divendres, 14 de juny de 2013

Un mal any per les cireres (entreteniments a taula I)



Les primeres cireres que ens arriben van a un preu astronòmic, per això acostumo a esperar a comprar-ne fins que s’abaixen una mica. I quan em sembla que el que me’n fan pagar és raonable, en compro les primeres per provar què tal són; sempre poquets, per si de cas.
Ara fa 19 anys i uns quants dies, quan estava embarassada de la Sílvia, la meva filla petita, vaig veure les primeres cireres a l’aparador d’una petita fruiteria -que no per petita deixava de ser selecta!- i no em vaig poder estar d’entrar-hi:
-          Em posarà un grapat de cireres?
-          Nena: van a tant el quilo –encara amb pessetes-!
-          Sí, sí, he vist el cartellet. Només en volia un grapadic.
Es veu que la senyora -Plana es deia de cognom- només volia avisar-me perquè no m’endugués un ensurt en veure la quantitat que li hauria de pagar. Potser el meu aspecte li va fer pensar que no podria assumir el cost. Qui sap!
Les cireres eren bones i de tornada cap a casa me les vaig anar menjant sobrepassant el límit de cireres que es poden menjar en un dia.
Per què parlo d’un “límit”? Doncs perquè, quan era petita, a casa ens limitaven el nombre de cireres que podíem menjar. No recordo exactament si eren dotze o si eren quinze, però sí que tinc clar que havíem de comptar els pinyols que ens quedaven al plat. Desconec quin era el motiu de tal limitació. Potser perquè eren indigestes? Potser pel seu preu elevat?. Fos quin fos el motiu, però, la norma era aquesta i quan s’arribava al límit no es podien agafar més cireres.  
Amb aquesta limitació, era lògic que la ingesta de cireres anés acompanyada d’algun entreteniment que fes que no ens les mengéssim tant de pressa. Vet aquí que, mentre ens les menjàvem, les cireres aparellades ens les posàvem a l’orella talment unes arracades i amb les individuals fèiem petites reproduccions d’objectes domèstics com ara  el cistellet, el càntir...
Suposo que com que això ens entretenia, ens les menjàvem més a poc a poc, cosa que en feia més fàcil la digestió i, de passada, tardàvem més a arribar al límit permès.
Hi havia una altre entreteniment que consistia a fer un nus amb la cua de la cirera. Dit així no sembla gaire entretingut, però la gràcia rau en com s’havia de fer aquest nus. Es tractava de ficar-nos a la boca una cirera sencera, és a dir, amb cua i tot. Un cop a la boca, n’extrèiem el pinyol i un cop ingerida la cirera, amb la cua que ens quedava dintre la boca, havíem de fer un nus, sense l’ajuda de les mans, o sigui, només amb la llengua i les dents. Aquesta és una habilitat que tenim els de casa meva i encara ara, quan mengem cireres, acabem fent un nus amb la cua d’una cirera.
Nus, cistellet, càntir i arracades

Enguany esperava les cireres amb il·lusió, però, en general, han estat aigualides i força insípides. Això no obstant, he recordat una vegada més aquesta curiosa manera que tenim d’entretenir-nos quan mengem cireres i mentre he tornat a fer cada figuereta i cada nuada he pensat també amb tots els que ja no són al meu costat per posar-se un parell de cireres per arracades o per fer el cistellet, el càntir o el nus.
I, és que, en tema de cireres, aquest també ha estat un mal any!

1 comentari:

  1. He de confessar que:

    1- encara uno sé fer el nus amb la boca
    2- diumenge vaig sobrepassar el límit cireril amb escreix

    Un escrit fantàstic per acabar-me de "despejar" de bon matí :)

    Coralí

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...