Diria que hi ha moltes maneres d’adonar-se que els fills es fan grans com també hi ha molts llocs per fer-ho: uns se n’adonen al bany, d’altres a la cuina, d’altres al carrer i d’altres a l’escola.
Alguns pares de noies diuen que s’han fet grans el dia que quan van al supermercat se’ls fa més difícil comprar compreses i al carro n’hi apareixen de totes formes i colors: normals, amb ales, de dia, de nit...
D’altres, pares de nois especialment, es veu que ho noten quan han de duplicar o triplicar la quantitat de pasta, de patates o d’arròs a l’hora de fer el dinar. És que es veu que els nens quan es creixen mengen tant!
Un amic meu m’explicava que un dia, mentre s’afaitava, intentant arribar a tots els racons de la seva barba amb la Gillette, va veure reflectit al mirall, al seu costat, un noi que també s’afaitava: –Òndia, si aquest és el meu fill!
Un altre m’explicava que se’n va adonar el dia que tot mirant un partit de futbol, va trobar-se assegut al seu costat, al sofà del menjador, un noi escabellat i camallarg, amb un llamp de peus calçats amb uns keds pringosos que reposaven sobre la tauleta del menjador i que, amb una birra a la mà, celebrava cada gol de l’equip contrari. Aquell noiot escabellat i estrafolari era el xicot de la seva filla. La nena s’havia fet gran.
Podríem esmentar maneres i maneres d’adonar-se d’aquest fet. En trobaríem de més gracioses que d’altres. Cada casa és un món i tothom se’n surt com pot.
De totes maneres, em permeto fer un matís i dir que algun dels casos explicats tracten de com veuen alguns pares que els fills creixen, però algunes d’aquestes anècdotes expliquen més aviat que els fills s’han fet grossos, cosa que no vol pas dir que s’hagin fet grans.
Jo crec que ens adonem que els fills s’estan fent grans quan veiem que la visió que tenen de nosaltres ha canviat, Quan notem que els fills ens veuen despullats d’aquella disfressa d’herois amb la qual ens veien mentre ells eren infants i quan notem que per ells hem passat a ser uns pobres desgraciats que no fem més que portar-los la contrària i que sembla que ens entestem a fer-los la punyeta, a omplir la seva vida de privacions, dubtes, entrebancs... I si ens adonem que noten que hem passat a ser persones senzilles, que hem fet el que hem pogut i que tenim les mateixes misèries i decepcions que experimenten ells, llavors sí que realment els fills se’ns estan fent grans.
La vida, però dóna moltes voltes, i aquesta visió que poden tenir els fills també pot ser que evolucioni. Amb una mica de sort, la balança torna a decantar i s’arriba a un equilibri per les dues parts: ni tot és tant blanc ni tot es tant negre.
Escorniflaire
Alguns pares de noies diuen que s’han fet grans el dia que quan van al supermercat se’ls fa més difícil comprar compreses i al carro n’hi apareixen de totes formes i colors: normals, amb ales, de dia, de nit...
D’altres, pares de nois especialment, es veu que ho noten quan han de duplicar o triplicar la quantitat de pasta, de patates o d’arròs a l’hora de fer el dinar. És que es veu que els nens quan es creixen mengen tant!
Un amic meu m’explicava que un dia, mentre s’afaitava, intentant arribar a tots els racons de la seva barba amb la Gillette, va veure reflectit al mirall, al seu costat, un noi que també s’afaitava: –Òndia, si aquest és el meu fill!
Un altre m’explicava que se’n va adonar el dia que tot mirant un partit de futbol, va trobar-se assegut al seu costat, al sofà del menjador, un noi escabellat i camallarg, amb un llamp de peus calçats amb uns keds pringosos que reposaven sobre la tauleta del menjador i que, amb una birra a la mà, celebrava cada gol de l’equip contrari. Aquell noiot escabellat i estrafolari era el xicot de la seva filla. La nena s’havia fet gran.
Podríem esmentar maneres i maneres d’adonar-se d’aquest fet. En trobaríem de més gracioses que d’altres. Cada casa és un món i tothom se’n surt com pot.
De totes maneres, em permeto fer un matís i dir que algun dels casos explicats tracten de com veuen alguns pares que els fills creixen, però algunes d’aquestes anècdotes expliquen més aviat que els fills s’han fet grossos, cosa que no vol pas dir que s’hagin fet grans.
Jo crec que ens adonem que els fills s’estan fent grans quan veiem que la visió que tenen de nosaltres ha canviat, Quan notem que els fills ens veuen despullats d’aquella disfressa d’herois amb la qual ens veien mentre ells eren infants i quan notem que per ells hem passat a ser uns pobres desgraciats que no fem més que portar-los la contrària i que sembla que ens entestem a fer-los la punyeta, a omplir la seva vida de privacions, dubtes, entrebancs... I si ens adonem que noten que hem passat a ser persones senzilles, que hem fet el que hem pogut i que tenim les mateixes misèries i decepcions que experimenten ells, llavors sí que realment els fills se’ns estan fent grans.
La vida, però dóna moltes voltes, i aquesta visió que poden tenir els fills també pot ser que evolucioni. Amb una mica de sort, la balança torna a decantar i s’arriba a un equilibri per les dues parts: ni tot és tant blanc ni tot es tant negre.
Escorniflaire
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...