Tal com passa amb els dies, de nits n’hi ha moltes per recordar. La nit de Nadal, carregada de màgia i il·lusió; la de Cap d’any, nit teòricament més llarga, però que els humans ens entestem a convertir-la en una de les més curtes... Perquè, de nits, n’hi ha de tota mena.
La nit és aquell període de temps que hi ha entre dia i dia i que cadascú destina al que li sembla (o al que pot). Tradicionalment, aquest espai de temps ha estat reservat al descans físic i mental, a les relacions íntimes (de parella o no)... Aquesta seria la part més tendra i bucòlica de la nit. Per als joves (i alguns que no ho són tant) la nit és sinònim de diversió: concerts, discoteques, festes, celebracions esportives... Segurament que la majoria d’aquests actes no tindrien tant d’èxit si es fessin en plena claror del dia. I com que la nit té una doble cara, la seva foscor empeny els humans a fer allò que no es pot fer mentre és clar; de manera que és a la nit quan es produeixen la majoria de, robatoris, baralles, borratxeres...
Descansar a la nit, a partir d’una edat i una situació personal determinades no és del tot fàcil. De nit els decibels es magnifiquen i som capaços de sentir aquell soroll insignificant que no sentiríem en ple dia encara que es produís al costat de la nostra orella. Depenent d’allà on visquem, de nit podem sentir les intimitats dels veïns: si arriben a mitja nit, si porten talons o sabata plana, si es dutxen abans de ficar-se al llit, si es lleven a fer un riu, si el seu fill té tos o si li surten les primeres dents, si els sona el telèfon o el despertador, si arriben sols o acompanyats disposat a passar una nit boja o si han decidit aprofitar la calma i la foscor per resoldre en forma de discussió allò que no acaba de rutllar.
Ja a dintre de casa, de nit podrem gaudir dels estossecs dels nostres fills (que són més forts que no pas de dia), serà l’espai de temps que ocuparan les grans febrades i quan segurament haurem d’administrar antitèrmics, fer-los banys d’aigua tèbia o qualsevol altre remei més o menys casolà per fer-los baixar la temperatura; de nit és quan hem anat a urgències més espantats. Quan els fills ja són més grans, és a la nit quan patirem per ells: els estudis, les amistats, les primeres relacions afectives... tot això se sobredimensiona de nit. Les cabòries siguin per temes laborals, familiars, de salut, polítiques, econòmiques o fins i tot esportives, totes tenen la capacitat d’aparèixer en plena nit, arraconant el son reparador i neguitejant-nos a cor què vols.
En l’àmbit domèstic, és de nit quan prendrem consciència de sorolls diversos: la nevera que s’ha fet vella i no para de fer soroll, aquell despertador que ens han venut com a silenciós i que resulta que no ho és gaire, aquell motoret del llit, el transformador d’aquell llum de paret...
Els que patim la síndrome de la lloca (conjunt de símptomes físics, però sobretot mentals, que priven la persona afectada de gaudir d’un son conciliador fins que tots els polls no han arribat a jóc i el galliner queda tancat i barrat), tant si és congènita com adquirida, ens estimem mil vegades més una nit de diari que no pas una de festa i vivim en una contradicció constant, ja que ens agrada el ritme diürn dels dies festius, però ens sentim més còmodes amb el ritme nocturn dels dies laborables.
Això no obstant, de nits, n’hi ha de molt tranquil·les. Per posar un exemple, a mitjan agost, situats lluny de la claror de les ciutats, podem passar una bona estona nocturna observant les llàgrimes de Sant Llorenç, gaudint del que s’anomena pluja d’estels.
Santa nit, plàcida nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...