dilluns, 13 d’abril de 2015

Un (mal) vespre amb en Jacson

Tan de bo no ens haguéssim conegut; hauria estat senyal que el meu cotxe no s’hauria avariat en una ciutat gran com Barcelona. Tan de bo no ens haguéssim conegut; hauria estat senyal que tot i haver-se’m avariat el cotxe hauria trobat un bon taller mecànic on arreglar-lo. Tan de bo no ens haguéssim conegut;  hauria estat senyal que de bon començament hauria fet ús de l’assistència de viatge que m’ofereix l’assegurança del vehicle que pago religiosament.
Tan de bo no ens haguéssim conegut, Jacson, tu hauries passat la nit de divendres canviant pneumàtics de cotxes i descansant aquelles estones en què no tinguessis feina i jo hauria seguit amb els plans que tenia per aquell divendres al vespre.
Saps què Jacson? Des del primer moment veia alguna cosa en tu que em feia pensar que no resoldries el meu problema. Em vas fer comprometre a pagar-te una hora i quart a seixanta euros l’hora -més IVA-, independentment del temps que tardessis a fer la reparació. En aquell moment jo estava disposada a pagar els noranta euros com a peatge per seguir els plans que tenia per aquell vespre. 
El fet que hagis vingut a parar a Barcelona des d’algun país sud-americà deu ser senyal que allà on vas néixer les coses no són fàcils. Me’n faig el càrrec. Has d’entendre que per als que hem nascut aquí, a vegades les coses tampoc ho són gaire, de fàcils. No et pensis que aquí ens regalen res. Tot el que tenim ens ho guanyem a base d’esforç. O et penses que vaig pel món amb un cotxe que aviat farà setze anys per gust?  
Malgrat que potser la teva vida no ha estat gaire dolça, no sé per què, des del primer moment,  vas ser tan desagradable amb mi i per què al meu acompanyant li vas clavar dues bronques! Primer vaig dubtar de si et dignaries a començar la reparació del meu cotxe; després vaig pensar que m’estaves prenent el pèl; més tard vaig adonar-me que ets un mal educat, i  finalment vaig tenir clar que no te’n sortiries i és en aquell moment en què vaig activar el meu “pla B”: l’assistència de viatge. Sentir que et deia que et pagaria la reparació amb la condició que no toquessis ni una peça més perquè, destraler com ets, corria el risc de quedar-me sense cotxe, et va tocar la moral. Segurament perquè jo, l’única dona d’entre les vuit o deu persones que tenies al voltant, et deixava en evidència. T’ho vaig haver de repetir tres vegades: Et pagaré la factura, però atura aquesta reparació. No em vas entendre. Et pagaré els 90 euros, però no vull que toquis més el meu cotxe. No et va agradar i volies acabar la reparació “por tus huevos”. Sóc la clienta, jo pago i qui paga mana; deixa estar el meu cotxe que ara ve la grua a buscar-lo. Tu et vas posar fet una fera i jo, a partir d’aquell moment, em vaig sentir alliberada.

Corretges d'un motor...
Finalment, renegant ferros i claus, vas anar a fer una trucada. No sé ni vull saber a qui, però vas tornar dòcil com un xaiet. Vas deixar el cotxe prou ben recollit, vas dir-me que no t’havia de pagar ni un euro i vas fer-me un document (en castellà i amb unes faltes garrafals) on consta que jo me’l volia emportar tot i que la reparació no estava acabada; una mena d’alta voluntària. Vaig signar el document i amb prou feines vam dir-nos adéu. Espero que aquesta entrada sigui el nostre comiat.
Saps què Jacson? Et vaig veure el llautó des del primer moment. Aquella reparació t’anava grossa. Podies haver estat sincer i dir-me que no t’hi veies amb cor. Ens hauríem estalviat una pèrdua de temps i de paciència i no hauríem passat un mal vespre junts.
Com a post data, et faré una pregunta: Realment ets mecànic? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...