Fa pocs dies va morir, als 92 anys, Enric Aguadé
Sans. Aquest home, metge de professió, ha estat un dels referents de la
història de l’excursionisme català. Gran aficionat a aquesta activitat, va
participar en el marcatge del primer dels senders de gran recorregut (GR) de
Catalunya. Deia que el secret d’arribar lluny és no tenir pressa, caminar per
no cansar-se, sense fer curses. Aplicant aquestes premisses a la seva vida, va
aconseguir fer un llarg camí que el va portar a rebre la Creu de Sant Jordi, entre
altres distincions.
En el camp mèdic, recomanava als
pacients caminar almenys tres quilòmetres cada dia, sis cada dos dies, o fer
una bona excursió el cap de setmana. “Una jornada de camí: una setmana de
salut”.
No he conegut el doctor Aguadé, però
llegir algun dels articles que parlen de la seva mort, m’ha fet pensar molt en
el meu pare, en Ramon. Havien coincidit en el temps -es portaven 3 anys-, en
l’afició -caminants curiosos i incansables-; en la manera d’entendre l’excursionisme
-“caminar per no cansar-se, sense fer curses”-...
Aguadé recomanava als pacients que
caminessin; el pare caminava per afició i per prescripció facultativa com a
lluita contra una malaltia osseoesquelètica.
Aguadé era feliç trepitjant de nou
senders que amb el temps s’havien oblidat; el pare era feliç descobrint
caminois poc coneguts i conversant amb els (darrers) habitants de masies
aïllades de l’Alta Garrotxa per tal de recuperar mots ancestrals, antigues
expressions i recordar vells costums. El pare, era amant de les excursions de
muntanya fàcil; ell en deia “muntanya amable”, locució que donà nom a una sèrie
d’articles seus publicats al butlletí del Centre Excursionista d’Olot.
He tingut ocasió de copsar el
respecte i la prudència del pare per la muntanya i el seu entorn; és més, crec
que va saber transmetre’ns aquests valors a tots i cada un dels fills. Del
doctor Aguadé donaré per suposat que era un home respectuós i prudent.
Però la mort del doctor Aguadé no ha
estat l’única mort muntanyenca dels darrers dies. Precisament, hem encetat la
setmana amb la trista notícia de la mort d’un excursionista, aquesta, però es
produí en plena acció: en precipitar-se barranc avall mentre feia la cresta del
Ferran. Una notícia ben lamentable!
Fa anys que tinc la sort de poder
passar estones de pau i tranquil·litat en un raconet al poble d’Oix. Els dinars
a l’aire lliure que hem fet a la
Closa ara ja són innombrables. El pare sovint deia que allà
s’hi pot escoltar el silenci. La veritat és que tenia raó.
Immersos en aquell profund silenci,
sobta sentir el soroll dels helicòpters. En més d’una ocasió hem dubtat de quin
era el motiu de la seva presència; si és estiu i any de secada poden ser de vigilància
forestal o de control d’algun incendi. Ara bé, moltes vegades es tracta d’un
rescat precisament a la zona del Ferran.
La mort d’aquest excursionista no ha
estat la primera i no crec que sigui l’última, ja que alguns indrets de l’Alta Garrotxa
són aspres i de mala petja. I si en uns paratges es pot gaudir d’aquella
Muntanya amable, en altres la
Garrotxa pot arribar a ser molt i molt esquerpa. I és per
això que es necessita un bon coneixement del que s’hi va a fer, una gran dosi
de la prudència i el respecte de què parlava abans; perquè la muntanya, a vegades,
no perdona.
Siguin on siguin aquests
excursionistes i les persones que ens han deixat últimament, espero que hagin
trobat un plàcid racó per reposar després de la llarga i feixuga travessia.
Notícies relacionades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...