dissabte, 26 de setembre de 2015

27S

És evident que el 27S , (en majúscula, negreta i subratllat) es mereix una entrada en aquest blog, però estic tan motivada, tan il·lusionada, tan esperançada, que no em surten les paraules. Aquestes dues setmanes de campanya s’ha dit tot. Què podria dir que no s’hagi dit ja? A les xarxes s’han compartit imatges i vídeos motivadors i emotius. Als actes electorals he vibrat, m’he motivat... i he tingut pell de gallina! Per això no em sento capaç d’escriure res de nou.
A diferència d’altres campanyes que em feien mandra i se’m feien pesades, en aquesta, igual que en la del 9N, he estat motivada, participativa i il·lusionada, perquè penso que estem davant d’una decisió molt important; d’una decisió que va més enllà de la política. Es tracta d’una decisió que marcarà la nostra vida, el nostre futur. Crec que la independència és el mitjà per assolir la llibertat del poble català, per construir un futur millor per a nosaltres, però sobretot per als joves i els infants. No es tracta de legalitat i potser tampoc de legitimitat, sinó de la dignitat de tot un poble. I quan dic “tot” ho dic amb el ple convenciment que si construïm un nou estat i ho fem bé, tots hi viurem millor, tant els partidaris del sí com els del no.
Per això, aquests dies he sortit al carrer i a les places i he parlat amb convençuts i convençudíssims del sí, amb convençuts del no, amb dubtosos, amb desenganyats...  Amb respecte, però amb convenciment, he arraconat la vergonya i he intentat informar-los, documentar-los i animar-los. M’he emocionat davant la reacció de persones grans i de grans persones que han agraït el meu humil gest.
Avui, jornada de reflexió, m’he llevat d’hora, ben d’hora, per anar a muntanya, a esbargir-me, oxigenar-me, cremar energia... Ho necessitava. En tenia ganes. Ha fet un matí formidable: cel clar, aire fresc, bona vista i bona companyia. He anat al Pastuira i, de tornada, mentre pujava al Gra de Fajol m’ha semblat que sentia els Segadors. “Adriana, no pot pas ser”, m’he dit per dins. Però no tan sols podia ser, sinó que era: al cim del Gra de Fajol hi havia una colla que cantaven els Segadors acompanyats d’una gralla. D’estelades, a muntanya, en veiem moltes. Cada vegada som més els que la portem al damunt i la fem onejar quan arribem al cim, però amb això d’avui no m’hi havia trobat mai. Aquesta és la meva anècdota de la jornada de reflexió. Simple, però les anècdotes potser no cal que siguin complexes, segurament n’hi ha prou amb què siguin curioses. 

Per acabar, em plau manllevar algunes frases que m’han agradat aquests dies: Deixem de ser aspirants a ciutadans per ser ciutadans de ple dret (Lluís Llach). Els partidaris del no sempre semblen enfadats!!! Us hi heu fixat? Per que deu ser? Els del sí, il·lusionats i alegres? (Pep Cruz). No ens preguntem cap on va el vent, som el vent! (Raül Romeva).
I com que aquesta campanya l’hem seguida també per les xarxes, heus aquí alguns dels hashtags que hem fet servir: #27S #27Sontotcomença #JuntsHoPodemTot #ElVotdelaTevaVida #ElVotdelaNostraVida #aixonoteaturador #aixosortirabe #independencia #VotarePerTu #votapermi ...
Demà, convençuda i sense por votaré independència, per mi, per tu, per nosaltres i per ells perquè demà passa el tren de la independència, un tren només passa una vegada cada tres-cents anys.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...