L’holandès errant (Personatges curiosos I)

Això era un dissabte a quarts de vuit del matí tot anant cap a Ull de Ter per fer el que acabaria essent una matinal fresca i ventada. Vet aquí que, a Sant Pau de Seguries, aturat a tocar de la carretera, hi havia un home d’aparença pagesívola ben abillat, amb pantalons de carrer de color gris fosc, camisa blanca i pullover també gris fosc, i amb una boina que amagava la seva closca pelada... La bossa plegable, de color vermell, de gènere senzill, propaganda d’un sindicat, que penjava de la seva mà esquerra, li acabava de donar aquell aire d’homedepagèsquehaperdutlautodelínia. Amb aquestes que alça la seva mà dreta fent senyal perquè ens aturem.

Sense dubtar, pensant que aquell pobre home tenia poques possibilitats per desplaçar-se a algun poble de la vall, amb una frenada considerable, quedem parats davant seu.

En un castellà neerlandesat ens pregunta cap on anem i si pot pujar. Astorats per la parla del presumpte homedepagèsquehaperdutlautodelínia, apartem les motxilles del seient del darrere i li fem lloc perquè s’hi assegui.

Resulta que aquella aparença d’homedepagèsquehaperdutlautodelínia amagava un  naturalista holandès que anava d’ací allà, que coneixia alguns racons curiosos de la geografia garrotxina i pirineugironina, i que es prenia tot el temps del món anant a la cerca de papallones, sargantanes i plantes especials amb la intenció de fotografiar-les per disposar de material gràfic per a unes conferències que imparteix al seu país. Suposem que a la bossa del sindicat hi portava camuflat un (bon) equip fotogràfic. És ben bé que les aparences enganyen!

Des d’aquell dia, l’holandès errant[1] és de carn i ossos.

[1] Errar: Anar a l’atzar, d’una banda a l’altra. / Anar d’un lloc a l’altre, sense guia ni camí determinat.

Marcòlic

Àrnica

Genciana