dimecres, 16 de novembre de 2011

Ja fa dies que plou!

Al començament d’aquesta tardor, coincidint amb l’inici del curs escolar, feia tanta calor que n’hi havia per pensar que enguany passaríem de l’estiu a l’hivern saltant-nos aquesta meravellosa estació meteorològica rica per naturalesa. Els elogis a la tardor ja els vaig fer en una altra ocasió; per tant, no em repetiré.
Després d’aquell inici tan càlid i estiuenc, els dies s’han anat alternant: uns de calorosos, altres de fresquets, uns de cel serè, d’altres de cel núvol, uns de ben eixuts i altres de plujosos, per no oblidar la boira matinera i el vent. I ara, ja podem dir que fa un temps propi de tardor, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa.
Ja fa uns quants dies que plou. Ho va fer dies enrere, vam tenir una pausa i s’hi ha tornat a posar. Els boscos han canviat de tonalitat, els carrers són plens de fulles i els primers bolets (contra tot pronòstic) han tret el barret entre l’herba humida i la fullaraca acabada de caure: fredolics i rovellons s’han deixat collir, cuinar i menjar. Gustos de tardor! La terra s’ha estovat i ara els pagesos esperen que pari de ploure i s’eixugui el terreny per poder entrar als camps; la feina de llaurar no es pot fer en qualssevol condicions, s’ha de fer quan hi ha saó. Els rius han revingut, al camp i a les ciutats; alguns habitants de zones rurals avui no han pogut travessar el riu pel passallís que els permet accedir a les vies principals. Les reserves d’aigua han crescut… I és que la tardor ja les té aquestes coses.
Sembla que hem perdut el costum de conviure amb la pluja. Quan era petita, a casa hi havia catiusques de totes les mides. Les fèiem servir molt i passaven d’un germà a l’altre, cada vegada més gastades, fins que al més petit ja no li anaven bé. Recordo haver-me’n calçat algun parell d’apedaçades; el biciclista que ens arreglava les rodes rebentades també ens apedaçava les botes d’aigua. Sortíem al carrer amb el nostre equip de pluja: paraigua, catiusques i impermeable i anàvem a peu a col·legi, a comprar o allà on fos, encara que plogués a bots i a barrals. Ho aprofitàvem, això sí, per trepitjar basses i esquitxar-nos els uns als altres.
Hi ha qui ja en comença a estar fart d’aquesta pluja, tot i que sembla que aquests ruixats només són presagi de la xafegada que ens caurà a partir de diumenge 20-N, després dels escrutinis. Vivim un temps d’inestabilitat i es preveuen ruixats forts i tempestes “d’aigües blaves”, d’aquelles que arrosseguen sangoneres de les que xuclen la sang i  tot el que poden i que hom no sap com desfer-se’n. I diuen que, una vegada més, el territori anomenat “quadrant nord-est” es veurà fortament afectat per aquesta gran llevantada que a hores d’ara ja és del tot previsible i imparable. Però la tempesta de veritat té un radi d’acció més gran i ja fa temps que amenaça amb força llamps i trons. A casa nostra anàvem fent la viu-viu fins que l’huracà de l’altra banda de l’oceà ens va alertar que les bromes porten pluja i que les bombolles exploten. Aquell dia ens va caure un bon ruixat!
Sembla que la previsió no ha de fallar i que hi haurà uns guanyadors (si és que se’n pot dir així, en aquests moments) que hauran de demostrar si són tan llestos com diuen i en saben treure l’aigua clara de tot plegat. M’imagino que, com tots, procuraran portar l’aigua al seu molí. I mentre duri aquest mal temps i continuïn els forts ruixats no ens queda més remei que posar-nos a aixopluc al costat dels independentistes.
Potser és allò que deia en Raimon al meu país la pluja no sap ploure o que en tema de pluges i ruixats, hi ha molt per dir!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...