Llegint aquelles paraules de Joan Amades sobre la Setmana Santa la setmana més trista i dolorosa del calendari cristià, en record de la Passió i mort de Jesús, pensava que un cop passat el divendres sant, amb l’arribada de Pasqua, acabava la tristor.
Poc es podia imaginar que anava tan errada, perquè, mai com aquell any havia trobat tan trista la diada de Pasqua. Sentint l’enyor apoderant-se-li de les mateixes entranyes que altres anys haurien paït el xai rostit del dinar de Pasqua. Sentint-se orfe dels qui, amb més poder de convocatòria, haurien estat capaços de fer una crida convincent. Sentint propers els que tenia lluny i sentint llunyans els que tenia prop.
Perquè ni aquells anys de joventut en què el dinar de Pasqua li escapçava les travesses a muntanya veient-se obligada a tornar a casa un dia abans que els seus companys, ni aquells anys en què filles i nebodes es barallaven per si una mona era més vistosa que una altra... Ni en la pitjor d’aquelles diades de Pasqua en què encara hi eren tots i en què seien tots al voltant d’una taula no havia sentit la buidor d’aquell any.
I mira que ara ja portava al damunt unes quantes pasqües dolentes: la de quatre anys enrere en què sentí la pitjor de les males notícies que hauria sentit fins aquell moment; la de feia tres anys en què era molt difícil d’aguantar el tipus; la de dos anys enrere en què la pèrdua era molt recent… Pensava que ja havia viscut les Pasqües més tristes i estava equivocada. I mentre parava la taula aquell diumenge de Pasqua, veia com damunt les estovalles s’hi estenia l’orfandat, enmig dels plats i els coberts s’hi instal·lava la buidor, i entre el tovalló i el got s’hi colava tan d’enyor. I aquestes, són coses que fan lleig a la taula del dinar d’un dia de Pasqua.
Per això, mai com aquell any havia trobat tan trista la diada de Pasqua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...