Ja fa dies que plou!

Al començament d’aquesta tardor, coincidint amb l’inici del curs escolar, feia tanta calor que n’hi havia per pensar que enguany passaríem de l’estiu a l’hivern saltant-nos aquesta meravellosa estació meteorològica rica per naturalesa. Els elogis a la tardor ja els vaig fer en una altra ocasió; per tant, no em repetiré.

Després d’aquell inici tan càlid i estiuenc, els dies s’han anat alternant: uns de calorosos, altres de fresquets, uns de cel serè, d’altres de cel núvol, uns de ben eixuts i altres de plujosos, per no oblidar la boira matinera i el vent. I ara, ja podem dir que fa un temps propi de tardor, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa.

Ja fa uns quants dies que plou. Ho va fer dies enrere, vam tenir una pausa i s’hi ha tornat a posar. Els boscos han canviat de tonalitat, els carrers són plens de fulles i els primers bolets (contra tot pronòstic) han tret el barret entre l’herba humida i la fullaraca acabada de caure: fredolics i rovellons s’han deixat collir, cuinar i menjar. Gustos de tardor! La terra s’ha estovat i ara els pagesos esperen que pari de ploure i s’eixugui el terreny per poder entrar als camps; la feina de llaurar no es pot fer en qualssevol condicions, s’ha de fer quan hi ha saó. Els rius han revingut, al camp i a les ciutats; alguns habitants de zones rurals avui no han pogut travessar el riu pel passallís que els permet accedir a les vies principals. Les reserves d’aigua han crescut… I és que la tardor ja les té aquestes coses.

Sembla que hem perdut el costum de conviure amb la pluja. Quan era petita, a casa hi havia catiusques de totes les mides. Les fèiem servir molt i passaven d’un germà a l’altre, cada vegada més gastades, fins que al més petit ja no li anaven bé. Recordo haver-me’n calçat algun parell d’apedaçades; el biciclista que ens arreglava les rodes rebentades també ens apedaçava les botes d’aigua. Sortíem al carrer amb el nostre equip de pluja: paraigua, catiusques i impermeable i anàvem a peu a col·legi, a comprar o allà on fos, encara que plogués a bots i a barrals. Ho aprofitàvem, això sí, per trepitjar basses i esquitxar-nos els uns als altres.

Hi ha qui ja en comença a estar fart d’aquesta pluja, tot i que sembla que aquests ruixats només són presagi de la xafegada que ens caurà a partir de diumenge 20-N, després dels escrutinis. Vivim un temps d’inestabilitat i es preveuen ruixats forts i tempestes “d’aigües blaves”, d’aquelles que arrosseguen sangoneres de les que xuclen la sang i  tot el que poden i que hom no sap com desfer-se’n. I diuen que, una vegada més, el territori anomenat “quadrant nord-est” es veurà fortament afectat per aquesta gran llevantada que a hores d’ara ja és del tot previsible i imparable. Però la tempesta de veritat té un radi d’acció més gran i ja fa temps que amenaça amb força llamps i trons. A casa nostra anàvem fent la viu-viu fins que l’huracà de l’altra banda de l’oceà ens va alertar que les bromes porten pluja i que les bombolles exploten. Aquell dia ens va caure un bon ruixat!

Sembla que la previsió no ha de fallar i que hi haurà uns guanyadors (si és que se’n pot dir així, en aquests moments) que hauran de demostrar si són tan llestos com diuen i en saben treure l’aigua clara de tot plegat. M’imagino que, com tots, procuraran portar l’aigua al seu molí. I mentre duri aquest mal temps i continuïn els forts ruixats no ens queda més remei que posar-nos a aixopluc al costat dels independentistes.

Potser és allò que deia en Raimon al meu país la pluja no sap ploure o que en tema de pluges i ruixats, hi ha molt per dir!