dissabte, 20 de juny del 2009

I beg your pardon

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.

A vegades es creua quelcom, en la teva vida, que et fa aturar i qüestionar-te coses, moltes coses. I no és que vulguis ser el centre del món -només faltaria!- només que notes que, potser educadament, potser molt finament, t’arraconen.

Quan el centre del món

queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Quan notes que molestes, que fas nosa, que et contesten ben bé per complir... aleshores comences a saber que no ets ningú...

Problemes cada volta més esquius

et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

La vida dóna moltes voltes i això fa que hi hagi temps millors que d’altres. No sabem de la mà de qui, no sabem d’on, no sabem quan... però tard o d’hora arriben. I, si més no, arriba la conformació i aprendre a saber-se relacionar sense tocar determinats temes, evitant-los per més que creguis que no és el que vols fer. Per més que et sembli contradictori el que estàs fent.

I sempre et quedarà el record de quan les coses eren més fàcils, de quan les coses es podien parlar, de quan encara no senties que no ets ningú, de quan podies pensar que eres una mica el centre del món... Quan no tenies problemes cada volta més esquius que vinguessin a torbar la dolça son...

No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

I beg your pardon

Escorniflaire

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...