Cinquanta anys de Cavall Fort

Cavall Fort celebra el seu cinquantè aniversari. Els números 1185 i 1186 conformen l’Edició especial de desembre per commemorar aquesta efemèride. A aquesta revista juvenil que va néixer l’any 1961, en plena dictadura, se li reconeix un paper fonamental com a principal mitjà alfabetitzador en català per a la canalla nascuda als any 60 i 70. Diria que és més que just fer-li aquest reconeixement.

A casa, algun dels sis germans era subscriptor del Cavall Fort. La veritat és que quan el rebíem, el llegíem –o potser el devoràvem i tot- una bona part dels germans. En recordo alguns continguts: la tira còmica d’Ot el bruixot, els reportatges, les idees per fer treballs manuals... i fins i tot els dibuixos dels anuncis dels mitjons Molforts i la icona del timbaler. Les històries d’en Jep i en Fidel, situades a la contraportada, hi tenien un paper important: aquests personatges, de Madorell, units per una amistat incondicional, es trobaven en situacions adverses que trampejaven amb ajuda del seu enginy i la seva paciència. També recordo bé el concurs que hi havia a la darrera pàgina; m’havia fet ballar el cap més d’una vegada, però insistia fins que el tenia resolt i sovint enviava la resposta per participar-hi. En alguna ocasió, n’havia estat guanyadora: jocs educatius, discs de vinil o algun joc de manualitats –tot en català, és clar!- és el que havia  rebut com a premi i que em portaven les meves germanes grans que estudiaven a Barcelona.

Pensar en el Cavall Fort em trasllada a la sala d’estar de casa els pares -el nostre quarto d’estar-: la taula camilla, amb les faldilles de quadres; les cadires de balca on sèiem per fer els deures, berenar o, senzillament, jugar; la màquina de cosir, arraconada a una banda o muntada al costat de la finestra quan tocava fer algun arreglo; el llit-moble, una mena de llit plegable al damunt del qual hi havia una armariet que havia tingut diferents funcions i els últims temps va ser la llibreria de les dues germanes més petites; l’escalfor del braser que ens mantenia peus i cames ben calentons,  l’olor de cendra –primer- i de ceràmica calenta –després- que desprenien els diferents brasers, i la fortor del gas butà de la primera estufa catalítica. I és que l’estufa de llenya que caldejava tot el pis quedava lluny de la sala d’estar.

Deixem els records i tornem a les revistes. A casa, també rebíem l’Infantil -gràcies a la subscripció d’una meva germana, regal d’un padrí, segurament-. Aquesta revista, de contingut més infantívol, vam deixar de rebre-la quan encara era molt joveneta, però també en guardo alguns records, entre altres, una mena d’espot publicitari en què uns infants s’intercanviaven joguines i un deia a l’altre “No, l’Infantil no te’l canvio per res”.

Ben segur que aquestes i altres revistes, infantils o juvenils, en llengua catalana, van ser les beceroles del nostre català. En uns anys en què els llibres de text –al menys la majoria- eren en castellà, ens va tocar aprendre a llegir amb el mi mamá me ama, mi mamá me mima, mi papá fuma pipa... I no és que fos mentida tot allò; segurament que les nostres mares ens estimaven i ens mimaven, al menys una miqueta, i que més d’un tenia el pare fumador de pipa, però aquelles paraules, nosaltres no les dèiem mai en aquella llengua en què havíem d’aprendre a llegir-les. A nosaltres ens va tocar aprendre el català parlat, el de la família, del carrer, de les botigues, dels amics... i ho vam fer sense cap base teòrica.

No tinc cap intenció de treure mèrit als creadors d’aquelles revistes, però val a dir que en aquells moments no tenien la competència que tindrien ara: la televisió era en blanc i negre i emetia en un horari molt limitat (als matins no teníem tele!) i la informàtica i les telecomunicacions encara no es veien venir. La competència més gran que tenien aquelles revistes eren les places i carrers, i els terrats i balcons, escenaris dels nostres jocs.

La Generalitat, en una campanya de foment per la lectura, utilitzava l’eslògan llegir ens fa més grans. I si aquest lema està carregat de raó, podem dir que el Cavall Fort ha contribuït a fer-nos més grans -i més forts-.

Gràcies Cavall Fort. Per molts anys!