diumenge, 28 d’agost de 2011

Les vaques pasturen, ensenyen el cul i també mengen farratges!

Los prados son verdes, el sielo es asul, les vaques pasturen i ensenyen el cul. Tres afirmacions prou conegudes que els que tenim certa edat sabem entonar –amb més o menys gràcia- recordant Mollerussa, la cançó de la Trinca. Un prat verd, una vaca pasturant... una imatge ben bucòlica, més encara si a la vaca l’acompanya un vedell de pocs dies intentant mamar. La part que continua (em refereixo a la d’ensenyar el cul) fa certa gràcia, però pot ser que resti encant a l’estampa inicial, depenent del grau d’emmerdissament dels darreres de l’animal i de la quantitat de mosques que s’hi passegen.
A l’estiu, a muntanya, s’hi poden trobar unes bones eugassades i uns escamots de bestiar boví d’uns quants caps. Aquests animals són enviats a les altes prades a passar els mesos d’estiu on gaudeixen de cert marge de llibertat, tot i que sempre hi ha un pastor que en té cura i els fa una ullada amb més o menys freqüència. Trobar bestiar pasturant pot desencadenar actituds ben diverses: des del que observa respectuosament l’escena animal fins al que els hi fot cop de roc -vés a saber per quin motiu-, passant pel que s’hi retrata o el que els ignora.
En general, trobar bestiar pasturant fa certa gràcia; podríem dir que el bestiar decora el paisatge, hi dóna un acabat de ruralisme. És clar que hi ha qui té por i, com que els animals semblen dotats d’un sisè sentit que els permet ensumar la proximitat d’una persona que els tem, són capaços de detectar la presència de l’esporuguit i mostrar la seva màxima bravesa, cosa que fa passar una mala estona al caminant temorenc i als que l’acompanyen.
El bestiar lliga molt la gent de pagès. La feina del camp es pot deixar algun dia, però amb els animals s’hi ha de ser diàriament. A l’estiu, a la feina del bestiar s’hi ajunta la d’arreplegar menjar per a l’hivern -que és molt llarg!-. Per això és freqüent veure dallar, raspallar i embalar farratges. No és estrany que aquestes feines es facin a primera hora del dia o al capvespre quan l’herba seca té un grau d’humitat que la fa manejable sense que s’esbocini; en canvi, al pic del sol queda eixarreïda, i en remenar-la s’engruna i li cau la fulla. Un cop l’herba està empaquetada en forma de bales (ara rodones i molt grosses), cal emmagatzemar-la cara a l’hivern. L’emmagatzematge comença amb el trasllat. Per això és habitual a l’estiu veure per les carreteres tractors amb remolcs carregats de bales. Aquests vehicles agrícoles tenen certes limitacions de velocitat, tot i que no tenen res a veure amb les que tenien anys enrere; ara circulen uns tractors molt grossos, còmodes i ràpids..., però es pot donar el cas que el trasllat dels farratges provoqui algunes cues –retencions- a les carreteres.
És freqüent que passejant o anant i tornant de vacances coincidim amb el trasllat de farratges; aquí podem trobar-nos amb actituds diverses: els qui, pacientment, respecten aquests vehicles, els qui ni s’immuten i els que mostren la seva impaciència, falta de respecte i tracte poc respectuós envers aquelles persones que, a diferència d’ells, estan treballant mentre la majoria estan de vacances. I dic això perquè m’he trobat en més d’una ocasió en una d’aquestes situacions. L’última es produí baixant de Ribes de Fresser on el conductor d’una autocaravana va mostrar-se impacient, insolent i irrespectuós amb un pagès que traslladava un remolcat de bales de farratge, una tarda calorosa de primers d’agost. El conductor d’aquella autocaravana -que molt probablement estava de vacances- va estar a punt de provocar un accident en el qual haguessin estat implicats el tractor amb el seu remolc, l’autocaravana i uns quatre o cinc vehicles que ens trobàvem a la vora. Potser els ocupants d’aquell vehicle tornaven d’unes vacances a muntanya on havien estat admirant els prats verds, el cel blau i les vaques que pasturen i ensenyen el cul. Això pla seria gros: quina actitud tan contradictòria! Com deia l’amic Ferrés al seu blog El led vermell, els indígenes sempre han fet nosa als colonitzadors http://el-led-vermell.blogspot.com/2011_07_01_archive.html
Per acabar, em resta aclarir al conductor anònim de l’autocaravana -i a tants d’altres que farien el mateix- que les vaques que pasturen i ensenyen el cul, també mengen farratges!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...