Nits de tempesta

A vegades vaig al cinema per veure una pel·lícula basada en un llibre que he llegit. Aleshores em passa que penso si l’adaptació serà bona, si el que el director remarcarà més de l’obra serà allò que més hauria remarcat jo, si els personatges estaran caracteritzats tal com me’ls havia imaginat...

Divendres vaig anar a veure Noches de tormenta per dos motius: un és que el trailer que havia vist a la televisió m’havia agradat, i l’altre, que hi surt en Richard Gère i això per mi sempre és una garantia. Què caram!

Asseguda a la butaca d’una sala amb no més de dotze o quinze persones (divendres al vespre, vigília de festiu?), al cap d’uns minuts de començar la pel·lícula em ve un flash i penso: aquesta història em sona, jo ja l’he llegida. Vaig seguir la pel·lícula, la trama se m’anava fent familiar, coneguda, sabia el que passaria...

Recordava molts dels fets que succeïen: la història del metge amb la família de la pacient difunta, la del metge amb el fill, la de la protagonista amb l’amiga mestressa de la casa de turisme, però no recordava tant la relació de la protagonista amb la seva família. El paisatge m’era familiar tot i que la casa era una mica més extravagant del que m’hauria imaginat jo.

He de dir que em va agradar la història i els personatges: en Richard Gere genial i la Diane Lane, per treure’s el barret. Quin parell!

Al final, vaig poder veure que es tractava d’una història escrita per en Nicholas Sparks (Un paseo para recordar, Mensaje en una botella, El cuaderno de Noa, La boda...) i vaig confirmar que efectivament jo havia llegit aquella novel·la.

Us la recomano!