No estem sols

No estem sols. Cada nit, quan ens n'anem a dormir, centenars de petits éssers, gegants, esperits, genis i animalons campen a pler, fent i desfent i influint d'una manera o d'una altra en les nostres vides. Segons un treball publicat per Bernat Ferrer a mareterra.cat, aquesta afirmació servia als nostres avantpassats per comprendre allò que no sabien explicar d’altra manera i per justificar situacions en què es troben els humans dia a dia.

Hi ha qui explica la riquesa i varietat d'aquesta mena de personatges a la personificació dels esperits de la naturalesa i de fenòmens com ara els vents, les roques, el foc o fins i tot la mort. Se n’han fet molts estudis i moltes classificacions: de caire diabòlic, de morfologia indefinida o de caire domèstic...

La creença en aquests sers va disminuir amb el pas del camp a la ciutat i, sobretot, amb la laïcització de la societat. Hi han ajudat també els mitjans de comunicació amb la popularització de mitologies d’altres països. Però encara ara hi ha gent que afirma l’existència de follets domèstics, aquells éssers minúsculs que acostumen a estar al costat dels més menuts de la casa i a mida que els agafen confiança acaben sent els responsables dels amics invisibles dels infants.

D’éssers diminuts i fantàstics n’hi ha de molts tipus i el fet de creure-hi -o no- depèn de la manera de ser de cadascú i de les experiències sentides o viscudes. La idea que fins fa poc em venia al cap quan em parlaven de follets i altres éssers d’aquesta mena era la d’uns personatges minúsculs, belluguets i entremaliats i dotats de certa mala bava, als quals atribuiria més malifetes que no pas bones accions.

Follets, pesantes, minairons, diables boiets, donyets, cerdets, fameliars, nyitus, falugues, dones d’aigua... éssers màgics i entremaliats que formen part de la mitologia dels Països Catalans, una altra riquesa de la nostra terra, recollida i estudiada per Joan Amades, Joan Grau, Joan Soler i altres costumistes i antropòlegs.

Els meus germans i jo hem crescut sense creure en aquests petits éssers. Potser sí que en alguna ocasió, havíem sentit que se’ls atribuïa la pèrdua d’algun objecte, però això es resolia invocant santa Helena, advocada de les coses perdudes (segons el diccionari Alcover Moll), que tenia el poder de fer-nos recuperar l’objecte perdut. No voldria treure mèrit a aquesta santa, però he de dir que la seva acció no hauria tingut èxit si no hagués anat acompanyada d’una cerca profunda que comportava regirar de cap a peus l’habitació on es trobava l’objecte perdut.  

Però d’un temps ençà, encara que no hi acabi de creure, estic convençuda de l’existència d’un d’aquests sers que viu a casa meva. No l’he vist mai, però en puc fer una descripció aproximada: és un bon jan, no ens molesta, no ens esgarria les coses, ens deixa dormir, no embruta, no fa soroll i no menja ni defeca. Desconec la seva forma i les seves dimensions, però si d’una cosa estic segura és que té molts peus i nombrosos “darreres” i es canvia sovint de roba. Només amb aquesta creença puc trobar explicació a la quantitat de mitjons i de roba interior que sovint tenim per rentar i plegar.

No estem sols, tenim el nostre ésser fantàstic i estem de sort, ens ha tocat net i polit.