A un pare

Com cada dia, sonaria el timbre i la vetlladora avisaria que havien arribat. El viatge des del centre d’educació especial era un xic llarg, però el nen ho portava bé. Aquella tarda xafogosa en Jaume havia pensat que portaria el seu fill al parc. En Guillem s’hi distreia allà. Immòbil a la seva cadira, la seva respiració era suau i constant i la manca de convulsions palesaven que allà s’hi relaxava. No podien saber què sentia, però la seva calma deixava entreveure que hi estava bé.

La cridòria de la mainada se sentia des de la cantonada: se sentia, però ells no l’entenien. Aquells marrecs, entre ells, parlaven un altre idioma.

Va asseure’s al pedrís (no quedava cap banc lliure), la cadira amb el nen al seu costat i tots dos de cara a la zona de jocs.

Quina vitalitat que tenien aquells nens!

Quina edat deuria tenir el més gran: tres, quatre anys? Potser ni hi arribava. La brutícia s’apoderava de la seva roba: samarretes estireganyades, pantalons vells i esparracats... Els mocs els arribaven a la boca. La pell fosca emblanquida per la pols demostrava que havien passat una bona estona al sorral del pati d’escola.

Un parell, proveïts amb uns trossos de branca, jugaven a la guerra: trrrrr-trrrrr-trrrr, el soroll de la metralleta... Uns altres feien la croqueta al marge del parc. I dos o tres s’empaitaven, proveïts d’uns bons bastons, corrent per la vorera, garrotada va, garrotada ve, arriscant fins a tocar els cotxes. Ningú no s’immutava.

El més menut, grapejava la teta de la mare fins aconseguir endur-se’n el mugró a la boca. La dona, atenta a la conversa de les seves companyes, sense ni mirar-se el nen, no se n’adonava.

Les mares, dones de pell bruna i lluent, amb els vestits acolorits, unes assegudes a en un banc i altres dretes al voltant xermellejaven qui sap quines paraules, i la seva cridòria, talment una discussió, precedia unes riallades que desmentien qualsevol polèmica.

Des d’aquell racó del parc, agafant la mà d’en Guillem i fent-li alguna moixaina de tant en tant, aquell dia, com altres vegades, el seu magí començà a barrinar. Li passaven pel cap le imatges del naixement d’en Guillem, aquell part aparentment normal, que esdevingué prou dificultós per portar-los a la situació actual. I tot allò, sovint el conduïa a veure’s diferent que la gent del seu entorn. I s’adonava que ell era l’únic, l’únic pare que passava una estona al parc amb el seu fill. I el seu fill era l’únic, l’únic nen que aquella hora de la tarda encara anava net, l’únic que no cridava, l’únic que no corria i l’únic que no es barallaria amb ningú. I ells eren els únics, els únics pares que arribant a casa haurien de ser tots dos per banyar el seu fill, per donar-li el sopar i per posar-lo al llit; un de sol, no podia. I ells eren dels pocs, dels pocs que encara pagaven de la seva butxaca els costos escolars i sanitaris que calien per al seu fill.

I feia temps que ho vivien així, amb tota la naturalitat que és possible en aquest cas, sense envejar ningú, sense desitjar res més, afrontat el dia a dia amb la valentia necessària... Pensant, però que amb tants nouvinguts, cada vegada tindrien menys ajuts.

A un pare que vaig veure al parc.

Escorniflaire, juny 2009