No estem sols. Cada nit, quan ens n'anem a dormir, centenars de petits
éssers, gegants, esperits, genis i animalons campen a pler, fent i desfent i
influint d'una manera o d'una altra en les nostres vides. Segons
un treball publicat per Bernat Ferrer a mareterra.cat,
aquesta afirmació servia als nostres avantpassats per comprendre allò que no
sabien explicar d’altra manera i per justificar situacions en què es troben els
humans dia a dia.
Hi ha qui
explica la riquesa i varietat d'aquesta mena de personatges a la personificació
dels esperits de la naturalesa i de fenòmens com ara els vents, les roques, el
foc o fins i tot la mort. Se n’han fet molts estudis i moltes classificacions:
de caire diabòlic, de morfologia indefinida o de caire domèstic...
La creença en
aquests sers va disminuir amb el pas del camp a la ciutat i, sobretot, amb la
laïcització de la societat. Hi han ajudat també els mitjans de comunicació amb
la popularització de mitologies d’altres països. Però encara ara hi ha gent que
afirma l’existència de follets domèstics, aquells éssers minúsculs que
acostumen a estar al costat dels més menuts de la casa i a mida que els agafen
confiança acaben sent els responsables dels amics invisibles dels infants.
D’éssers
diminuts i fantàstics n’hi ha de molts tipus i el fet de creure-hi -o no- depèn
de la manera de ser de cadascú i de les experiències sentides o viscudes. La
idea que fins fa poc em venia al cap quan em parlaven de follets i altres éssers
d’aquesta mena era la d’uns personatges minúsculs, belluguets i entremaliats i
dotats de certa mala bava, als quals atribuiria més malifetes que no pas bones
accions.
Follets,
pesantes, minairons, diables boiets, donyets, cerdets, fameliars, nyitus, falugues,
dones d’aigua... éssers màgics i entremaliats que formen part de la mitologia
dels Països Catalans, una altra riquesa de la nostra terra, recollida i
estudiada per Joan Amades, Joan Grau, Joan Soler i altres costumistes i antropòlegs.
Els meus
germans i jo hem crescut sense creure en aquests petits éssers. Potser sí que
en alguna ocasió, havíem sentit que se’ls atribuïa la pèrdua d’algun objecte,
però això es resolia invocant santa Helena, advocada de les coses perdudes (segons
el diccionari Alcover Moll), que tenia el poder de fer-nos recuperar l’objecte
perdut. No voldria treure mèrit a aquesta santa, però he de dir que la seva
acció no hauria tingut èxit si no hagués anat acompanyada d’una cerca profunda
que comportava regirar de cap a peus l’habitació on es trobava l’objecte perdut.
Però d’un temps
ençà, encara que no hi acabi de creure, estic convençuda de l’existència d’un
d’aquests sers que viu a casa meva. No l’he vist mai, però en puc fer una
descripció aproximada: és un bon jan, no ens molesta, no ens esgarria les
coses, ens deixa dormir, no embruta, no fa soroll i no menja ni defeca.
Desconec la seva forma i les seves dimensions, però si d’una cosa estic segura
és que té molts peus i nombrosos “darreres” i es canvia sovint de roba. Només amb aquesta creença puc trobar explicació a la quantitat de
mitjons i de roba interior que sovint tenim per rentar i plegar.
No estem sols, tenim el
nostre ésser fantàstic i estem de sort, ens ha tocat net i polit.
A casa meu tb hi ha un ésser fantàstic :D I et ben asseguro que té un número imparell de peus!
ResponEliminaQuina sort que teniu! Només un personatge.
ResponEliminaA casa nostra habita "la gent". La gent deixa els llums oberts (tants com n'hi hagi), no tanca bé les aixetes (no se'n des cuiden cap ni una), desendrecen les habitacions, escampen les revistes, treuen totes les ampolles i "potingues" dels calaixos de la cambra de bany, etc, etc, etc...
Sou uns afortunats! Per molts anys!!!!!