2008 es commemora el centenari del naixement de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983). “L’Any Rodoreda” és una iniciativa conjunta de la Fundació Mercè Rodoreda, la Institució de les Lletres Catalanes, i l’Institut Ramon Llull, a més de moltes altres entitats col·laboradores. Per commemorar el centenari s’han organitzat un conjunt d’activitats arreu de Catalunya que inclouen exposicions, espectacles, actes acadèmics, rutes literàries, produccions audiovisuals i literàries, i activitats educatives.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

Reprodueixo un fragment de la Zerafina (La meva Cristina i altres contes)

“Zi zenyora, sóc la minyona nova...Ja ho zé que zón les nou i que havia de venir a lez trez, però ez que m’he perdut una mica i quan em penzava que ja havia arribat, un zenyor molt ben veztit m’ha dit que era a Zantz. M’ha explicat per on havia de pazzar per anar a Zant Gervazi i, preguntant, preguntant, entre totz plegatz m’han enviat al Parque. He vizt totes les bèztiez: elz tigrez, elz elefantz, lez cotorrez i lez monez. Dezprés he zortit a la Rambla i m’he pazzejat per entre lez florz i elz zenyorz que pazzaven em deien cozez. Un que duia un baztó m’ha convidat a beure una zerveza. No el coneixia, però de zeguida hem eztat conegutz. M’ha dit que era ric i que tenia ganez de cazar-ze... No z’ezpanti que no m’ha pazzat tez. Viu zola voztè? Doncz zi em dezcuido, quin zuzto que li hauria donat... Zi zabéz l’eztona que fa que em pazzejo per aqueztz carrerz... anava voltant la caza i he vizt entrar zqnyorez, i cada vegada que corria per poder entrar amb ellez ja havia fet tard. He eztat a punt de zaltar la paret per darrere però no acabava de zaber zi era la paret del zeu jardí... Per què no he trucat el timbre? Perquè zempre que el volia tocar em picava. Quan eztic una mica nervioza tot el que toco pica com zi eztiguéz ple d’electrizitat... De maletez no en tinc, tot ho duc en aquezt farzellet... No, no eztic genz canzada...”

Pobra Zerafina!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...