dijous, 11 de juliol de 2013

El matalasser



El relat de Carme Riera a Temps d’innocència que porta per nom "Matalassos" ha estat, de moment, el que ha aconseguit més exitosament transportar-me en l’espai i, sobretot, en el temps. Se m’ha endut al terrat del carrer Amadeu, un gran terrat que formava part de casa nostra, del pis on va viure la meva família, és a dir, els pares i els sis germans que érem, des de poc abans que nasqués jo fins que els pares ja s’havien quedat sols i en van marxar ara deu fer uns vint-i-vuit o trenta anys. I en el temps, se m'ha endut uns quaranta anys enllà.
El matalasser venia a casa a refer els matalassos. Refer un matalàs consistia a desfer-lo, remenar-ne la llana per airejar-la, afegir-n’hi si calia, tornar a muntar el matalàs, tot cosint-lo, tot aprofitant per canviar la tela.
Quan havia de venir el matalasser, recordo que es fregava el (gran) terrat. Un cop el terra ben net, s’hi posava el matalàs que es volia refer. El primer pas era descosir-lo i després, amb l’ajuda de dos bastons, batre’n la llana. El  “txec-txequetec, txec-txequetec...” que feien els matalassers, amb els seus bastons de lledoner era un ritme fàcil de reconèixer quan anàvem pel carrer, senyal inequívoc de la presència del matalasser en algun terrat o entrada d’alguna casa propera. Un cop s’havia airejat la llana, a vegades se n’hi afegia i després s’estenia, al terra, la tela del que seria el matalàs nou, s’hi posava la llana al damunt i començava l’operació de muntar el nou matalàs donant-li la forma fent els cosits, amb fil de cànem, laterals que feien com un ribet (a les dues cares del matalàs) i els cosits interiors que servien per fixar una mica la llana i evitar que amb el pes del cos al damunt s’acumulés tota en una banda. Les agulles -els altres estris característic del matalasser- eren molt llargues, ja que havien de travessar la gruixària del matalàs.  

Fent els cosits laterals del matalàs

Per fer un matalàs ben fet s’havia de tenir ofici i molta pràctica. No devia de ser gaire fàcil. Ben segur que l’ofici de matalasser s’aprenia a partir de l’experiència, sense manuals d’instruccions.
Un cop el matalasser ja havia marxat, la tela que es treia seria rentada i, si no era prou vella, utilitzada la propera vegada que  tocaria refer matalassos. Recordo que era una roba molt forta. A casa n’hi havia de colors diversos, però bàsicament eren verdes o vermelles. Algunes -la majoria- eren de ratlles, però també n’hi havia d’estampades.
Estrenar un matalàs no era garantia de passar-hi una bona nit. A vegades quedaven una mica massa forts i havíem d’esperar que s’haguessin adaptat una miqueta per arribar al punt de comoditat desitjat.
El dia que sabia que tocava fer els matalassos procurava tenir molt de mal de panxa per no anar a escola, diu la Carme Riera. Jo no recordo haver arribat a aquest extrem. Potser a casa refèiem els matalassos algun dia que no hi havia escola o potser, com que n’hi havia tants, hi estaven fins al vespre, cosa que permetia que sortint de col·legi encara ens quedés una bona estona per observar el matalasser.
Refer els matalassos era tot un art i a mi m’encantava passar-me una bona estona observant com ho feien. M’agradava especialment escoltar aquell “txec-txequetec, txec-txequetec...”
Ara l’ofici de matalasser ha desaparegut, però això no esborra els records que en puguem tenir; records, en el meu cas, associats a un espai –aquell terrat-, un temps –la infància-, unes persones –els meus germans-, records que el pas del temps no podrà esborrar per més que la vida ens mostri el seu costat més amarg, per més llàgrimes que ens faci vessar, perquè allò que hem viscut i compartit forma part de nosaltres.

1 comentari:

  1. Jo també recordo el soroll dels bastonets del matalasser. Encara ara no he entès perquè calia airejar la llana pinçant grapats de flocs i fent picar els bastons...devia ser un ritus ancestral però no sé si gaire eficient. Però és un dels sorolls d'infantesa que ja no hi són. També em sembla recordar el "zuooops" que feien les agulles tot travessant la tela del matalàs. I si, el goig que feia enfilar-se al vespre al matalàs acabat de refer i amb llençols nets. Potser hi havia algun bony però era com estrenar llit.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...