El perquè del meu nom

Això era fa més de cinquanta anys, quan jo encara no havia nascut, però la meva mare estava en estat de bona esperança. Després d’un embaràs que -com els altres cinc anteriors- hauria estat de gairebé deu mesos, la major part dels quals se’ls hauria passat marejada, naixeria jo.

Amb l’embaràs força avançat, es tractava de triar un nom pel fill o filla que estava de camí i que a ells tant els hi feia si era nena o nen, perquè, tal com deia l’àvia Manela, que sigui el que Déu vulgui, sà i condret sia.

Els noms dels avis paterns ja els portaven dos dels meus germans, i als padrins els deixarien triar els altres dos noms. Es tractava, doncs, de triar el meu nom de pila. Van pensar que si el que estava a punt de néixer era una nena es podria dir Núria. Potser aquell nom els evocava records de la seva anada a Núria acabats de casar o potser aquell llogarret situat al bell mig del Pirineu els agradava, el cas és que els pares es van il·lusionar a posar-me Núria.  

I doncs, per què no em dic Núria? Es veu que quan els meus germans ho van saber s’hi van oposar. Suposo que aquella oposició la van protagonitzar les tres germanes grans que ja eren unes pollites i tenien dret a opinar sobre un fet tan transcendental com el que seria el meu nom. El meu germà -l’únic nen, situat al quart lloc d’una germandat de cinc que aviat seria de sis-, vivia amb l’esperança que el que estava en camí fos un nen, pensant que l’acompanyaria en els seus jocs i que si era un nen era més fàcil que fos mogut i entremaliat com ell, no devia contemplar la possibilitat de pensar si li estava bé o no aquell nom de nena. I la germana que ocupava el cinquè lloc, la que em precedia, tenia tres anyets i era massa petitona i de massa bona fe per oposar-se al que els pares havien pensat.

Aquella oposició tan brutal raïa en una guardadora que havien tingut alguns dels meus germans. M’imagino que era una dona de pagès, pacient i bonatxona en qui la mare devia confiar per ajudar-la en la guarda dels seus fills. El motiu d’aquella oposició no era ni l’origen ni el caràcter ni l’ofici d’aquella dona, sinó que eren les dimensions del seu trasero; es veu que tenia un paner considerable que feia que li diguessin la Núria del cul gros.

Heus ací que els pares es van rendir i van deixar la tria del meu nom al consell assessor en matèria de noms, les tres pollites de casa, que van proposar que em posessin Adriana, un nom poc corrent l’any 1964, és a dir, un nom modernet i original que he portat, porto i portaré amb orgull i que mai no he permès que me l’abreugin. M’ho prenc com un regal de naixement.

Pel que fa al cul, no sé si el nom hi ha tingut a veure o no, però fins ara, m’he estalviat de carretejar un trasero descomunal. Sí que he estat una mica el cul d’en jaumet (que no sap seure ni estar dret), més d’una vegada he caigut de cul, més de dues i més de tres he fet anar de cul algú, però ni he fet caure de cul ningú ni m’han besat mai el cul.

No sé què em passarà de la cinquantena enllà i fins el dia que faci els tres culs. S’ho sap!