dilluns, 4 d’agost de 2008

Massa tard


Un dia vaig preguntar una cosa al meu pare, ja ni tan sols recordo què era o de què es tractava, però el cas és que em va mirar fixament i va contestar-me que no en sabia la resposta. Jo també me’l vaig quedar mirant, suposo que amb aquella carona que fan tots els nens i nenes de set o vuit anys, mig incrèdul mig sorprès, com si acabés de descobrir que els Reis Mags són una enganyifa. Llavors ell em va fer seure sobre els seus genolls i va dir-me allò. Va dir-me: “Un nen petit, als quatre o cinc anys, creu que el seu pare ho pot tot. Als vuit o nou anys descobreix que el seu pare no ho pot tot, però sí gairebé tot. Als setze o disset anys pensa que el seu pare és imbècil. Als vint-i-cinc s’adona que el seu pare no és imbècil, sinó algú que fa el que pot i li deixen, com gairebé tothom. I així fins que, un altre dia, quan aquest nen ja té quaranta anys, l’única cosa en què pensa és que... tant de bo el seu pare fos viu per preguntar-li una cosa”.
Estret del llibre El dolor invisible, de Jordi Sierra Fabra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...