De la flor al porquet (entreteniments a taula II)

Coneixem com a plàtan –o banana- el fruit comestible del bananer, de color groc, de forma de baia arquejada, de polpa farinosa i pell gruixuda que podem trobar, a manats, a les fruiteries i altres comerços. És originari de zones tropicals de l’Àsia i el seu conreu es va estendre a Àfrica, Amèrica i indrets de clima similar. A les Illes Canàries se’n cultiva una varietat nana, el fruit de la qual es coneix com a Plàtan de Canàries, tot i que també és una banana.   

Per la serva composició, se li atribueixen algunes propietats. Com que és ric en hidrats de carboni és una bona font d’energia, produeix un efecte saciant i aporta més calories que altres fruites, per això es recomana a esportistes i a infants. Pel seu alt contingut en potassi, hi ha qui el recomana per combatre malalties com la hipertensió, malalties reumàtiques, gota..., perquè ajuda a eliminar aigua i sodi de l’organisme. El magnesi que conté serveix per prevenir lesions musculars. És ric en components que estimulen la digestió, ajuda a prevenir gastritis i úlceres intestinals i les seves propietats astringents serveixen per combatre algunes diarrees. Es diu que pot contribuir a enfortir la ment perquè conté vitamines A i C i fòsfor i la presència de triptòfan fa que pugui ajudar a millorar l’estat anímic.

Més enllà de les seves propietats, el plàtan és de bon menjar: és fàcil de pelar i no necessita preparació. Per això i perquè un cop madur és molt dolç, té força èxit entre els més menuts i entre aquells -no tan menuts- a qui li els fa mandra pelar la fruita o els molesta l’acidesa. Em refereixo al plàtan –banana- que es menja cru com una fruita més i no pas a les varietats que es cuinen.

Quan érem petits, era habitual que a casa hi haguessin plàtans al rebost i a la fruitera. A més, a moltes cases se seguia el consell de l’espot publicitari, que en aquell moment es feia, del plàtan de Canàries: cada dia un plàtan, com a mínim, que de fet deia “Todos los días un plátano, por lo menos”.

Hi ha moltes maneres de preparar un plàtan per menjar-se’l. En vull descriure algunes que formen part dels meus records d’infància.  

Fer una flor. Es tracta de pelar-lo deixant la pela en quatre o cinc tires que cauen al voltant del fruit fent una mena de flor. Aquesta manera estalvia de tocar la polpa amb la mà i, per tant, d’embrutar-se, cosa que permet caminar, córrer, jugar... mentre es va menjant el plàtan. Voldria aclarir que a casa, els pelàvem trencant la cua que hi ha a l’extrem més punxegut, mentre que en d’altres llars ho feien per la part inferior, la més plana. Després de consultar la xarxa, sembla que la forma recomanada és la segona, per tant, a casa no ho fèiem prou bé.  

   

A rodanxes. Es tracta de treure-li la pela i tallar-lo fent-ne discos i posar-los en un plat -amb o sense sucre al damunt-. És la forma que utilitzàvem quan menjàvem el plàtan a taula, normalment per postres i servint-nos d’una forquilleta.

Aixafat i amb sucre. Es tracta d’aixafar-lo amb una forquilla i escampar-hi sucre al damunt. Aquesta era la manera com ens el menjàvem després d’haver estat malalts o quan estàvem desganats. Recordo haver-lo menjat així, de la mà de la mare, estant asseguda dintre el llit, suposo que per refer-me d’una passa de la panxa o d’una bona febrada.

Diria que aquestes tres formes de menjar el plàtan ens poden ser familiars a la majoria. Em consta que algunes persones de casa bona que havien estat sotmeses a normes d’educació i bons modals una mica estrictes, aprenien a menjar el plàtan amb ganivet i forquilla, sense tocar amb les mans ni la pela ni la polpa. No era el meu cas.

Per últim, m’agrada recordar que a casa, era habitual que abans de pelar el plàtan féssim el porquet. Fer el porquet consisteix a fer tres incisions a l’extrem més pla del plàtan: una ben bé a la punta que simula la boca a sota del morro i les altres dues, un xic més amunt que fan d'orelles del garrí. Si es fa bé, exercint una petita pressió a la part contrària d’on s’han fet les orelles, s’aconsegueix que el porquet obri la boca. 

Suposo que a mi em feien el porquet perquè era una nena desganada que creixia en el si d’una família nombrosa on sempre hi havia algú disposat a entretenir-me. Podeu pensar que a casa meva estàvem molt de punyetes -segurament no us falta raó- o que qui no té feina el gat pentina –es tracta de trobar el moment per a cada cosa-. A mi m’agrada pensar que vaig créixer envoltada de persones sensacionals, amb ganes de dedicar-se a la nostra criança i que mantenien costums i tradicions heretats de pares, avis i besavis. 

Que ens fessin el porquet no els fa ser millors persones, però demostra que van tenir molta paciència. Vull recordar tots aquells amb qui vaig compartir aquestes vivències i que ara ja no hi són.